«Els adults no juguen a fet i amagar. Al menys, no per divertir-se. És una llàstima». |
Robert Fulghum fa més de vint anys que va demostrar allò que era bàsic i imprescindible per sortir-nos-en a la vida, ens ho van ensenyar quan érem petits, així ho deixa clar en el seu llibre “Las cosas importantes las aprendí en el parvulario”. Quan vaig llegir aquest llibre em va fer recordar a Delors i els seus preceptes sobre l’educació. Una educació que ens preparés per a ser ciutadans que sabessin fer, sabessin ser i sabessin estar. Els tres pilars on s’han de sostenir els continguts curriculars. Un llibre que recorda com els infants tenen la capacitat de mirar el món amb uns altres ulls, que el fan atractiu a la descoberta, al saber, sense prejudicis ni etiquetes, amb aquells ulls que són capaços de normalitzar qualsevol diferència.
Fulghum, en el seu llibre, ens recorda que quan va ser gran es va adonar que per viure una vida plena no li van fer falta molts dels coneixements apresos com lloros. Ens diu que tot el que s’ha de saber sobre com viure, què fer i com s’ha de ser ho va aprendre al parvulari. Ens diu que la saviesa no la va trobar al cim de la muntanya de la Universitat, sinó al sorral del pati. En el seu llibre ens deixa el seu “CREDO”. Un llistat de 20 enunciats que parlen de valors per a una convivència respectuosa, harmònica i democràtica, d’hàbits i rutines per una vida saludable, de recomanacions per mantenir la curiositat, la motivació, per mirar i pensar. En definitiva per créixer aprenent, sent feliç i compartint.
Recordant tot això, penso en com els recursos, metodologies o teories innovadores, estan ,al cap i a la fi, al redós de com es treballa a Educació Infantil. Fer una mirada a com treballen a educació infantil, et recorda els principis metodològics que haurien de sustentar tot el procés educatiu des de l’educació infantil fins a l’educació primària. Us estic parlant del Constructivisme, i com aquest es materialitza amb la presentació dels continguts globalitzats, amb l’aprenentatge significatiu d’Ausubel, amb l’aprenentatge per descobriment de Brunner. Us estic parlant dels principis de individualització de l’aprenentatge, del respecte dels ritmes, del treball de les emocions….
Fa temps que els coneixem i també fa temps que fem cursos i cursets de formació permanent on en els recorden. A vegades els acompanyen iniciatives com el treball per projectes, les caceres de tresors, o ara darrerament el flipped classroom. D’altres vegades les recullen les noves legislacions educatives i les incorporen al que anomenen competències bàsiques. D’altres vegades venen acompanyades de la incorporació de les TAC a les aules, donant-li a aquestes un paper rellevant. Sigui com sigui, aquests principis metodològics van apareixen, encara que de vegades de forma disfressada, en diferents propostes d’innovació educativa, com les anomenades abans o fins i tot les que proposen l’educació emocional o les que proposen contemplar les intel·ligències múltiples. Totes elles són importants, totes elles tenen el seu pes, però……
si sabem tot això, com és que caminem i caminem i a voltes sembla que no avancem?
A on es trenca el procés? potser a primària encara té massa força la resistència al canvi?
Què ens impedeix avançar? potser els llibres de text, la pressió de les proves externes?
Segur que tots els ingredients tenen una porció de responsabilitat, però al cap i a la fi qui té la clau pel canvi és el mestre, ell és el que un cop a dins la classe decideix què fer i com. Evidentment, si volem assegurar el canvi, aquestes decisions, s’haurien de prendre en equip i en el marc d’un projecte educatiu comú.