Arxiu d'etiquetes: innovació

«Els adults no juguen a fet i amagar. Al menys, no per divertir-se. És una llàstima».

 

tot el necessito saber 

«Els adults no juguen a fet i amagar. Al menys, no per divertir-se. És una llàstima».
Robert Fulghum

Robert Fulghum fa més de vint anys que va demostrar allò que era bàsic i imprescindible per sortir-nos-en a la vida, ens ho van ensenyar quan érem petits, així ho deixa clar en el seu llibre “Las cosas importantes las aprendí en el parvulario”.  Quan vaig llegir aquest llibre em va fer recordar a Delors i els seus preceptes sobre l’educació. Una educació que ens preparés per a ser ciutadans que sabessin fer, sabessin ser i sabessin estar.  Els tres pilars on s’han de sostenir els continguts curriculars. Un llibre que recorda com els infants tenen la capacitat de mirar el món amb uns altres ulls, que el fan atractiu a la descoberta, al saber, sense prejudicis ni etiquetes, amb aquells ulls que són capaços de normalitzar qualsevol diferència.

Fulghum, en el seu llibre, ens recorda que quan va ser gran es va adonar que per viure una vida plena no li van fer falta molts dels coneixements apresos com lloros. Ens diu que tot el que s’ha de saber sobre com viure, què fer i com s’ha de ser ho va aprendre al parvulari. Ens diu que la saviesa no la va trobar al cim de la muntanya de la Universitat, sinó al sorral del pati.  En el seu llibre ens deixa el seu “CREDO”. Un llistat de 20 enunciats que parlen de valors per a una convivència respectuosa, harmònica i democràtica, d’hàbits i rutines per una vida saludable, de recomanacions per mantenir la curiositat, la motivació, per mirar i pensar. En definitiva per créixer aprenent, sent feliç i compartint.

pizarra3

Recordant  tot això,  penso en com els recursos, metodologies o teories innovadores, estan ,al cap i a la fi, al redós de com es treballa a Educació Infantil. Fer una mirada a com treballen a educació infantil, et recorda els principis metodològics que haurien de sustentar tot el procés educatiu des de l’educació infantil fins a l’educació primària. Us estic parlant del Constructivisme, i com aquest es materialitza amb la presentació dels continguts globalitzats, amb  l’aprenentatge significatiu d’Ausubel, amb l’aprenentatge per descobriment de Brunner. Us estic parlant dels principis de individualització de l’aprenentatge, del respecte dels ritmes, del treball de les  emocions….

Fa temps que els coneixem i també fa temps que fem cursos i cursets de formació permanent on en els recorden. A vegades els acompanyen iniciatives com el treball per projectes,  les caceres de tresors, o ara darrerament el flipped classroom. D’altres vegades les recullen les noves legislacions educatives i les incorporen al que anomenen competències bàsiques. D’altres vegades venen acompanyades de la incorporació de les TAC a les aules, donant-li a aquestes un paper rellevant. Sigui com sigui, aquests principis metodològics van apareixen, encara que de vegades de forma disfressada, en diferents propostes d’innovació educativa, com les anomenades abans o fins i tot les que proposen l’educació emocional o les que proposen contemplar les intel·ligències múltiples. Totes elles són importants, totes elles tenen el seu pes, però……

si sabem tot això, com és que caminem i caminem i a voltes sembla que no avancem?

A on es trenca el procés? potser a primària encara té massa força la resistència al canvi?

Què ens impedeix avançar? potser els llibres de text, la pressió de les proves externes?

Segur que tots els ingredients tenen una porció de responsabilitat, però al cap i a la fi qui té la clau pel canvi és el mestre, ell és el que un cop a dins la classe decideix què fer i com.   Evidentment, si volem assegurar el canvi, aquestes decisions,  s’haurien de prendre en equip i en el marc d’un projecte educatiu comú.

En el dia a dia dels equips de mestres, calen més espais de reflexió i conversa pedagògica.

La innovació i la meva classe.

La innovació tecnològica està vivint una etapa d’efervescència dins el món educatiu. Sembla que tot s’arregli tenint una pissarra digital a l’aula, tablets a les taules, carros amb portàtils, xarxa sense fils …. No dic que tot aquest llistat de recursos no siguin importants i molt útils per l’aprenentatge, tot el contrari. Però potser, cal no oblidar el que podria ser més prioritari quan parlem d’innovació.

Els recursos materials no són més que això, recursos. El que fa que l’estil d’aprenentatge sigui diferent ho marca l’estil d’ensenyança. Què canvia si en lloc d’una pissarra convencional faig servir una digital i només l’utilitzo per projectar, i evidentment continuo tenint tots els meus alumnes assentadets d’un en un i en filera, no fos cas que parlessin massa? Què canvia si faig servir les noves tecnologies però m’aferro als models didàctics tradicionals?
La innovació té a veure amb la MILLORA educativa i aquesta alhora, té a veure amb l’èxit escolar, amb l’equitat, amb l’educació inclusiva,amb les competències, amb l’ús de les tecnologies… La innovació té a veure amb el CANVI. Pensar que el canvi educatiu depèn de la innovació basada en l’adquisició d’un munt de dotacions TIC és un disbarat.

No crec que hi hagi cap recepta màgica ni cap llistat d’eines TIC que pugui assegurar la millora educativa, ni el canvi educatiu que necessiten les nostres escoles. Però si crec que s’haurien de recuperar els models pedagògics progressistes que vam conèixer quan estudiàvem a la universitat, recordar aquells conceptes com aprenentatge significatiu, bastides, alumne protagonisme del propi aprenentatge, constructivisme, aprenentatges funcionals, treball per projectes i un llarg etcètera. Crec que és necessari trobar la manera d’articular els preceptes dels models pedagògics progressistes, (en el seu moment els hi deien innovadors perquè van ser el pilar del moviment de renovació pedagògica), amb l’ús de les noves tecnologies. D’aquesta articulació n’ha de sorgir l’eficiència i l’eficàcia,tots dos són ingredients necessaris perquè hi hagi millora eductiva.

Després de més de vint-i-cinc anys fent de mestra, he pogut comprovar com en algunes escoles aquests conceptes, s’han quedat allà, a la universitat. En una altra gran part d’escoles s’han quedat a l’etapa d’educació infantil, com a molt fins al cicle inicial. I quan arriba el cicle mig, sembla que els nostres alumnes ja no siguin nens i nenes, sembla que s’hagin transformat en donetes i homenets, capaços d’estar quiets i callats tot el matí escoltant les explicacions del mestre, capaços de carretejar una motxilla plena de llibres, amb els seus quaderns corresponents i les seves llibretes, una per assignatura, capaços d’aprendre solets, capaços de fer exàmens trimestrals, de memoritzar quatre lliçons, capaços d’aprendre sense tocar, sentir i experimentar, i etc etc etc…. Ah!! però això sí, tenen una pissarra digital a la classe per veure power points i vídeos. I un hora a la setmana van a la classe d’ordinadors a fer anar jocs del CLIC. I aquest panorama empitjora a mesura que pugem a cicle superior. Hi ha masses pressions per acabar el currículum, els llibres i quaderns, pressions per preparar als alumnes per treure la millor nota per les proves externes d’avaluació, com si els mestres i l’escola s’examinés mitjançant els resultats d’aquestes proves.

Només cal que ens fixem com canvien les classes i la seva ambientació i organització, des d’educació infantil fins cicle superior. Sovint se’ns oblida que entre aquelles quatre parets, els nens i nenes i el mestre, passen moltes estones. Oblidem que una classe còmoda i estimulant, amb un ambient ben organitzat influeix molt en la conducta dels alumnes i facilita la capacitat d’aprenentatge. Quan els alumnes es fan grans no creiem important decorar la classe, posar-hi noms i llistes, rètols pels càrrecs, potser ja ni posem càrrecs. No caiem que potser posar una planta i proposar tenir-ne cura seria beneficiós, o disposar d’una cartellera on els alumnes pengin les seves notícies o treballs. Oblidem que tenir un racó acollidor amb prestatges i bons llibres per llegir pot contribuir al gust per la lectura. Oblidem que tenir racons amb propostes de feines per alumnes amb diferents ritmes d’aprenentatge pot ajudar a fer una classe més inclusiva. Oblidem que depèn de com distribuïm les taules i les cadires estarem fomentant un tipus d’aprenentatge o d’altre.”Diga’m com organitzes la teva classe i et diré com ensenyes”.

Hem posat tant èmfasi en aquesta necessitat del canvi, de lluitar contra el fracàs escolar, en no quedar-nos fora de joc ni perdre pistonada amb els noves tecnologies, que ens hem oblidat d’alló essencial. El món en el qual vivim, ple de ritmes accelerats i canvis continus, ens ofega. Sembla que ja no tenim temps ni per pensar. Potser ja és hora de tornar a recuperar el ritme lent en educació, que ens permeti tornar a pensar a reflexionar, a sentir, a gaudir, descobrir i estimar el nostre ofici. I quan ja ho tinguis, escull aquelles eines TIC que t’ajudaran fer-ho millor i traient més bon resultat.
O potser no, ves a saber, potser l’equivocada sóc jo.