Quan era petita, fins i tot quan estava estudiant a la Universitat, no se’n parlava del TDHA, no es coneixia. Hi havia nens distrets, que sempre estaven al núvols, n’hi havia de nerviosos, trapelles, que no paraven mai i suspenien força. Ara no paro de veure publicacions que en parlen, i fins i tot, es diu haver-hi un 6’5% de nens amb aquest trastorn a les escoles. Tot plegat sembla un epidèmia. Portem un parell d’anys que el TDAH és tema estrella en molts mitjans. Potser arrel de les declaracions del científic a qui se li atorga el seu descobrint, el qual abans de morir, va reconèixer que segurament és una malaltia sobre diagnosticada. No se si per això, o bé per la coincidència que aquest any el Congrés Nacional sobre el TDAH, s’ha celebrat a Barcelona, i per cert, inaugurat per la consellera Rigau. Aquest Congrés ha donat molt de sí, entre d’altres coses perquè ha estat patrocinat per les farmacèutiques i ja fa algun temps que corren els rumors, que el tdha és un invent per inflar les butxaques de les farmacèutiques. Són diverses les publicacions que es poden trobar per Internet o en paper, envers si existeix o no el TDAH. Fins i tot, es poden trobar diferents informes resultats d’investigacions clíniques del TDAH, del tot contradictòries. Unes afirmant que no té cap origen genètic, altres sí, o opinant de forma divergent envers els efectes secundaris dels fàrmacs que s’empren en el seu tractament. Pel qui és profà en la matèria i a més pateix per tenir sota la seva responsabilitat un nen o nena amb un trastorn anomenat tdha, s’acaba convertint en un malson. En una qüestió de fe. T’ho creus o no t’ho creus. És indubtable que no tots els alumnes amb problemes d’atenció, dificultats d’adaptació o dificultats d’aprenentatge tenen TDAH. És important que es realitzi una avaluació acurada per arribar a determinar-ne el diagnòstic, cosa gens fàcil. El professional expert (neuropediatre) necessita reunir molta informació sobre el nen i el seu entorn, ja que actualment no existeix cap prova que per si sola conclogui un diagnòstic de TDAH. El diagnòstic ha de basar-se en criteris clínics que avaluïn el funcionament del nen en diferents entorns i no sols en puntuacions obtingudes en qüestionaris. Usualment als mestres se’ls hi demana que contestin un qüestionari que sembla interminable i implica una observació acurada i sistemàtica. Usualment l’omplen sols i sense cap orientació. Això els hi suposa una càrrega d’angoixa per la responsabilitat que suposa. Usualment aquesta angoixa va acompanyada de desinformació sobre el trastorn i com ajudar aquell nen o nena i a la seva família. Potser ja és hora que es comenci a fer una mica d’endreça. Que les Administracions pertinents dissenyin i facilitin els protocols a seguir per part de tots, amb criteris unificats pel diagnòstic i la intervenció, donant les pautes a seguir en la gestió de l’aula i el suport personalitzat als infants i les seves famílies. Creant i facilitant els espais de coordinació i treball multidisciplinari. Potser ja és hora que els experts treballin col.laborativament, compartint criteris i pautes en els diagnòstics, facilitant informacions i acompanyament en la intervenció, així com avaluant conjuntament i acordant els indicadors d’avaluació. Potser ja és hora que els docents invertim una mica més de flexibilitat per entendre aquests alumnes i crear entorns favorables. Un entorn favorable és un entorn en el qual s’ha construït una cultura social estable i previsible orientada a l’èxit dels alumnes. Per millorar la conducta social dels alumnes és necessari invertir en la cultura social de tota l’escola, i també en les estratègies d’intervenció a l’aula i a nivell individual (Horner i Sugai, 2007). La intervenció educativa amb els alumnes amb TDAH no comença en el moment que es dissenya un pla individualitzat, sinó que s’inicia molt abans, perquè totes les decisions organitzatives o metodològiques sustenten i faciliten, en més o menys grau, les actuacions dels docents. Potser ja és hora que les famílies s’obrin al diàleg constructiu, que entenguin que no tenim la recepta per la solució immediata als seus patiments, potser és hora que entomin amb responsabilitat les pautes que se’ls hi pot oferir, que entre tots construïm ponts de confiança i diàleg amb fonaments d’empatia. Potser ja és hora que els diferents mitjans informin i no desinformin. De ser rigorós en els diagnòstics. De tenir empatia amb les famílies i nens que pateixen tdha, i/o qualsevol altre trastorn associat. Potser ja és hora de deixar d’especular amb les farmacèutiques. Si nosaltres fem bé la nostra feina, segurament només és medicaran aquells infants que realment ho necessiten i quan es faci necessari. Hem de recordar que el tractament de tdah, no es resolt únicament amb la medicació cal un tractament multimodal i per aquest ordre:
NOTA: Agraïments als pares, familiars i alumnes que m’han concedit un temps de conversa per compartir les seves vivències i opinions. Han estat el motor propulsor d’aquest article. |
BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA
American Psychiatric Association. DSM-IV TR Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales-IV Texto revisado. Barcelona: Masson, 2001.
Sans, A. Per què em costa tant aprendre? Trastorns d’aprenentatge. Barcelona: EDEBÉ, 2008.
Turecki, S.; Tonner, L. El Niño Difícil: como comprender y tratar a los niños difíciles de educar. Barcelona: Medici, 2003.
Horner, R.; Sugai, G. El suport conductual positiu a nivell d’escola [en línia]. Barcelona: Dincat, 2007.
http://www.totsantcugat.cat/ca/notices/2014/03/qui-guanya-amb-el-tdah-19936.php#select
http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20130604/54374682890/tractament-tdah.html
http://www.navarra.es/NR/rdonlyres/47EADFE7-470B-4BC7-B903-373C2E834804/278105/Bit_v21n6.pdf
http://www.theguardian.com/society/2014/mar/30/children-hyperactivity-not-real-disease-neuroscientist-adhd
http://avisdavui.blogspot.com.es/2014/04/la-sindrome-del-tdah.html
http://www.elcorreo.com/alava/20140323/mas-actualidad/sociedad/domingo-saludable-hiperactividad-201403212015.html
http://blogs.e-noticies.com/david-rabada/la_hiperactividad_bajo_un_congreso_dudoso.html
http://ateneu.xtec.cat/wikiform/wikiexport/_media/cursos/escola_inclusiva/ddin/modul_2/resolucio_annexos_orientacions_.pdf
http://www.feaadah.org/es/sobre-el-tdah/mitos.htm
http://www.fundacioncadah.org/web/articulo/diez-mitos-sobre-el-tdah-que-interfieren-con-la-mejoria.html
http://www.tdahvalles.org/
http://www.mamapsicologainfantil.com/2013/12/el-famoso-tdah-no-existe-de-verdad.html#.U8maY5R_tgg
http://www.abc.es/familia-padres-hijos/20140110/abci-tdha-paulino-castell-201312121256.html#formcomentarios
http://www.bebesymas.com/salud-infantil/el-psiquiatra-que-descubrio-el-tdah-confeso-antes-de-morir-que-es-una-enfermedad-ficticia
Bona tarda,
Tinc un fill amb tdah i només comentar que és una llàstima que sortís aquell senyor dient que s’ho havia inventat abans de morir, perquè malgrat que jo estic en contra que se’n faci una moda, és com allò que diuen que la sida no existeix, que és un invent de la indústria de les farmacèutiques, i com la gent agafa por, acaba per tenir problemes amb el sistema immunològic. És una llàstima la desinformació .
El meu fill era molt mogui, però com estava molt atent quan mirava la televisió o quan li explicava un conte, vaig pensar que només era molt mogut. No podia estar quiet. A l’escola ens varen avisar que no seguia les classes i que els hi semblava per tot el que veien que hauríem de començar el protocol per descartar que no tingués un dèficit d’atenció. Els tests que fan tant als mestres com als pares, com a altres familiars , són tres. I només si sumant-los tots i dividint no sé quantes, surt si és pot diagnosticar si té trastorn amb dèficit d’atenció, amb hiperactivitat i amb impulsivitat. Poden tenir només una cosa, o les 3. El meu fill té les 3. Va néixer a les 27 setmanes amb 480 grams arran d’una preclamsia que vaig patir jo durant l’embaràs. Podem parlar d’un miracle, d’un supervivent i podem pensar dos coses:
1- Que té aquest trastorn perquè va estar 100 dies aïllat de contacte físic amb la seva mare.
2- Que és genètic perquè jo també vaig patir-ho de jove, però com que no se’m va diagnosticar, se’m va complicar molt la vida, i crec que jo ho vaig heretar de la meva mare, que a la 1 h de la nit encara planxa.
Conclusió: No sabrem mai si és per a, per b, o per a i per b. El que si, li puc assegurar, és que des que pren la medicació s’han acabat els crits a casa, les possibles bufetades que no es mereix cap nen, i segueixo pensant que és una llàstima que tant pares com mestres anem tan perduts.
El que despista molt , és que només es concentren en allò que volen, si se senten motivats, i aquesta MOTIVACIÓ per unes coses i per altres no, fa que pensis que et prenen el pèl. Però un nen que té trastorn d’atenció com el meu, no cal que li diguis les coses 3 vegades o 5, perquè no és que no t’escolti, és que el seu cap és a un altre lloc amb les seves històries.
Si em dona la seva adreça li puc fer arribar un llibre molt interessant sobre la part positiva del tdah. Són nens i nenes que si se’ls entén i es tracten, se’ls pot treure molt profit sinó estan abocats al fracàs. I massa sovint la societat ens fa sentir als pares i mares, que el problema el tenim a casa. És clar que a casa hi ha d’haver-hi el màxim d’ordre possible i l’harmonia emocional mínima, però li ben asseguro que el problema el tenen al cap. És un problema químic i de la mateixa manera que un nen o una nena diabètica sense insulina no pot anar bé, així li passa amb un nen tdah que no es tracti. Tractament: (pot ser combinat, només psicològic o psicològic i farmacològic).
Una dada més és que els hi treu molt la gana i fan patir molt. És molt dolorós haver de medicar-los si estan molt primets com és el cas del meu, per això de vegades durant les vacances o els caps de setmana no li donem la pastilla. I quan li demanes a ell com se sent amb pastilla o sense, ens diu que amb la pastilla no està tan atabalat i pot seguir millor les instruccions del futbol, per exemple, i que sense la pastilla li costa molt estar tranquil.
S’imagina vostè voler concentrar-se en una novel·la quan la televisió de la sala està a màxim volum?
En aquest cas és fàcil perquè podem optar per canviar d’espai. Però en el cas d’ells i elles, el cervell els hi va acelerat i encara que vulguin no poden estar atents. Això sí! Si els interessa una assignatura o els interessa un tema en qüestió, les suprarenals deixen anar una d’adrenalina, que arriba al cervell i llavors poden estar mega concentrats. Quelcom semblant amb les persones que tenen altes capacitats.
A tots ens passa una mica això, però a les persones amb tdah aquesta mica és tant gran, que solen fracassar molt perquè no és una qüestió d’esforç i voluntat, sinó de medicació i teràpia.
Espero que li hagi servit el meu cas per tenir una altra visió .
Moltes gràcies
Hola Glòria, primer de tot agrair-te que hagis dedicat un temps a llegir la meva entrada al bloc i a compartir amb nosaltres el teu cas.
M’ha estat familiar el que ens has explicat del teu fill. I et puc dir que llegir-ho no ha pogut servir per fer-me canviar de visió, donat que crec que tenim la mateixa. En cap moment poso en dubte l’existència de casos de tdah, és més, els he viscut a les aules. El que intentava exposar en el meu article d’opinió era la necessitat de fer endreça. Sobretot per respecte i solidaritat a les famílies que tenen nens i nenes amb tdah o si més no amb símptomes. Personalment, crec que no es pot farcir els mitjans de comunicació amb informacions contradictòries, que l’únic que aconsegueixen és desorientar a famílies i professionals no informats adientment.
Reclamo que tots els implicats posin de la seva part per fer endreça, perquè de segur que hi ha infants amb tdah, però també és segur que hi ha infants mal diagnosticats i medicats.
Reclamo que tots els infants diagnosticats se’ls hi doni el tractament adient, farmacològic evidentment, però també psicològic, pedagògic i social. Amb tot el suport necessari a la família i als mestres que comparteixen la responsabilitat d’educar-lo.
Reclamo crear entorns favorables en les escoles, per donar oportunitats a la diversitat educativa, reclamo més informació i formació específica sobre el tdah, per saber com ajudar als infant i les seves famílies.
I reclamo tot això i en veu alta, perquè malauradament, avui en dia en masses escoles, es segueix veient al nen amb tdah com un problema i a la seva mare com una persona excessivament nerviosa.