La innovació tecnològica està vivint una etapa d’efervescència dins el món educatiu. Sembla que tot s’arregli tenint una pissarra digital a l’aula, tablets a les taules, carros amb portàtils, xarxa sense fils …. No dic que tot aquest llistat de recursos no siguin importants i molt útils per l’aprenentatge, tot el contrari. Però potser, cal no oblidar el que podria ser més prioritari quan parlem d’innovació.
Els recursos materials no són més que això, recursos. El que fa que l’estil d’aprenentatge sigui diferent ho marca l’estil d’ensenyança. Què canvia si en lloc d’una pissarra convencional faig servir una digital i només l’utilitzo per projectar, i evidentment continuo tenint tots els meus alumnes assentadets d’un en un i en filera, no fos cas que parlessin massa? Què canvia si faig servir les noves tecnologies però m’aferro als models didàctics tradicionals?
La innovació té a veure amb la MILLORA educativa i aquesta alhora, té a veure amb l’èxit escolar, amb l’equitat, amb l’educació inclusiva,amb les competències, amb l’ús de les tecnologies… La innovació té a veure amb el CANVI. Pensar que el canvi educatiu depèn de la innovació basada en l’adquisició d’un munt de dotacions TIC és un disbarat.
No crec que hi hagi cap recepta màgica ni cap llistat d’eines TIC que pugui assegurar la millora educativa, ni el canvi educatiu que necessiten les nostres escoles. Però si crec que s’haurien de recuperar els models pedagògics progressistes que vam conèixer quan estudiàvem a la universitat, recordar aquells conceptes com aprenentatge significatiu, bastides, alumne protagonisme del propi aprenentatge, constructivisme, aprenentatges funcionals, treball per projectes i un llarg etcètera. Crec que és necessari trobar la manera d’articular els preceptes dels models pedagògics progressistes, (en el seu moment els hi deien innovadors perquè van ser el pilar del moviment de renovació pedagògica), amb l’ús de les noves tecnologies. D’aquesta articulació n’ha de sorgir l’eficiència i l’eficàcia,tots dos són ingredients necessaris perquè hi hagi millora eductiva.
Després de més de vint-i-cinc anys fent de mestra, he pogut comprovar com en algunes escoles aquests conceptes, s’han quedat allà, a la universitat. En una altra gran part d’escoles s’han quedat a l’etapa d’educació infantil, com a molt fins al cicle inicial. I quan arriba el cicle mig, sembla que els nostres alumnes ja no siguin nens i nenes, sembla que s’hagin transformat en donetes i homenets, capaços d’estar quiets i callats tot el matí escoltant les explicacions del mestre, capaços de carretejar una motxilla plena de llibres, amb els seus quaderns corresponents i les seves llibretes, una per assignatura, capaços d’aprendre solets, capaços de fer exàmens trimestrals, de memoritzar quatre lliçons, capaços d’aprendre sense tocar, sentir i experimentar, i etc etc etc…. Ah!! però això sí, tenen una pissarra digital a la classe per veure power points i vídeos. I un hora a la setmana van a la classe d’ordinadors a fer anar jocs del CLIC. I aquest panorama empitjora a mesura que pugem a cicle superior. Hi ha masses pressions per acabar el currículum, els llibres i quaderns, pressions per preparar als alumnes per treure la millor nota per les proves externes d’avaluació, com si els mestres i l’escola s’examinés mitjançant els resultats d’aquestes proves.
Només cal que ens fixem com canvien les classes i la seva ambientació i organització, des d’educació infantil fins cicle superior. Sovint se’ns oblida que entre aquelles quatre parets, els nens i nenes i el mestre, passen moltes estones. Oblidem que una classe còmoda i estimulant, amb un ambient ben organitzat influeix molt en la conducta dels alumnes i facilita la capacitat d’aprenentatge. Quan els alumnes es fan grans no creiem important decorar la classe, posar-hi noms i llistes, rètols pels càrrecs, potser ja ni posem càrrecs. No caiem que potser posar una planta i proposar tenir-ne cura seria beneficiós, o disposar d’una cartellera on els alumnes pengin les seves notícies o treballs. Oblidem que tenir un racó acollidor amb prestatges i bons llibres per llegir pot contribuir al gust per la lectura. Oblidem que tenir racons amb propostes de feines per alumnes amb diferents ritmes d’aprenentatge pot ajudar a fer una classe més inclusiva. Oblidem que depèn de com distribuïm les taules i les cadires estarem fomentant un tipus d’aprenentatge o d’altre.”Diga’m com organitzes la teva classe i et diré com ensenyes”.
Hem posat tant èmfasi en aquesta necessitat del canvi, de lluitar contra el fracàs escolar, en no quedar-nos fora de joc ni perdre pistonada amb els noves tecnologies, que ens hem oblidat d’alló essencial. El món en el qual vivim, ple de ritmes accelerats i canvis continus, ens ofega. Sembla que ja no tenim temps ni per pensar. Potser ja és hora de tornar a recuperar el ritme lent en educació, que ens permeti tornar a pensar a reflexionar, a sentir, a gaudir, descobrir i estimar el nostre ofici. I quan ja ho tinguis, escull aquelles eines TIC que t’ajudaran fer-ho millor i traient més bon resultat.
O potser no, ves a saber, potser l’equivocada sóc jo.
Hola: Estic completament d’acord amb tu. Jo també sóc mestra , ja fa casi 30 anys i he passat de la escola bressol a infantil i ara a cicle inicial…penso que en el meu entorn estic fent el què puc perquè les aules siguin més acollidores i l’ aprenentatge sigui més emocional i estimulant. Però és veritat que quan veig les aules del cicle mig o superior, en cau l’ànim perquè son aules fredes i també perquè veig als nens que pateixen per les notes, pels exàmens i ja no gaudeixen de l’aprendre a aprendre. Tinc ganes que a la meva escola em passin a cicle superior per fer una revolució…no sé si ho aconseguiré.
De moemnt, segueixo treballant com una formigueta.
Nani
Nani, no et desanimis. Tots els canvis són difícils, normalment ens trobem amb reticències i resistències al canvi. No hi ha cap frase més desesperant que “És que sempre ho hem fet així.” Mica en mica, poc a poc s’ha d’anar introduint canvis i cercant còmplices entre els nostres companys, per poder encoratjar als equips directius per iniciar línies de treball més innovadores.
Els mestres que portem tants anys a l’aula, hauriem de tenir la iniciativa de proposar a l’escola, l’aplicació equilibrada entre l’ús de les noves tecnologies i la coherència en el seu enfocament d’aprenentatge significatiu. Amb tot el que això implica.
Hola, totalment d’acord amb les teves afirmacions en positiu, però jo sí crec que la tecnologia és irrenunciable quan es tracta d’innovació pedagògica. I penso que erres en l’enfocament… No es tracta dels alumnes! Som nosaltres, els ensenyants que hem d’entendre que en el segle XXI no podem ni pensar en ensenyar d’esquenes a la tecnologia. I em sembla que tu ho fas, si no no tindries un bloc, oi? Ànims, felicitats i endavant.
Hola Ramón, primer de tot gràcies pel teu iterés pel meu article. Segon, gràcies per haver dedicat un temps a fer un comentari.
Per les teves paraules dedueixo que ets un docent que està molt al dia en les noves tecnologies.Per aquest motiu et vull demanar opinió. Quina eina m’aconsellaries utilitzar si l’objectiu és compartir articles d’opinió sobre educació, reflexions, idees i recursos amb d’altres docents? (Potser un bloc estaria dins les teves propostes?)
D’altra banda, crec que has llegit malament o bé jo no he sabut explicar-ho. Però en cap moment de l’article expresso la meva renúncia a l’ús de les tecnologies. Al contrari. Les faig servir i força dins les meves possibilitats i segons el PEC del meu centre. I tampoc identifico als alumnes com a responsables . Al contrari. Tota la responsabilitat és dels mestres i de com utilitzem tot el ventall de recursos TIC que ens ofereixen. I és aquí on tinc la meva visió més crítica.