Charles Darwin el 1849, amb quaranta anys d’edat (© Cambridge University Library)
«En molts homes il·lustres d’Anglaterra o d’Amèrica del nord hi ha un no sé què que els caracteritza com a “aficionats”. Prova d’això és William James, el periodista; o Lord Kelvin, l’enginyer; o Darwin, el caçador; o, fins a cert punt, el mateix Newton», escriu Eugeni d’Ors en “La vall de Josafat”. L’apreciació és una mica forçada, però encara així té la seua part de raó. A Anglaterra hi havia una tendència al diletantisme, potser molt major que no a França o Alemanya. El mateix Charles Darwin no era un home de ciència que visquera del sou que li reportava el seu treball en alguna institució (com en el cas de Lyell, Hooker o Henslow); era un «aficionat» de les ciències, com va ser el seu avi Erasmus Darwin, metge de professió. Per això D’Ors, en un altre assaig, es permet aquesta pregunta tractant el tema de les vocacions: «No devem justament els més importants productes de la història de l’esperit a una cruïlla o una indecisió entre camins professionals? Darwin, per exemple, un cas de vocació malmesa de “sportman” i de caçador.» Una opinió que també ens pot semblar exagerada si no fóra perquè el seu pare, el sever Robert Darwin –i en la vida de Charles Darwin una cosa així com un transsumpte mozartià de “commendatore”– li advertia: «No t’importa res de res llevat de la cacera, els gossos i matar rates, i seràs una desgràcia per a tu i per a tota la família.»
(llegeix l’article sencer de Martí Domínguez a la Revista Mètode)
