Sobre anclatges

Publicat el per
3

Recentment he assistit a unes jornades sobre el TEA organitzades per la Fundació PRESME i amb la participació del CEE Carrilet.
D’entrada, dir que les jornades han estat força interessants, especialment l’exposició de la Marina Mestres, psicòloga de Carrilet .
Quan assisteixo (poques vegades, malauradament) a una formació o conferència que atrau el meu interès i que m’aporta nous coneixements o  enfocaments, se’m desperten un munt de reflexions.
En aquesta ocasió han estat aquestes: el diagnòstic diferencial (una de les meves dèries); els anclatges , la plasticitat cerebral, el paper del vincle , l’augment de l’autisme com a símptoma de la societat individualitzada i mediada per les màquines, etc.
En aquesta formació he començat a intuir el fil conductor d’un tema que em preocupa i del qual ja n’he parlat en el bloc: els infants que no aprenen malgrat tenir preservades les capacitats per fer-ho ; aquells infants que a casa se saben el tema de l’examen però que són incapaços de respondre bé una pregunta l’endemà; aquells que a l’aula d’educació especial van fent, però a l’aula ordinària no; aquells que necessiten tant de temps per trobar la ruta cap a l’encert; aquells amb un QI dins de la normalitat i sense trastorn però que suspenen; aquells que són diagnosticats de TDA i que ja veus que no va la cosa per aquí; aquells per als que busquem trenta raons per explicar per què no aprenen; aquells als que jo anomeno cognitivament depenents …

En tots els casos hi hauria un anclatge que no els deixa avançar, malgrat tinguin les condicions i les capacitats, el seu desenvolupament s’hauria quedat anclat, travat en un punt que no està superat. Sense passar aquesta pantalla no es poden construir de forma ferma i segura nous aprenentatges, perquè sense la base l’edifici s’ensorra, per bons que siguin els materials de construcció.

El repte, doncs, és trobar aquest punt d’anclatge i desencallar-lo.  Aquests punts potser es troben en allò emocional, en les dinàmiques familiars, en conflictes mal resolts, en  vinculacions complicades… i una tasca terapèutica pot ajudar a resoldre aquests bloquejos. Però també és una tasca escolar cercar i donar solucions als aprenentatges travats. On va deixar d’aprendre? Per què? On es troba? Com va aprendre a simbolitzar? Quin context li vam oferir? Quin li podem oferir ara? En quina etapa del seu desenvolupament es troba?

Més enllà del que li toca per l’edat, més enllà dels grups classe, més enllà dels plans individualitzats: no podem oferir a l’infant l’oportunitat de retornar al punt no resolt? No podríem trobar la manera, ni que fos de forma molt acotada de donar-li allò que necessita? Potser tornar a psicomotricitat, potser reaprendre a restar, potser escoltar contes i poder simbolitzar.

La reeducació no és feina de l’escola.

No? De debò que no?

 

Consideracions a la Campana de Gauss

Publicat el per
1

Retard, trastorn, dificultat ? O un punt en l’espectre de la normalitat ?
Vulguem o no, estem educats en el positivisme i la racionalitat, perquè aquests paradigmes són predominants en la cultura occidental.
Això implica que les ciències socials estan tallades pel patró de les experiementals. I em refereixo a la idea de normalitat, corba (o campana) de Gauss, estar dins o fora d’un percentil que determina la dificultat, el trastorn o la incapacitat.

L’esperit de l’escola inclusiva rau en concebre tot l’alumnat com a subjectes que estan en un punt o altre d’un espectre: com la llum, com els colors ( no establim pas el vermell com a norma i el groc com a color sobredotat o el morat com a color discapacitat).
En el cas dels infants anomenats de l’espectre autista, hem de tenir en compte diferents aspectes:
– Com a tal espectre, la tipologia i característiques d’aquests infants són variadíssimes.
– La seva manera de percebre i simbolitzar el món, així com les estratègies de pensament són particulars i diferents de la majoria, però NO SÓN nens d’un altre planeta. El seu espectre es troba dins de l’espectre general, són uns nens i nenes més.
– La seva evolució, com la de tots els infants, fa que variï la seva conducta, interessos, relacions, etc.
– Aquesta evolució fa que sovint es dubti del diagnòstic, perquè hi ha simpomatologia que canvia, indicadors que apareixen o desapareixen, apropament a comportaments socials habituals, característiques coincidents amb altres transtorns, etc.
– NO ES CUREN PERQUÈ NO ESTAN MALALTS.
– Presenten necessitats educatives especials, perquè l’escola està dissenyada per al gruix d’alumnes que trobem a la muntanya de la Campana de Gauss.
-Cada nen o nena TEA, com cada nen i nena no TEA, és únic estigui on estigui situat a la famosa campana. dados1

Els estímuls i l’atenció

Publicat el per
2

Torno a les escoles, ja de forma sistemàtica, i tornen tots els estímuls a captar la meva atenció: infants a les aules, als passadissos canviant de classe, al pati, al gimnàs,  les aules amb taules i cadires, pissarres, cartells, calendaris, fotos, collages, materials: llapis de tota mena, retoladors, pintures, pinzells, fulls, llibretes, llibres, capses, joquines, catifes, coixins… recordatoris de tot tipus: els dies de la setmana, els mesos de l’any, les taules, l’abecedari, els treballs, la famíliia de cadascú. Tot ple de formes, colors, mides, dibuixos, lletres; i mooolta llum (del sol o de fluorescents) i també d’olors – però menys- i també de sons: veus de mestres dolces, veus de mestres enfadades, veus de mestres cridant, veus d’infants xiuxiuejant, cridant, parlant, plorant, rient, cantant…

A l’escola et reben milers d’estímuls més o menys amablement: tots tenen la seva importància, el seu per què. La nostra capacitat d’assimilar-los és limitada, per això els anem posant en diferents plans i capes d’atenció segons la nostra prioritat: el més urgent, el més important, el més atractiu, el  més potent… En això consisteix l’atenció focalitzada: en ser capaços de decidir, més o menys de forma conscient, que cobra relleu i que s’aparta del focus, com abaixem el volum de tot el que no interessa.

Com tot, l’atenció també s’aprèn: el rostre de la mare i la seva olor atrauen i focalitzen l’atenció del nadó,les figures referents de criança, el menjar , alguns objectes, les cançons, la veu … A l’escola, el primer espai de socialització, els infants continuen aprenent la manera d’atendre i parar atenció, i aquest aprenentatge condicionarà -potser- tota la seva vida.

I jo em pregunto si la sobreestimulació que hi ha a l’escola, que és un reflex de la sobreestimulació social, és nociva o necessària ? Argumento les dues postures:

És nociva perquè aboquem els nens a un dèficit atencional, perquè no discriminem el que és important i el que és secundari, perquè es dona molta més importància als estímuls visuals, per tant es potencia molt més aquest sentit, perquè els estímuls són massa intensos: colors saturats, llum excessiva, to de veu massa alt… i amb això es perden els detalls, els matisos, fins i tot la curiositat pel descobriment. Nociva  per als infants amb més dificultats, que necessiten estímuls més tranquils, per als que necessiten un guiatge especial. Nociva especialment per als infants amb trastorns de l’espectre autista que se senten permanentment envaïts.

Necessària perquè el món és així: un allau d’informació, de demandes, d’ofertes, perquè s’hi han d’acostumar i saber navegar entre tot un ventall de propostes, perquè hauran de aprendre i treballar amb activitats multitasca, perquè la societat demana tenir coneixements molt amplis i  superficials, perquè per al detall ja tenim la inte·ligècia artificial.

Què en penseu? en quin paradigma s’ha de quedar l’escola?

fondo-creativo-de-chico-con-elementos-escolares_23-2147660456

 

Tornem-hi

Publicat el per
2

Setembre, Sant Tornem-hi. M’estalviaré uns quants tòpics i només us comparteixo la meva voluntat de continuar aquest petit projecte que espero dur a terme amb la vostra col·laboració.

El curs passat em vaig qüestionar alguns temes i m’agradaria continuar obrint interrogants, però a la vegada explicar el meu punt de vista sobre algunes qüestions i poder-lo contrastar amb els vostres.

M’esforçaré també per penjar articles i referències que caiguin a les meves mans, però si us plau feu-me’n arribar els que trobeu vosaltres.

I un cop explicitats els propòsits del nou curs, començo amb la reflexió que no m’he tret del cap aquest mes d’agost que -malauradament- no pot si no estar relacionada amb els greus atemptats de la Rambla i Cambrils.

Se n’ha parlat tant que intentaré no repetir argumentari. Arran de la carta de l’educadora de Ripoll,  em va venir al cap la ideaque per evitar que la radicalització   d’aquests joves que hem vist créixer a les aules i al barri hem d pensar en clau de secta.

Al meu entendre no es tracta d integrar-los més, d oferir-los oportunitats  (això evidentment també i se suposa que és el que estem fent). No podem pensar que es manca d’empatia,  ja que tracten les víctimes com es tracten ells mateixos: matant-se. No podem fer-los entrar en raó perquè la raó els hi han llençar a l’escombraries .

Hem de pensar que han estat captats per una secta anul·ladora de voluntat, destructiva i autodestructiva que en aquest cas és la yihad, que en altres són les bandes llatines o les satàniques.  La diferència és que en el cas del terrorisme ens ataca i fa mal, molt de mal, molt a prop. Aleshores reaccionem defensant-nos i atacant ( i aquí el perill de la islamofòbia).

Si els fanatismes anul·len la reflexió, que les seves consequències no ens l’anul·lin a nosaltres.

no-slavery-vector

Autonomia i iniciativa personal

Publicat el per
Respon

L’autonomia i iniciativa personal és la sisena de les competències bàsiques. És una competència transversal i es treballa amb activitats programades, o no, en el marc d’altres àmbits d’aprenentatge.

És la capacitat d’elegir amb criteri propi, d’imaginar projectes, i de portar endavant les accions necessàries per desenvolupar les opcions i plans personals en el marc de projectes individuals o col·lectius.

Dependència i apatia en serien el contrari.

Volem nens i nenes autònoms, amb criteri i iniciativa, amb ganes d’aprendre. No importa si arriben  a l’exelència , no importa si els costa, però volem formar adults capaços de portar endavant projectes, de fer-se càrrec de la seva vida, de les seves responsabilitats…

Aleshores, per què hi ha tants i tants nenes i nens dependents i apàtics ? Per què els falta tant esperit crític?  Per què necessiten tant de l’adult per estudiar, per pensar,  per arriscar? Anomeno depenents cognitius a aquells infants que sense tenir cap hàndicap o deficiència necessiten de l’ajuda i de la guia de l’adult per pensar i organitzar el pensament. Infants amb poques expectatives d’èxit.

Així doncs, no hauríem de treballar i prioritzar la competència d’autonomia i iniciativa personal com la més bàsica de totes les competències? no hauríem de programar sistemàticament activitats per desenvolupar-la i  avaluant-ne el progrés per millorar i poder assolir l’objectiu de fer persones més autònomes, amb més iniciativa, per tant més lliures ?

108406-ONJ1O2-367

 

Al voltant del fracàs escolar …

Publicat el per
7

Nens i nenes que no aprenen allò que s’ensenya a l’escola, que es queden bloquejats als controls, que retenen pocs continguts, que comprenen les lectures amb dificultats, que quan participen a l’aula les intervencions són inadequades… en coneixeu més de quatre, oi?

Què els passa?

On primer busquem la resposta és en un hàndicap de l’infant: discapacitat intel·lectual, capacitat límit ? un trastorn d’aprenentatge? dislèxia, discalcúlia, dèficit d’atenció? trastorn emocional, de conducta, psicològic ? …

Però molt sovint les observacions, tests i proves no indiquen evidències de dèficit ni trastorn.

Aleshores la mirada enfoca a l’entorn familiar: una criança inadequada,  infants consentits, sense limits… no se’ls escolta, massa maquinetes, se’ls permet tot… famílies amb problemes, pares separats, infants sols…

Però molt sovint,  els entorns  familiars no justifiquen el baix rendiment.

Així que l’escola s’interroga: cal motivar-los més? com interessar-los? adaptacions curriculars? reforços? educació especial? canviem metodologies?…

Però els resultats continuen sent insuficients en nens i nenes “normals”, que viuen en famílies “normals” i que van a escoles “normals”.

Què passa?

De raons segur que se’n troben, però dependran molt del punt de vista de qui respongui: és un nen amb TDAH, bloqueig emocional perquè hi ha problemes familiars, l’escola està antiquada i no sap donar respostes, amb més recursos se’ls atendria millor..

Segurament serà una mica d’aquí i una mica d’allà, però mentrestant no som capaços de donar una resposta educativa efectiva a uns infants que van de cap al fracàs escolar.

Jo fa temps que hi dono voltes  i algunes idees em passen pel cap però no acabo d’embastar-les. Així que ara sí que us demano aportacions i comentaris. En la propera entrada comparteixo el que em ronda pel cap al respecte.

ninos-agradables-en-el-aula_23-2147544012

 

 

Com recuperar la cadena del saber fer parental ?

Publicat el per
Respon

Fa temps tenia una imatge i una pregunta que no em podia treure del cap: quan i com s’ha trencat la cadena del saber fer, de forma intuitiva, de pares? Ara la mateixa pregunta em torna al cap amb un agreujant: quan i com s’ha trencat la cadena del saber fer, de forma intuitiva, de pares i d’adults davant dels fills?

Els fills vénen sense manual d’instruccions (afortunadament) però la tradició, allò que s’havia après dels pares i dels avis,  dotava a les famílies d’un saber fer que proporcionava als infants uns vincles segurs, uns límits clars i uns valors estables.

No vull pas glossar els vells temps, perquè la criança també estava farcida d’errors, de creació de traumes, d’autoritarisme i de mancances. Per sort s’ha corregit molts dels defectes de l’antiga educació parental, però sembla com si en esborrar tot allò sobrer també ens haguem carregat tot el que era bo i tot el sentit comú.

I no és que tothom eduqui malament ni la majoria, en absolut! Però sembla tan difícil avui posar límits i oferir entorns on els infants se sentin segurs, tolerar la frustració ! I qui vol millorar ho fa a base d’empassar-se llibres, revistes d’educació i cnsultant a especialistes.

Com podem recuperar el saber pràctic dels pares i mares per saber quan deixar estar els nens una estona al llit dels pares, però no pas cada nit i no pas ocupant el lloc d’un dels progenitors? com recuperar les mirades segures de pares i mares per atorgar o denegar permisos amb criteri i sense discussions? com recuperar les oïdes de pares i mares per escoltar amatents els fills i saber de les seves preocupacions i neguits? com recuperar la veu dels pares i mares per explicar contes, anècdotes i cantar cançons?…

arbol-genealogico-con-miembros-en-diseno-plano_23-2147601994

Què hi ha darrera (o al voltant) de l’assetjament escolar ?

Publicat el per
Respon

En aquest bloc de reflexions, dubtes i preguntes obertes, pocs temes em suggereixen tants dubtes com l’assetjament escolar.

És assetjament tot el que es diu que n’hi ha? Ni de bon tros? Al contrari: només es veu la punta de l’iceberg? Qui el detecta? Qui el denuncia?

És tan greu l’assetjament entre iguals, pot provocar unes repercussions tan greus en l’autoestima del subjecte i una pèrdua de confiança tan gran en les persones, que no ens hem de prendre el tema a la lleugera. I ho dic perquè fer passar per assetjament tot el que no ho és, camuflarà les situacions realment problemàtiques.

Infants sobreprotegits, infants sense eines per afrontar situacions quotidianes, infants amb trastorns emocionals que activen actituds paranoides, infants amb interessos diferents… aquests infants són població de risc i com a tal, les famílies i  els diferents professionals de l’educació haurem d’estar alerta i amb totes les antenes posades per prevenir, evitar i -si és el cas- detectar qualsevol tipus d’assetjament. Però aquests infants no són necessàriament víctimes d’assetjament: necessiten un altre tipus de resposta, un altre tipus d’ajut.

Una denúncia per assetjament escolar causa un terratrèmol en la comunitat educativa: Com actuem amb els infants implicats?, amb la víctima, amb qui assetja, amb la resta d’infants… Com actuem des de i envers la comunitat educativa?

personajes-femeninos-del-vector-manga_62-604

Trastorn de l’Espectre Autista: un calaix de sastre massa gran ?

Publicat el per
Respon

És una realitat l’increment any rere any d’infants amb trastorn de l’espectre autista.

A les causes objectivables que hi hagi (esperem encara algun estudi seriós, imparcial i concloent) crec que s’ha de sumar l’efecte de la divulgació del trastorn i de l’ampliació del criteri diagnòstic.

La nova concepció  de l’espectre autista inclou antics criteris diagnòstics (TGD, Asperger, etc…)  per presentar-lo com un ampli espectre que presenta diferents manifestacions, graus i nivells.

La meva pregunta d’avui és si aquesta amplitud en la definició del l’espectre, que vol -suposo- defugir encasellaments no ens està confonent i fent veure més infants amb TEA dels que en realitat són. Infants amb una sèrie de característiques peculiars i molt en  consonància amb l’entorn sociocutural actual (poques oportunitats per comunicar-se i socialitzar-se, poc ús del llenguatge oral, poquíssima simbolització… ), infants amb diferents trastorns del vincle, amb nivells maduratius i defensius molt bàsics, etc.

Em fa por que aquesta mirada cap a les característiques del TEA. la llista de les quals és extensa, impliqui un hiperdiagnòstic , ja sigui clínic o social i que acabi passant com en el TDAH. I que pel camí deixem de veure el subjecte o se’ns passin per alt  necessitats que es veurien amb un diagnòstic o una mirada més acurats.

cubo-de-rubik-rompecabezas_19-115240

 

Per què serveix la memòria a l’època de sant Google?

Publicat el per
2

Escoltava el passat dilluns al professor Alberto Royo -arran de la presentació del seu llibre “Contra la nueva educación”- fent una una defensa a favor de la memorització. I vet-aquí que vaig tornar a reflexionar sobre el paper de la memorització en l’ensenyament actual, tot i que no en el mateix sentit que el citat autor.

Jo que vinc d’una època de memorització absoluta (sí:  em va tocar aprendre  la famosa llista dels Reis Gods i tots els afluents dels rius d’Espanya…)  sé com és d’inútil memoritzar sense sentit, perquè s’oblida tot.

Però, no memoritzar res ? Deixar-ho tot en mans de la tecnologia? No fer l’esforç de recordar el número de telefon dels pares, o dels fills ? No utilitzar, i  per tant estroncar, aquesta valuosa eina ja tan malmesa ? (imagineu els temps d’esplendor de la memorització quan  no hi havia accés a l’escriptura).

No confonguem memòria i memorització. La memòria és inherent al cervell i al desenvolupament humà. Hi ha diferents menes de memòria ( a curt o llarg termini, de treball, implìcita, explícita…)  i no desapareixerà: potser mutarà o es desenvoluparà ajustant-se als nous requeriments socials.

La memorització és l’acte conscient i deliberat de retenir unes dades perquè passin a la memòria a llarg termini amb l’objectiu d’evocar-les posteriorment i que ens serviran per aprendre (o per aprovar un examen). Aquest acte es serveix d’unes eines, estratègies, tècniques, que van des de la simple repetició a les regles nemotècniques.

Per què l’escola actual ha deixat d’utilitzar aquesta eina? per avorrida? (que en casos ho és, però hi ha tantes coses avorrides a l’escola que no vindria d’una), per inútil? (inútil és aprendre llistes sense sentit, però potser no és inútil memoritzar-ho tot), perquè no té sentit memoritzar dades quan les podem obtenir amb un mòbil? (ensenyem als alumnes a utilitzar adequadament els cercadors d’informació?), perquè els infants no es mostren gens interessats en memoritzar? (ni en moltes altres coses de l’escola) perquè està passat de moda? (posem a l’abast dels alumnes altres estratègies més novedoses que supleixin la memorització?)…

Jo crec que l’escola ha deixat de fer memoritzar perquè  la societat ha deixat de fer-ho. Delega en cercadors, calculadores… Quan anem una colla a sopar (els mestres i psicopedagogs també) i volem dividir el compte, correm ser els primers a treure el mòbil i fer servir la calculadora; quan no ens ve al cap una dada, correm a cercar-la al Google; no recordem números de telefon, ja són a l’agenda; no recordem els aniversaris, ja son al Facebook…

Aixi, ja no necessitem memoritzar per  evocar dades; però si no practiquem podrem ser hàbils en memòria de treball, que és un dels eixos de les funcions cognitives superiors ?

Per acabar dues preguntetes més: i si ens inventéssim maneres entretingudes de memoritzar ? i si tornem a fer servir la música o les cantarelles per fixar i activar el record ?

1c1f68c16f839925ee0bb4f9e034a87f