Setembre, Sant Tornem-hi. M’estalviaré uns quants tòpics i només us comparteixo la meva voluntat de continuar aquest petit projecte que espero dur a terme amb la vostra col·laboració.

El curs passat em vaig qüestionar alguns temes i m’agradaria continuar obrint interrogants, però a la vegada explicar el meu punt de vista sobre algunes qüestions i poder-lo contrastar amb els vostres.

M’esforçaré també per penjar articles i referències que caiguin a les meves mans, però si us plau feu-me’n arribar els que trobeu vosaltres.

I un cop explicitats els propòsits del nou curs, començo amb la reflexió que no m’he tret del cap aquest mes d’agost que -malauradament- no pot si no estar relacionada amb els greus atemptats de la Rambla i Cambrils.

Se n’ha parlat tant que intentaré no repetir argumentari. Arran de la carta de l’educadora de Ripoll,  em va venir al cap la ideaque per evitar que la radicalització   d’aquests joves que hem vist créixer a les aules i al barri hem d pensar en clau de secta.

Al meu entendre no es tracta d integrar-los més, d oferir-los oportunitats  (això evidentment també i se suposa que és el que estem fent). No podem pensar que es manca d’empatia,  ja que tracten les víctimes com es tracten ells mateixos: matant-se. No podem fer-los entrar en raó perquè la raó els hi han llençar a l’escombraries .

Hem de pensar que han estat captats per una secta anul·ladora de voluntat, destructiva i autodestructiva que en aquest cas és la yihad, que en altres són les bandes llatines o les satàniques.  La diferència és que en el cas del terrorisme ens ataca i fa mal, molt de mal, molt a prop. Aleshores reaccionem defensant-nos i atacant ( i aquí el perill de la islamofòbia).

Si els fanatismes anul·len la reflexió, que les seves consequències no ens l’anul·lin a nosaltres.