Torno a les escoles, ja de forma sistemàtica, i tornen tots els estímuls a captar la meva atenció: infants a les aules, als passadissos canviant de classe, al pati, al gimnàs,  les aules amb taules i cadires, pissarres, cartells, calendaris, fotos, collages, materials: llapis de tota mena, retoladors, pintures, pinzells, fulls, llibretes, llibres, capses, joquines, catifes, coixins… recordatoris de tot tipus: els dies de la setmana, els mesos de l’any, les taules, l’abecedari, els treballs, la famíliia de cadascú. Tot ple de formes, colors, mides, dibuixos, lletres; i mooolta llum (del sol o de fluorescents) i també d’olors – però menys- i també de sons: veus de mestres dolces, veus de mestres enfadades, veus de mestres cridant, veus d’infants xiuxiuejant, cridant, parlant, plorant, rient, cantant…

A l’escola et reben milers d’estímuls més o menys amablement: tots tenen la seva importància, el seu per què. La nostra capacitat d’assimilar-los és limitada, per això els anem posant en diferents plans i capes d’atenció segons la nostra prioritat: el més urgent, el més important, el més atractiu, el  més potent… En això consisteix l’atenció focalitzada: en ser capaços de decidir, més o menys de forma conscient, que cobra relleu i que s’aparta del focus, com abaixem el volum de tot el que no interessa.

Com tot, l’atenció també s’aprèn: el rostre de la mare i la seva olor atrauen i focalitzen l’atenció del nadó,les figures referents de criança, el menjar , alguns objectes, les cançons, la veu … A l’escola, el primer espai de socialització, els infants continuen aprenent la manera d’atendre i parar atenció, i aquest aprenentatge condicionarà -potser- tota la seva vida.

I jo em pregunto si la sobreestimulació que hi ha a l’escola, que és un reflex de la sobreestimulació social, és nociva o necessària ? Argumento les dues postures:

És nociva perquè aboquem els nens a un dèficit atencional, perquè no discriminem el que és important i el que és secundari, perquè es dona molta més importància als estímuls visuals, per tant es potencia molt més aquest sentit, perquè els estímuls són massa intensos: colors saturats, llum excessiva, to de veu massa alt… i amb això es perden els detalls, els matisos, fins i tot la curiositat pel descobriment. Nociva  per als infants amb més dificultats, que necessiten estímuls més tranquils, per als que necessiten un guiatge especial. Nociva especialment per als infants amb trastorns de l’espectre autista que se senten permanentment envaïts.

Necessària perquè el món és així: un allau d’informació, de demandes, d’ofertes, perquè s’hi han d’acostumar i saber navegar entre tot un ventall de propostes, perquè hauran de aprendre i treballar amb activitats multitasca, perquè la societat demana tenir coneixements molt amplis i  superficials, perquè per al detall ja tenim la inte·ligècia artificial.

Què en penseu? en quin paradigma s’ha de quedar l’escola?