Recentment he assistit a unes jornades sobre el TEA organitzades per la Fundació PRESME i amb la participació del CEE Carrilet.
D’entrada, dir que les jornades han estat força interessants, especialment l’exposició de la Marina Mestres, psicòloga de Carrilet .
Quan assisteixo (poques vegades, malauradament) a una formació o conferència que atrau el meu interès i que m’aporta nous coneixements o enfocaments, se’m desperten un munt de reflexions.
En aquesta ocasió han estat aquestes: el diagnòstic diferencial (una de les meves dèries); els anclatges , la plasticitat cerebral, el paper del vincle , l’augment de l’autisme com a símptoma de la societat individualitzada i mediada per les màquines, etc.
En aquesta formació he començat a intuir el fil conductor d’un tema que em preocupa i del qual ja n’he parlat en el bloc: els infants que no aprenen malgrat tenir preservades les capacitats per fer-ho ; aquells infants que a casa se saben el tema de l’examen però que són incapaços de respondre bé una pregunta l’endemà; aquells que a l’aula d’educació especial van fent, però a l’aula ordinària no; aquells que necessiten tant de temps per trobar la ruta cap a l’encert; aquells amb un QI dins de la normalitat i sense trastorn però que suspenen; aquells que són diagnosticats de TDA i que ja veus que no va la cosa per aquí; aquells per als que busquem trenta raons per explicar per què no aprenen; aquells als que jo anomeno cognitivament depenents …
En tots els casos hi hauria un anclatge que no els deixa avançar, malgrat tinguin les condicions i les capacitats, el seu desenvolupament s’hauria quedat anclat, travat en un punt que no està superat. Sense passar aquesta pantalla no es poden construir de forma ferma i segura nous aprenentatges, perquè sense la base l’edifici s’ensorra, per bons que siguin els materials de construcció.
El repte, doncs, és trobar aquest punt d’anclatge i desencallar-lo. Aquests punts potser es troben en allò emocional, en les dinàmiques familiars, en conflictes mal resolts, en vinculacions complicades… i una tasca terapèutica pot ajudar a resoldre aquests bloquejos. Però també és una tasca escolar cercar i donar solucions als aprenentatges travats. On va deixar d’aprendre? Per què? On es troba? Com va aprendre a simbolitzar? Quin context li vam oferir? Quin li podem oferir ara? En quina etapa del seu desenvolupament es troba?
Més enllà del que li toca per l’edat, més enllà dels grups classe, més enllà dels plans individualitzats: no podem oferir a l’infant l’oportunitat de retornar al punt no resolt? No podríem trobar la manera, ni que fos de forma molt acotada de donar-li allò que necessita? Potser tornar a psicomotricitat, potser reaprendre a restar, potser escoltar contes i poder simbolitzar.
La reeducació no és feina de l’escola.
No? De debò que no?
Em va de perles la teva proposta doncs des de fa molt que volia complementar un comentari que vaig en aquest tema. I encaixa en el concepte anclatges.
Quan es van perdre aquests nens que no aprenen tot i que sembla que tot està preservat com l’entorn familiar?
Sovint quant amb temps i paciència realitzo l’anamnesi i intento conèixer cóm van ser els primers vincles i com es va anar constituent l’aferrament o apego primari com a xarxa bàsica on es construiran les posteriors experiències com els aprenentatges…. trobo una reincorporació precoç de la mare a la vida laboral. Ja de per si la baixa maternal és dramàticament curta per poder afavorir un bon vincle i unes bases sòlides pel desenvolupament mental.
He conegut casos que les mares no han pogut fer front a l’esforç emocional de la criança i deprimides han tornat a la feina abans d’hora com una necessitat personal.
Altres casos força freqüents son resultats d’acords amb l’empresa de manera que tornen molt aviat a la feina però per dedicar-se puntualment un o dos cops per setmana però en llargues jornades. He conegut el cas de tornar als 20 dies de vida treballant 10 hores dos cops per setmana però allargant la “baixa” molt de temps. S’estableix un vincle intermitent i precari que en tots els casos es veu després reflectit en el to emocional de la criatura i el devenir dels aprenentatges.
Si no ha tingut l’experiència d’un vincle segur i d’una mirada comprensiva i constructiva per estructurar la seva persona quins vincles i experiències d’aprenentatge mostrarà més endavant? A on s’aferren els anclatges?
Haurien de lluitar i fer campanya i tota la resta per reivindicar una baixa maternal que sigui una inversió per la salut mental dels infants i adults del futur.
Continuem !
Encetes un tema cabdal: el VINCLE.
Quants desordres són originats per un vincle mal construït!
Reivindiquem un llarg permís parental per establir uns bons vincles i compartir la joia i alhora la càrrega familiar que suposa la criança d’un nadó.
Que bé que us expliqueu, com hem feu pensar, com he aprés de les dues i com us trobaré a faltar!
I sí el vincle és clau i és la clau! I si la baixa maternal de 16 setmanes és péssima! I la paternal de 4 més!
I sí, la voluntat de molts i moltes mestres és intentar cercar on es van aturar molts alumnes però sovint el sistema ens posa massa pals a les rodes per poder-ho fer amb la qualitat que es mereixen.
I jo amb pregunto, sóc jo o cada vegada Hi ha més nens que s’aturen?
Una abraçada a les dues