Els estímuls i l’atenció

Torno a les escoles, ja de forma sistemàtica, i tornen tots els estímuls a captar la meva atenció: infants a les aules, als passadissos canviant de classe, al pati, al gimnàs,  les aules amb taules i cadires, pissarres, cartells, calendaris, fotos, collages, materials: llapis de tota mena, retoladors, pintures, pinzells, fulls, llibretes, llibres, capses, joquines, catifes, coixins… recordatoris de tot tipus: els dies de la setmana, els mesos de l’any, les taules, l’abecedari, els treballs, la famíliia de cadascú. Tot ple de formes, colors, mides, dibuixos, lletres; i mooolta llum (del sol o de fluorescents) i també d’olors – però menys- i també de sons: veus de mestres dolces, veus de mestres enfadades, veus de mestres cridant, veus d’infants xiuxiuejant, cridant, parlant, plorant, rient, cantant…

A l’escola et reben milers d’estímuls més o menys amablement: tots tenen la seva importància, el seu per què. La nostra capacitat d’assimilar-los és limitada, per això els anem posant en diferents plans i capes d’atenció segons la nostra prioritat: el més urgent, el més important, el més atractiu, el  més potent… En això consisteix l’atenció focalitzada: en ser capaços de decidir, més o menys de forma conscient, que cobra relleu i que s’aparta del focus, com abaixem el volum de tot el que no interessa.

Com tot, l’atenció també s’aprèn: el rostre de la mare i la seva olor atrauen i focalitzen l’atenció del nadó,les figures referents de criança, el menjar , alguns objectes, les cançons, la veu … A l’escola, el primer espai de socialització, els infants continuen aprenent la manera d’atendre i parar atenció, i aquest aprenentatge condicionarà -potser- tota la seva vida.

I jo em pregunto si la sobreestimulació que hi ha a l’escola, que és un reflex de la sobreestimulació social, és nociva o necessària ? Argumento les dues postures:

És nociva perquè aboquem els nens a un dèficit atencional, perquè no discriminem el que és important i el que és secundari, perquè es dona molta més importància als estímuls visuals, per tant es potencia molt més aquest sentit, perquè els estímuls són massa intensos: colors saturats, llum excessiva, to de veu massa alt… i amb això es perden els detalls, els matisos, fins i tot la curiositat pel descobriment. Nociva  per als infants amb més dificultats, que necessiten estímuls més tranquils, per als que necessiten un guiatge especial. Nociva especialment per als infants amb trastorns de l’espectre autista que se senten permanentment envaïts.

Necessària perquè el món és així: un allau d’informació, de demandes, d’ofertes, perquè s’hi han d’acostumar i saber navegar entre tot un ventall de propostes, perquè hauran de aprendre i treballar amb activitats multitasca, perquè la societat demana tenir coneixements molt amplis i  superficials, perquè per al detall ja tenim la inte·ligècia artificial.

Què en penseu? en quin paradigma s’ha de quedar l’escola?

fondo-creativo-de-chico-con-elementos-escolares_23-2147660456

 

Al voltant del fracàs escolar …

Nens i nenes que no aprenen allò que s’ensenya a l’escola, que es queden bloquejats als controls, que retenen pocs continguts, que comprenen les lectures amb dificultats, que quan participen a l’aula les intervencions són inadequades… en coneixeu més de quatre, oi?

Què els passa?

On primer busquem la resposta és en un hàndicap de l’infant: discapacitat intel·lectual, capacitat límit ? un trastorn d’aprenentatge? dislèxia, discalcúlia, dèficit d’atenció? trastorn emocional, de conducta, psicològic ? …

Però molt sovint les observacions, tests i proves no indiquen evidències de dèficit ni trastorn.

Aleshores la mirada enfoca a l’entorn familiar: una criança inadequada,  infants consentits, sense limits… no se’ls escolta, massa maquinetes, se’ls permet tot… famílies amb problemes, pares separats, infants sols…

Però molt sovint,  els entorns  familiars no justifiquen el baix rendiment.

Així que l’escola s’interroga: cal motivar-los més? com interessar-los? adaptacions curriculars? reforços? educació especial? canviem metodologies?…

Però els resultats continuen sent insuficients en nens i nenes “normals”, que viuen en famílies “normals” i que van a escoles “normals”.

Què passa?

De raons segur que se’n troben, però dependran molt del punt de vista de qui respongui: és un nen amb TDAH, bloqueig emocional perquè hi ha problemes familiars, l’escola està antiquada i no sap donar respostes, amb més recursos se’ls atendria millor..

Segurament serà una mica d’aquí i una mica d’allà, però mentrestant no som capaços de donar una resposta educativa efectiva a uns infants que van de cap al fracàs escolar.

Jo fa temps que hi dono voltes  i algunes idees em passen pel cap però no acabo d’embastar-les. Així que ara sí que us demano aportacions i comentaris. En la propera entrada comparteixo el que em ronda pel cap al respecte.

ninos-agradables-en-el-aula_23-2147544012

 

 

Trastorn de l’Espectre Autista: un calaix de sastre massa gran ?

És una realitat l’increment any rere any d’infants amb trastorn de l’espectre autista.

A les causes objectivables que hi hagi (esperem encara algun estudi seriós, imparcial i concloent) crec que s’ha de sumar l’efecte de la divulgació del trastorn i de l’ampliació del criteri diagnòstic.

La nova concepció  de l’espectre autista inclou antics criteris diagnòstics (TGD, Asperger, etc…)  per presentar-lo com un ampli espectre que presenta diferents manifestacions, graus i nivells.

La meva pregunta d’avui és si aquesta amplitud en la definició del l’espectre, que vol -suposo- defugir encasellaments no ens està confonent i fent veure més infants amb TEA dels que en realitat són. Infants amb una sèrie de característiques peculiars i molt en  consonància amb l’entorn sociocutural actual (poques oportunitats per comunicar-se i socialitzar-se, poc ús del llenguatge oral, poquíssima simbolització… ), infants amb diferents trastorns del vincle, amb nivells maduratius i defensius molt bàsics, etc.

Em fa por que aquesta mirada cap a les característiques del TEA. la llista de les quals és extensa, impliqui un hiperdiagnòstic , ja sigui clínic o social i que acabi passant com en el TDAH. I que pel camí deixem de veure el subjecte o se’ns passin per alt  necessitats que es veurien amb un diagnòstic o una mirada més acurats.

cubo-de-rubik-rompecabezas_19-115240