Fa temps tenia una imatge i una pregunta que no em podia treure del cap: quan i com s’ha trencat la cadena del saber fer, de forma intuitiva, de pares? Ara la mateixa pregunta em torna al cap amb un agreujant: quan i com s’ha trencat la cadena del saber fer, de forma intuitiva, de pares i d’adults davant dels fills?

Els fills vénen sense manual d’instruccions (afortunadament) però la tradició, allò que s’havia après dels pares i dels avis,  dotava a les famílies d’un saber fer que proporcionava als infants uns vincles segurs, uns límits clars i uns valors estables.

No vull pas glossar els vells temps, perquè la criança també estava farcida d’errors, de creació de traumes, d’autoritarisme i de mancances. Per sort s’ha corregit molts dels defectes de l’antiga educació parental, però sembla com si en esborrar tot allò sobrer també ens haguem carregat tot el que era bo i tot el sentit comú.

I no és que tothom eduqui malament ni la majoria, en absolut! Però sembla tan difícil avui posar límits i oferir entorns on els infants se sentin segurs, tolerar la frustració ! I qui vol millorar ho fa a base d’empassar-se llibres, revistes d’educació i cnsultant a especialistes.

Com podem recuperar el saber pràctic dels pares i mares per saber quan deixar estar els nens una estona al llit dels pares, però no pas cada nit i no pas ocupant el lloc d’un dels progenitors? com recuperar les mirades segures de pares i mares per atorgar o denegar permisos amb criteri i sense discussions? com recuperar les oïdes de pares i mares per escoltar amatents els fills i saber de les seves preocupacions i neguits? com recuperar la veu dels pares i mares per explicar contes, anècdotes i cantar cançons?…