Recentment he assistit a unes jornades sobre el TEA organitzades per la Fundació PRESME i amb la participació del CEE Carrilet.
D’entrada, dir que les jornades han estat força interessants, especialment l’exposició de la Marina Mestres, psicòloga de Carrilet .
Quan assisteixo (poques vegades, malauradament) a una formació o conferència que atrau el meu interès i que m’aporta nous coneixements o enfocaments, se’m desperten un munt de reflexions.
En aquesta ocasió han estat aquestes: el diagnòstic diferencial (una de les meves dèries); els anclatges , la plasticitat cerebral, el paper del vincle , l’augment de l’autisme com a símptoma de la societat individualitzada i mediada per les màquines, etc.
En aquesta formació he començat a intuir el fil conductor d’un tema que em preocupa i del qual ja n’he parlat en el bloc: els infants que no aprenen malgrat tenir preservades les capacitats per fer-ho ; aquells infants que a casa se saben el tema de l’examen però que són incapaços de respondre bé una pregunta l’endemà; aquells que a l’aula d’educació especial van fent, però a l’aula ordinària no; aquells que necessiten tant de temps per trobar la ruta cap a l’encert; aquells amb un QI dins de la normalitat i sense trastorn però que suspenen; aquells que són diagnosticats de TDA i que ja veus que no va la cosa per aquí; aquells per als que busquem trenta raons per explicar per què no aprenen; aquells als que jo anomeno cognitivament depenents …
En tots els casos hi hauria un anclatge que no els deixa avançar, malgrat tinguin les condicions i les capacitats, el seu desenvolupament s’hauria quedat anclat, travat en un punt que no està superat. Sense passar aquesta pantalla no es poden construir de forma ferma i segura nous aprenentatges, perquè sense la base l’edifici s’ensorra, per bons que siguin els materials de construcció.
El repte, doncs, és trobar aquest punt d’anclatge i desencallar-lo. Aquests punts potser es troben en allò emocional, en les dinàmiques familiars, en conflictes mal resolts, en vinculacions complicades… i una tasca terapèutica pot ajudar a resoldre aquests bloquejos. Però també és una tasca escolar cercar i donar solucions als aprenentatges travats. On va deixar d’aprendre? Per què? On es troba? Com va aprendre a simbolitzar? Quin context li vam oferir? Quin li podem oferir ara? En quina etapa del seu desenvolupament es troba?
Més enllà del que li toca per l’edat, més enllà dels grups classe, més enllà dels plans individualitzats: no podem oferir a l’infant l’oportunitat de retornar al punt no resolt? No podríem trobar la manera, ni que fos de forma molt acotada de donar-li allò que necessita? Potser tornar a psicomotricitat, potser reaprendre a restar, potser escoltar contes i poder simbolitzar.
La reeducació no és feina de l’escola.
No? De debò que no?
