És una realitat l’increment any rere any d’infants amb trastorn de l’espectre autista.

A les causes objectivables que hi hagi (esperem encara algun estudi seriós, imparcial i concloent) crec que s’ha de sumar l’efecte de la divulgació del trastorn i de l’ampliació del criteri diagnòstic.

La nova concepció  de l’espectre autista inclou antics criteris diagnòstics (TGD, Asperger, etc…)  per presentar-lo com un ampli espectre que presenta diferents manifestacions, graus i nivells.

La meva pregunta d’avui és si aquesta amplitud en la definició del l’espectre, que vol -suposo- defugir encasellaments no ens està confonent i fent veure més infants amb TEA dels que en realitat són. Infants amb una sèrie de característiques peculiars i molt en  consonància amb l’entorn sociocutural actual (poques oportunitats per comunicar-se i socialitzar-se, poc ús del llenguatge oral, poquíssima simbolització… ), infants amb diferents trastorns del vincle, amb nivells maduratius i defensius molt bàsics, etc.

Em fa por que aquesta mirada cap a les característiques del TEA. la llista de les quals és extensa, impliqui un hiperdiagnòstic , ja sigui clínic o social i que acabi passant com en el TDAH. I que pel camí deixem de veure el subjecte o se’ns passin per alt  necessitats que es veurien amb un diagnòstic o una mirada més acurats.