Sobre anclatges

Recentment he assistit a unes jornades sobre el TEA organitzades per la Fundació PRESME i amb la participació del CEE Carrilet.
D’entrada, dir que les jornades han estat força interessants, especialment l’exposició de la Marina Mestres, psicòloga de Carrilet .
Quan assisteixo (poques vegades, malauradament) a una formació o conferència que atrau el meu interès i que m’aporta nous coneixements o  enfocaments, se’m desperten un munt de reflexions.
En aquesta ocasió han estat aquestes: el diagnòstic diferencial (una de les meves dèries); els anclatges , la plasticitat cerebral, el paper del vincle , l’augment de l’autisme com a símptoma de la societat individualitzada i mediada per les màquines, etc.
En aquesta formació he començat a intuir el fil conductor d’un tema que em preocupa i del qual ja n’he parlat en el bloc: els infants que no aprenen malgrat tenir preservades les capacitats per fer-ho ; aquells infants que a casa se saben el tema de l’examen però que són incapaços de respondre bé una pregunta l’endemà; aquells que a l’aula d’educació especial van fent, però a l’aula ordinària no; aquells que necessiten tant de temps per trobar la ruta cap a l’encert; aquells amb un QI dins de la normalitat i sense trastorn però que suspenen; aquells que són diagnosticats de TDA i que ja veus que no va la cosa per aquí; aquells per als que busquem trenta raons per explicar per què no aprenen; aquells als que jo anomeno cognitivament depenents …

En tots els casos hi hauria un anclatge que no els deixa avançar, malgrat tinguin les condicions i les capacitats, el seu desenvolupament s’hauria quedat anclat, travat en un punt que no està superat. Sense passar aquesta pantalla no es poden construir de forma ferma i segura nous aprenentatges, perquè sense la base l’edifici s’ensorra, per bons que siguin els materials de construcció.

El repte, doncs, és trobar aquest punt d’anclatge i desencallar-lo.  Aquests punts potser es troben en allò emocional, en les dinàmiques familiars, en conflictes mal resolts, en  vinculacions complicades… i una tasca terapèutica pot ajudar a resoldre aquests bloquejos. Però també és una tasca escolar cercar i donar solucions als aprenentatges travats. On va deixar d’aprendre? Per què? On es troba? Com va aprendre a simbolitzar? Quin context li vam oferir? Quin li podem oferir ara? En quina etapa del seu desenvolupament es troba?

Més enllà del que li toca per l’edat, més enllà dels grups classe, més enllà dels plans individualitzats: no podem oferir a l’infant l’oportunitat de retornar al punt no resolt? No podríem trobar la manera, ni que fos de forma molt acotada de donar-li allò que necessita? Potser tornar a psicomotricitat, potser reaprendre a restar, potser escoltar contes i poder simbolitzar.

La reeducació no és feina de l’escola.

No? De debò que no?

 

Autonomia i iniciativa personal

L’autonomia i iniciativa personal és la sisena de les competències bàsiques. És una competència transversal i es treballa amb activitats programades, o no, en el marc d’altres àmbits d’aprenentatge.

És la capacitat d’elegir amb criteri propi, d’imaginar projectes, i de portar endavant les accions necessàries per desenvolupar les opcions i plans personals en el marc de projectes individuals o col·lectius.

Dependència i apatia en serien el contrari.

Volem nens i nenes autònoms, amb criteri i iniciativa, amb ganes d’aprendre. No importa si arriben  a l’exelència , no importa si els costa, però volem formar adults capaços de portar endavant projectes, de fer-se càrrec de la seva vida, de les seves responsabilitats…

Aleshores, per què hi ha tants i tants nenes i nens dependents i apàtics ? Per què els falta tant esperit crític?  Per què necessiten tant de l’adult per estudiar, per pensar,  per arriscar? Anomeno depenents cognitius a aquells infants que sense tenir cap hàndicap o deficiència necessiten de l’ajuda i de la guia de l’adult per pensar i organitzar el pensament. Infants amb poques expectatives d’èxit.

Així doncs, no hauríem de treballar i prioritzar la competència d’autonomia i iniciativa personal com la més bàsica de totes les competències? no hauríem de programar sistemàticament activitats per desenvolupar-la i  avaluant-ne el progrés per millorar i poder assolir l’objectiu de fer persones més autònomes, amb més iniciativa, per tant més lliures ?

108406-ONJ1O2-367

 

Al voltant del fracàs escolar …

Nens i nenes que no aprenen allò que s’ensenya a l’escola, que es queden bloquejats als controls, que retenen pocs continguts, que comprenen les lectures amb dificultats, que quan participen a l’aula les intervencions són inadequades… en coneixeu més de quatre, oi?

Què els passa?

On primer busquem la resposta és en un hàndicap de l’infant: discapacitat intel·lectual, capacitat límit ? un trastorn d’aprenentatge? dislèxia, discalcúlia, dèficit d’atenció? trastorn emocional, de conducta, psicològic ? …

Però molt sovint les observacions, tests i proves no indiquen evidències de dèficit ni trastorn.

Aleshores la mirada enfoca a l’entorn familiar: una criança inadequada,  infants consentits, sense limits… no se’ls escolta, massa maquinetes, se’ls permet tot… famílies amb problemes, pares separats, infants sols…

Però molt sovint,  els entorns  familiars no justifiquen el baix rendiment.

Així que l’escola s’interroga: cal motivar-los més? com interessar-los? adaptacions curriculars? reforços? educació especial? canviem metodologies?…

Però els resultats continuen sent insuficients en nens i nenes “normals”, que viuen en famílies “normals” i que van a escoles “normals”.

Què passa?

De raons segur que se’n troben, però dependran molt del punt de vista de qui respongui: és un nen amb TDAH, bloqueig emocional perquè hi ha problemes familiars, l’escola està antiquada i no sap donar respostes, amb més recursos se’ls atendria millor..

Segurament serà una mica d’aquí i una mica d’allà, però mentrestant no som capaços de donar una resposta educativa efectiva a uns infants que van de cap al fracàs escolar.

Jo fa temps que hi dono voltes  i algunes idees em passen pel cap però no acabo d’embastar-les. Així que ara sí que us demano aportacions i comentaris. En la propera entrada comparteixo el que em ronda pel cap al respecte.

ninos-agradables-en-el-aula_23-2147544012

 

 

Com recuperar la cadena del saber fer parental ?

Fa temps tenia una imatge i una pregunta que no em podia treure del cap: quan i com s’ha trencat la cadena del saber fer, de forma intuitiva, de pares? Ara la mateixa pregunta em torna al cap amb un agreujant: quan i com s’ha trencat la cadena del saber fer, de forma intuitiva, de pares i d’adults davant dels fills?

Els fills vénen sense manual d’instruccions (afortunadament) però la tradició, allò que s’havia après dels pares i dels avis,  dotava a les famílies d’un saber fer que proporcionava als infants uns vincles segurs, uns límits clars i uns valors estables.

No vull pas glossar els vells temps, perquè la criança també estava farcida d’errors, de creació de traumes, d’autoritarisme i de mancances. Per sort s’ha corregit molts dels defectes de l’antiga educació parental, però sembla com si en esborrar tot allò sobrer també ens haguem carregat tot el que era bo i tot el sentit comú.

I no és que tothom eduqui malament ni la majoria, en absolut! Però sembla tan difícil avui posar límits i oferir entorns on els infants se sentin segurs, tolerar la frustració ! I qui vol millorar ho fa a base d’empassar-se llibres, revistes d’educació i cnsultant a especialistes.

Com podem recuperar el saber pràctic dels pares i mares per saber quan deixar estar els nens una estona al llit dels pares, però no pas cada nit i no pas ocupant el lloc d’un dels progenitors? com recuperar les mirades segures de pares i mares per atorgar o denegar permisos amb criteri i sense discussions? com recuperar les oïdes de pares i mares per escoltar amatents els fills i saber de les seves preocupacions i neguits? com recuperar la veu dels pares i mares per explicar contes, anècdotes i cantar cançons?…

arbol-genealogico-con-miembros-en-diseno-plano_23-2147601994