Què hi ha darrera (o al voltant) de l’assetjament escolar ?

En aquest bloc de reflexions, dubtes i preguntes obertes, pocs temes em suggereixen tants dubtes com l’assetjament escolar.

És assetjament tot el que es diu que n’hi ha? Ni de bon tros? Al contrari: només es veu la punta de l’iceberg? Qui el detecta? Qui el denuncia?

És tan greu l’assetjament entre iguals, pot provocar unes repercussions tan greus en l’autoestima del subjecte i una pèrdua de confiança tan gran en les persones, que no ens hem de prendre el tema a la lleugera. I ho dic perquè fer passar per assetjament tot el que no ho és, camuflarà les situacions realment problemàtiques.

Infants sobreprotegits, infants sense eines per afrontar situacions quotidianes, infants amb trastorns emocionals que activen actituds paranoides, infants amb interessos diferents… aquests infants són població de risc i com a tal, les famílies i  els diferents professionals de l’educació haurem d’estar alerta i amb totes les antenes posades per prevenir, evitar i -si és el cas- detectar qualsevol tipus d’assetjament. Però aquests infants no són necessàriament víctimes d’assetjament: necessiten un altre tipus de resposta, un altre tipus d’ajut.

Una denúncia per assetjament escolar causa un terratrèmol en la comunitat educativa: Com actuem amb els infants implicats?, amb la víctima, amb qui assetja, amb la resta d’infants… Com actuem des de i envers la comunitat educativa?

personajes-femeninos-del-vector-manga_62-604

Trastorn de l’Espectre Autista: un calaix de sastre massa gran ?

És una realitat l’increment any rere any d’infants amb trastorn de l’espectre autista.

A les causes objectivables que hi hagi (esperem encara algun estudi seriós, imparcial i concloent) crec que s’ha de sumar l’efecte de la divulgació del trastorn i de l’ampliació del criteri diagnòstic.

La nova concepció  de l’espectre autista inclou antics criteris diagnòstics (TGD, Asperger, etc…)  per presentar-lo com un ampli espectre que presenta diferents manifestacions, graus i nivells.

La meva pregunta d’avui és si aquesta amplitud en la definició del l’espectre, que vol -suposo- defugir encasellaments no ens està confonent i fent veure més infants amb TEA dels que en realitat són. Infants amb una sèrie de característiques peculiars i molt en  consonància amb l’entorn sociocutural actual (poques oportunitats per comunicar-se i socialitzar-se, poc ús del llenguatge oral, poquíssima simbolització… ), infants amb diferents trastorns del vincle, amb nivells maduratius i defensius molt bàsics, etc.

Em fa por que aquesta mirada cap a les característiques del TEA. la llista de les quals és extensa, impliqui un hiperdiagnòstic , ja sigui clínic o social i que acabi passant com en el TDAH. I que pel camí deixem de veure el subjecte o se’ns passin per alt  necessitats que es veurien amb un diagnòstic o una mirada més acurats.

cubo-de-rubik-rompecabezas_19-115240