En aquest bloc de reflexions, dubtes i preguntes obertes, pocs temes em suggereixen tants dubtes com l’assetjament escolar.

És assetjament tot el que es diu que n’hi ha? Ni de bon tros? Al contrari: només es veu la punta de l’iceberg? Qui el detecta? Qui el denuncia?

És tan greu l’assetjament entre iguals, pot provocar unes repercussions tan greus en l’autoestima del subjecte i una pèrdua de confiança tan gran en les persones, que no ens hem de prendre el tema a la lleugera. I ho dic perquè fer passar per assetjament tot el que no ho és, camuflarà les situacions realment problemàtiques.

Infants sobreprotegits, infants sense eines per afrontar situacions quotidianes, infants amb trastorns emocionals que activen actituds paranoides, infants amb interessos diferents… aquests infants són població de risc i com a tal, les famílies i  els diferents professionals de l’educació haurem d’estar alerta i amb totes les antenes posades per prevenir, evitar i -si és el cas- detectar qualsevol tipus d’assetjament. Però aquests infants no són necessàriament víctimes d’assetjament: necessiten un altre tipus de resposta, un altre tipus d’ajut.

Una denúncia per assetjament escolar causa un terratrèmol en la comunitat educativa: Com actuem amb els infants implicats?, amb la víctima, amb qui assetja, amb la resta d’infants… Com actuem des de i envers la comunitat educativa?