Sobre anclatges

Recentment he assistit a unes jornades sobre el TEA organitzades per la Fundació PRESME i amb la participació del CEE Carrilet.
D’entrada, dir que les jornades han estat força interessants, especialment l’exposició de la Marina Mestres, psicòloga de Carrilet .
Quan assisteixo (poques vegades, malauradament) a una formació o conferència que atrau el meu interès i que m’aporta nous coneixements o  enfocaments, se’m desperten un munt de reflexions.
En aquesta ocasió han estat aquestes: el diagnòstic diferencial (una de les meves dèries); els anclatges , la plasticitat cerebral, el paper del vincle , l’augment de l’autisme com a símptoma de la societat individualitzada i mediada per les màquines, etc.
En aquesta formació he començat a intuir el fil conductor d’un tema que em preocupa i del qual ja n’he parlat en el bloc: els infants que no aprenen malgrat tenir preservades les capacitats per fer-ho ; aquells infants que a casa se saben el tema de l’examen però que són incapaços de respondre bé una pregunta l’endemà; aquells que a l’aula d’educació especial van fent, però a l’aula ordinària no; aquells que necessiten tant de temps per trobar la ruta cap a l’encert; aquells amb un QI dins de la normalitat i sense trastorn però que suspenen; aquells que són diagnosticats de TDA i que ja veus que no va la cosa per aquí; aquells per als que busquem trenta raons per explicar per què no aprenen; aquells als que jo anomeno cognitivament depenents …

En tots els casos hi hauria un anclatge que no els deixa avançar, malgrat tinguin les condicions i les capacitats, el seu desenvolupament s’hauria quedat anclat, travat en un punt que no està superat. Sense passar aquesta pantalla no es poden construir de forma ferma i segura nous aprenentatges, perquè sense la base l’edifici s’ensorra, per bons que siguin els materials de construcció.

El repte, doncs, és trobar aquest punt d’anclatge i desencallar-lo.  Aquests punts potser es troben en allò emocional, en les dinàmiques familiars, en conflictes mal resolts, en  vinculacions complicades… i una tasca terapèutica pot ajudar a resoldre aquests bloquejos. Però també és una tasca escolar cercar i donar solucions als aprenentatges travats. On va deixar d’aprendre? Per què? On es troba? Com va aprendre a simbolitzar? Quin context li vam oferir? Quin li podem oferir ara? En quina etapa del seu desenvolupament es troba?

Més enllà del que li toca per l’edat, més enllà dels grups classe, més enllà dels plans individualitzats: no podem oferir a l’infant l’oportunitat de retornar al punt no resolt? No podríem trobar la manera, ni que fos de forma molt acotada de donar-li allò que necessita? Potser tornar a psicomotricitat, potser reaprendre a restar, potser escoltar contes i poder simbolitzar.

La reeducació no és feina de l’escola.

No? De debò que no?

 

Els estímuls i l’atenció

Torno a les escoles, ja de forma sistemàtica, i tornen tots els estímuls a captar la meva atenció: infants a les aules, als passadissos canviant de classe, al pati, al gimnàs,  les aules amb taules i cadires, pissarres, cartells, calendaris, fotos, collages, materials: llapis de tota mena, retoladors, pintures, pinzells, fulls, llibretes, llibres, capses, joquines, catifes, coixins… recordatoris de tot tipus: els dies de la setmana, els mesos de l’any, les taules, l’abecedari, els treballs, la famíliia de cadascú. Tot ple de formes, colors, mides, dibuixos, lletres; i mooolta llum (del sol o de fluorescents) i també d’olors – però menys- i també de sons: veus de mestres dolces, veus de mestres enfadades, veus de mestres cridant, veus d’infants xiuxiuejant, cridant, parlant, plorant, rient, cantant…

A l’escola et reben milers d’estímuls més o menys amablement: tots tenen la seva importància, el seu per què. La nostra capacitat d’assimilar-los és limitada, per això els anem posant en diferents plans i capes d’atenció segons la nostra prioritat: el més urgent, el més important, el més atractiu, el  més potent… En això consisteix l’atenció focalitzada: en ser capaços de decidir, més o menys de forma conscient, que cobra relleu i que s’aparta del focus, com abaixem el volum de tot el que no interessa.

Com tot, l’atenció també s’aprèn: el rostre de la mare i la seva olor atrauen i focalitzen l’atenció del nadó,les figures referents de criança, el menjar , alguns objectes, les cançons, la veu … A l’escola, el primer espai de socialització, els infants continuen aprenent la manera d’atendre i parar atenció, i aquest aprenentatge condicionarà -potser- tota la seva vida.

I jo em pregunto si la sobreestimulació que hi ha a l’escola, que és un reflex de la sobreestimulació social, és nociva o necessària ? Argumento les dues postures:

És nociva perquè aboquem els nens a un dèficit atencional, perquè no discriminem el que és important i el que és secundari, perquè es dona molta més importància als estímuls visuals, per tant es potencia molt més aquest sentit, perquè els estímuls són massa intensos: colors saturats, llum excessiva, to de veu massa alt… i amb això es perden els detalls, els matisos, fins i tot la curiositat pel descobriment. Nociva  per als infants amb més dificultats, que necessiten estímuls més tranquils, per als que necessiten un guiatge especial. Nociva especialment per als infants amb trastorns de l’espectre autista que se senten permanentment envaïts.

Necessària perquè el món és així: un allau d’informació, de demandes, d’ofertes, perquè s’hi han d’acostumar i saber navegar entre tot un ventall de propostes, perquè hauran de aprendre i treballar amb activitats multitasca, perquè la societat demana tenir coneixements molt amplis i  superficials, perquè per al detall ja tenim la inte·ligècia artificial.

Què en penseu? en quin paradigma s’ha de quedar l’escola?

fondo-creativo-de-chico-con-elementos-escolares_23-2147660456

 

Al voltant del fracàs escolar …

Nens i nenes que no aprenen allò que s’ensenya a l’escola, que es queden bloquejats als controls, que retenen pocs continguts, que comprenen les lectures amb dificultats, que quan participen a l’aula les intervencions són inadequades… en coneixeu més de quatre, oi?

Què els passa?

On primer busquem la resposta és en un hàndicap de l’infant: discapacitat intel·lectual, capacitat límit ? un trastorn d’aprenentatge? dislèxia, discalcúlia, dèficit d’atenció? trastorn emocional, de conducta, psicològic ? …

Però molt sovint les observacions, tests i proves no indiquen evidències de dèficit ni trastorn.

Aleshores la mirada enfoca a l’entorn familiar: una criança inadequada,  infants consentits, sense limits… no se’ls escolta, massa maquinetes, se’ls permet tot… famílies amb problemes, pares separats, infants sols…

Però molt sovint,  els entorns  familiars no justifiquen el baix rendiment.

Així que l’escola s’interroga: cal motivar-los més? com interessar-los? adaptacions curriculars? reforços? educació especial? canviem metodologies?…

Però els resultats continuen sent insuficients en nens i nenes “normals”, que viuen en famílies “normals” i que van a escoles “normals”.

Què passa?

De raons segur que se’n troben, però dependran molt del punt de vista de qui respongui: és un nen amb TDAH, bloqueig emocional perquè hi ha problemes familiars, l’escola està antiquada i no sap donar respostes, amb més recursos se’ls atendria millor..

Segurament serà una mica d’aquí i una mica d’allà, però mentrestant no som capaços de donar una resposta educativa efectiva a uns infants que van de cap al fracàs escolar.

Jo fa temps que hi dono voltes  i algunes idees em passen pel cap però no acabo d’embastar-les. Així que ara sí que us demano aportacions i comentaris. En la propera entrada comparteixo el que em ronda pel cap al respecte.

ninos-agradables-en-el-aula_23-2147544012