S’acaben les vacances

Avui tornaré a l’escola!
Vull arribar la primera!
He ficat llibres i agenda
dins de la meva cartera.
Una cartera molt nova,
on hi ha dibuixat un mussol,
que mira com surt la Lluna
i com s’amaga el bon Sol.
Avui tornaré a l’escola!
He de ser ben matinera!
No val badar ni una mica
si vull arribar la primera!

                      Lola Casas
Il.lustració Salvador Ramírez

Nuvolets

Borregets de llana blancanuvolets ,fina girbes,Séverine DUCHESNE
pasturen al Prat del cel,
missatgers de pluja clara
que revifa els camps de verd.

Nuvolet de cotó en pèl
de mil formes diferents:
una tortuga marina,un camell desdibuixat,
una princesa de conte
i el seu Castell encantat.

Els meus ulls d’infant inventen
escenes d’ogres i dracs,
de pirates i sirenes,
de bruixes i de gegants.

                 Fina Girbés
Il.lustració Séverine Duchesne
Font: Poemes a la carta.Editorial Bromera, 2011

La mina abandonada

A la boca de la mina,la mina abandonada,joana raspall ,jamila mulán leiva,
vella mina de carbó,
no hi floreix la primavera,
no s’hi eleva cap cançó.

Diuen que la mina és fonda
aspra,fosca, i els camins,
traïdors i relliscosos;
no provéssiu d’anar endins!
Diuen que degota l’aigua,
que hi ha pous com grans embuts….
Diuen que hi ressonen queixes
de dos minaires perduts….
Eren cepats,de dents blanques,
l’un molt jove,l’altre gran….
i sortien de la feina
cada vespre tot cantant.

A la boca de la mina,
mina negra de carbó,
no hi floreixen primaveres
d’ençà que hi entra el dolor.

                        Joana Raspall
Il.lustració Yamila Murán Leivas

Els músics

Reben bé el senyor lleóels musics,salvador comelles,G Rodo Boulanger
amb acords de do major.

Al canó hi ha l’home bala
i repiquen la timbala.

Una gran contorsió
contreu tot l’acordió.

La guitarra fa un preàmbul;
pinça la corda el funàmbul.

A la crida del flautí
la serp sap que ha de sortir.

Els pallassos fan saraus
mentre sona un vals de Strauss.

Se li fuga tot al mag
com si fos per art de Bach.

L’elefant es gira i bolca.
Stravinsky,quina polca!
Dos compassos de Beethoven
i els trapezis es retroben.

Toca un saxo amb molt de jazz
per un solo de gimnàs.

I una foca diu T’espero
sota el focus d’un bolero.

                    Salvador Comelles
Il.lustració G.Rodo Boulanger

Terrassa,1959 professor de la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB i escriptor de narrativa juvenil i infantil. Va realitzar els estudis universitaris de Magisteri i Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha escrit diferents contes,novel.les  i poemes per nois i noies.Algunes de les seves obres han estat traduïdes al castellà,gallec i francès.Ha obtingut diferents premis i reconeixements de la crítica infantil i juvenil.Entre els seus llibres de poesies destaquen  Caps i potes , 2000 i el El circ , 2009. 

El patí

El patí,j.raspall,by johanna wrightAmb un tros de tela
em faré una vela,
i amb el tronc d’un pi
em faré un patí.
Aniré al mar gran,
com els altres fan,
i m’hi llançaré
tan lluny com podré.
Les ones rissades,
altes,cargolades,
em duran a l‘illa
de qui sap a on,
com la més senzilla
cosa d’aquest món.
I quan tornaré
us explicaré
la gran maravella
que he trobat en ella.
No serà un tresor,
ni perles,ni or;
serà el do més ric:
un somni bonic!

                   Joana Raspall
Il.lustració Johanna Wright

La oca loca

Doña Oca toca la ocarina,la oca loca,gloria fuertes
y prefiere el lago a la piscina.
Este es su marido el Oco,
-que no está cuerdo tampoco-
Doña Oca Plumapoca,
en el hueco de una roca,
la ocarina toca y toca.
-Esto no hay quien lo soporte,
-Dijo el Oco -su consorte-.
-Esto no hay quien lo soporte.
¡Al agua patos! (¡Qué corte!)
-Esta Oca es la oca,
-y nado porque me toca-
-dijo el Oco-.
(Nadando se quedó yerto
por no escuchar el concierto).
Y la Oca enloquecida
puso huevos sin medida.
-¡Veinte patos! ¡Qué patada!
Y yo sola, abandonada.
-dijo la Oca-.
La familia numerosa,
era insoportable cosa.
Le piaban veinte patos
y pasaba malos ratos.
¡Tanto pico, tanta boca!
La Oca se volvió loca.

          Gloria fuertes
Il.lustració  Pin

Homenaje a Ramón

Un amigo,viejo amigo,homenaje,wayne anderson
que se llamaba Ramón
jugaba a decir las cosas
de otro modo del que son.

Decía al hablar:
-la sandía es un planeta frutal….
O
-las nueces son cerebros de nogal….

Y Ramón no estaba
ni bien ni mal,
ni tampoco regular….
Era solo que jugaba a conjugar.

                 Antonio Rubio
Il.lustració Wayne Anderson