La tarde equivocada
se vistió de frío.
Detrás de los cristales
turbios, todos los niños
ven convertirse en pájaros
un árbol amarillo.
La tarde está tendida
a lo largo del río,
y un rubor de manzana
tiembla en los tejadillos. Federico García Lorca Font: Mi primer libro de poemas. Editorial Anaya, 1997 Il·lustració Anna Walker
Els prestatges plens de llibres
i en els llibres,les històries
que relaten les memòries
d’aventures divertides.
Hi ha contalles de pirates,
n’hi ha de fades i de llares,
de raboses, de castors,
de sirenes i de llops.
N’hi ha de savis i de magues,
n’hi ha de cases ensucrades,
de panteres i de gnoms
i d’insignes inventors
De Peret i Marieta,
Blancaneu i Caputxeta.
N’hi ha de bruixes, d’elefants,
de bubotes, de gegants.
N’hi ha de sastres molt valents.
N’hi ha de pomes i de serps,
de Pinotxo, de soldats
i de prínceps encantats.
N’hi ha de cabres i porquets,
de girafes, de gatets,
de paratges irreals
i fantàstics animals.
N’hi ha de brètols superbruts,
de malvats, de caparruts….
I una jove que va al ball
amb sabates de cristall.
Maria Dolors Pellicer
Font: Versos de tres sabors.il.lustracions de Rossana Crespo.Alfaguara Voramar, 2007
Il·lustració Natalie Pudalov
A la vora de la mar
ens agrada estiuejar
allí la brisa refresca
i a tothora pots nadar .
De bon matí,els para-sols,
com bolets multicolors,
s’escampen arrenglerats,
formant rogles o aïllats.
Les tovalles, com estores,
son pedaços en la platja,
amb teles de molts olors
perquè l’arena molesta,
als uns massa, i als altres….poc .
Braços que esquitxen dins l’aigua,
cames esteses al sol,
cossos que boten les ones
o es capbussen en un crit.
Quan les ones són molt altes
resulta ben divertit!
Fina girbés Santamaría.
Font: Poemes a la carta. Editorial Bromera
Il·lustració Cécile Veilhan
Ai, lluna llunera,
com d’envanida
tu deus estar!
Tothom et mira
com vas canviant:
ara una cara,
una altra més tard.
Ai, lluna llunera,
si a poc a poc,
et vas apagant,
també eres lluna,
lluna minvant.
Ai, lluna llunera,
si s’endevina
el teu perfil
de lluna nova
mostres l’estil.
En quantes fotos,
Lluna llunera,
en quants cartells,
mostres la cara
de quart creixent.
Fina Girbés
Il·lustradora Amanda Clark
Font: Poemes a la carta. Il·lustrador: Eider Eibar. Editorial Bromera. Col·lecció El Micalet Galàctic, 2011
Escric el teu nom
i et sé tan a prop
que, en tancar els ulls,
és com si et toqués
amb la punta dels dits.
Et duc en cada
paraula que dic,
en tot el que penso.
Montserrat Abelló
Il·lustració Peter Mitchev
Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014. Poeta i traductora., exiliada al 1939 a Xile, va tornar l’any 1960 i va treballar com a docent a la institución cultural de CIC. Tres anys després va publicar el seu primer llibre de poesia Vida diària. Va assolir prestigi i reconeixement a partir del 2003, quan va obtenir els premis Crítica Serra d’Or, Lletra d’Or; Cavall Verd-Josep M. Llompart; Cadaqués a Quima Jaume; Cavall Verd-Rafael Jaume de traducció poètica; Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana; el d’Honor de les Lletres Catalanes i el Nacional de Cultura. La seva poesia ha quedat reflectida Al cor de les paraules. Obra poètica, 1963-2002, publicat per Proa el 2002. La seva poesia té un significat profund ,sense embuts ni artificis, independent de mètrica i rima.
Les dolces notes que l’aire em duu,
vénen de l’aire?
vénen de tu?
Me les perfuma el jardí florit;
són cant d’albada,
són bres de nit.
Obro les portes del sentiment,
que pugui entrar-hi
l’encantament.
Oh belles notes plenes de sol!
en l’enyorança,
quin dolç consol!
Joana raspall
Font: 46 poemes 2 contes. Editorial: L’Abadia de Montserrat, 2013
Il·lustració Isabelle Arsenault.
En la ciutat hi ha una plaça
i en la plaça un arbre vell.
En l’arbre hi ha la tristesa
de saber que és el darrer.
Abans n’hi havia molts d’altres,
ara tan sols queda ell
com un record que s’apaga
entre el ferro i el ciment.
Diuen que volen tallar-lo,
que molesta, que el seu verd
trenca l’estètica pura
dels edificis que té
voltant-lo, voltors altíssims
a punt de menjar-se el cel.
Que al lloc que ocupa podrien
aparcar vint cotxes més.
Que és la casa on s’arreceren
centenars de bruts ocells
que ningú recordaria
si no fos perquè viu ell…
En la ciutat – algú conta –
hi havia fa molt de temps
un arbre gran i molt trist
que se sabia el darrer
i plorava fulles grogues
en la tardor, i a l’hivern
es despullava i cantava
estranyes cançons al vent.
Quan venia primavera
despertava les arrels,
oblidava un poc la pena
i obria el somriure verd
que en estiu era rialla
que et feia sentir-te bé
quan, fugint del sol, entraves
en el cercle tou i fresc
del seu regne que assetjaven
cotxes, finques, fum, diners.
Quan el tallaren plovia.
Ja no he vist ploure mai més.
Marc granell
Font: www.viupoesia.com/pagina_2.php?tipus=1&subtipus=1&itinerari=1&idpoema=118
Il·lustració Olivia Chin Mueller
