Adeu, orenetes.
Torneu l’any que ve.
La branca florida
traurà el cirerer.
Rovell a les teules;
silenci del niu.
Sou fora vosaltres,
és fora l’estiu.
Tomàs Garcés
Il·lustració: Anna Speshilova
Font: Plouen poemes!Autores: Vanessa Amat Castells; M. Carme Bernal Creus; Isabel Muntañá Salarich. Eumo editorial, 2017. Il·lustració: Morad Abselam.
Tomàs Garcés i Miravet (Barcelona 1901- 1993). Llicenciat en dret i estudis de filosofia i lletres. Va ser amic de Joan Salvat-Papasseit, l’obra del qual el marcà profundament i un crític precoç i prolífic. És considerat per la crítica com “el poeta català de la cançó” pel seu estil de versos curts i estrofes regulars, i se l’identifica amb la poesia neopluralista espanyola de García Lorca o Alberti. La seva poesia és de caràcter íntim i quotidià, on reelabora temes del cançoner popular. El destí, la felicitat, la mort, el pas del temps, l’amor i la infantesa son temes de la seva poesia. És distingeix tres períodes en la seva obra literària: l’inicial de tipus neopluralista; el segon, de caràcter simbolista; i el tercer, en què reflexiona més sobre el mateix art.
Vint cançons (1922), és el seu primer poemari. Publica després L’ombra del lledoner (1924), El somni (1927), Paradís (1931) i El senyal (1935), la seva poesia es torna més intimista, relacionada amb el món de la natura, la infantesa i el pas del temps.
Seguiran més tard El caçador (1947) on, reflecteix la melangia provocada per la destrucció de la mor, La nit de Sant Joan (1951) i després continua amb Grèvol i molsa (1953), de tema nadalenc. A Viatge d’octubre (1955), Quaderns de la Selva (1962), Plec de poemes (1971) i Escrit a terra (1985), l’autor mostra més interès pel món exterior, amb un accent cosmopolita. Apareixen poemes adreçats a Federico García Lorca, Pablo Neruda o Carles Riba.
Com a crític literari Tomàs Garcés és molt elogiat per la qualitat de la seva prosa. Els seus textos crítics es troben recollits en els volums: Paisatges i lectures (1926), Notes sobre poesia (1933) i Sobre Salvat-Papasseit i altres escrits (1972). El dietari El temps que fuig (1933-1983), conté comentaris i reflexions sobre el mateix art i un bon nombre de notícies autobiogràfiques.
