Arxiu per categories: Poesia català

Dona’m la mà

Dona’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del març
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyanes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador distret.

Dona’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.

Dona’m la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar
bategant,
tendrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Joan Salvat-Papasseit
Il·lustració: Alexander Yanin
Joan Salvat-Papasseit. Petits poemes. Pep Molist. Il·lustracions: Christian Inaraja
Editorial: El Cep i la Nansa, 2022

Lluny

He escrit un poema
a la sorra humida
d’una platja blava.
Les ones arrissades i manses
es gronxen mar endins
fins a la profunditat obscura
on dormen els somnis
de poesia marina.

Lola casas
Il·lustració: Elin Manon
Font: Del llibre blau. Ed. PAMSA.
Els poemes de la lola. Il·lustracions Mercè Galí. El Cep i la Nansa Edicions

Els llibres

Si no hi hagués cap lloc per guardar
les paraules escrites,
les tindríem totes escampades per casa:
piles de paraules amuntegant-se pels racons,
omplint-nos a vessar tots els calaixos.
Per sort, algú va inventar
de posar les paraules al llarg d’una línia
i després una línia a sota l’altre
i fer una pàgina, i una altra, i una altra:
algú va inventar un gran magatzem
on caben milers de paraules: el llibre.
Però vigila el dia que l’obris:
no fos cas que les paraules de dins,
tant de temps allà tancades,
et sortissin volant.
Quina feinada!

Salvador Comelles
Il·lustració: Catrin Welz
Font:  Petits poemes de casa.Salvador Comelles. Ilustración Mercé Gali.Editor Kalandraka Catalunya, 2023

Adeu, orenetes

Adeu, orenetes.
Torneu l’any que ve.
La branca florida
traurà el cirerer.

Rovell a les teules;
silenci del niu.
Sou fora vosaltres,
és fora l’estiu.

Tomàs Garcés
Il·lustració: Anna Speshilova
Font: Plouen poemes!Autores: Vanessa Amat Castells; M. Carme Bernal Creus; Isabel Muntañá Salarich. Eumo editorial, 2017. Il·lustració: Morad Abselam.

Tomàs Garcés i Miravet (Barcelona 1901- 1993). Llicenciat en dret i estudis de filosofia i lletres. Va ser amic de Joan Salvat-Papasseit, l’obra del qual el marcà profundament i  un crític precoç i prolífic. És considerat per la crítica com “el poeta català de la cançó” pel seu estil de versos curts i estrofes regulars, i se l’identifica amb la poesia neopluralista espanyola de García Lorca o Alberti. La seva poesia és de caràcter íntim i quotidià, on reelabora temes del cançoner popular. El destí, la felicitat, la mort, el pas del temps, l’amor i la infantesa son temes de la seva poesia. És distingeix tres períodes en la seva obra literària: l’inicial de tipus neopluralista; el segon, de caràcter simbolista; i el tercer, en què reflexiona més sobre el mateix art.
Vint cançons (1922), és el seu primer poemari. Publica després L’ombra del lledoner (1924), El somni (1927), Paradís (1931) i El senyal (1935), la seva poesia es torna més intimista, relacionada amb el món de la natura, la infantesa i el pas del temps.
Seguiran més tard El caçador (1947) on, reflecteix la melangia provocada per la destrucció de la mor, La nit de Sant Joan (1951) i després continua amb Grèvol i molsa (1953), de tema nadalenc. A Viatge d’octubre (1955), Quaderns de la Selva (1962), Plec de poemes (1971) i Escrit a terra (1985), l’autor mostra més interès pel món exterior, amb un accent cosmopolita. Apareixen poemes adreçats a Federico García Lorca, Pablo Neruda o Carles Riba.
Com a crític literari Tomàs Garcés és molt elogiat per la qualitat de la seva prosa. Els seus textos crítics es troben recollits en els volums: Paisatges i lectures (1926), Notes sobre poesia (1933) i Sobre Salvat-Papasseit i altres escrits (1972). El dietari El temps que fuig (1933-1983), conté comentaris i reflexions sobre el mateix art i un bon nombre de notícies autobiogràfiques.

 

Mixina

Mixina es llepa
el pèl argentat,
amb llengua d’esponja,
aspra, com d’espart.
Es llepa i es llepa
davant d’un espill,
es mira de cara,
després de perfil.
El seu suau pelatge
se l’ha d’endreçar
perquè de vesprada
ix a passejar.
Polida i ufana
recorre els terrats
i al seu pas miolen
gats enamorats.

Fina Girbés
Il·lustració: S Jade Studio
Font:Versos banyats. Il·lustració: Jorge del Corral. Tàndem edicions, 2017

Soc una dona

Soc una dona, ja ho veus, una dona.
Soc una dona i no hi vull fer res.
Soc una dona, res més que una dona:
no seré mai un carrabiner.
Soc una dona, ben ferma i rodona.
Soc una dona, ja ho deus haver clissat.
Soc una dona i això és cosa bona:
no seré un barbut magistrat.
Soc una dona amb dos pits i una poma.
Soc una dona amb l’hormona que cal.
Soc una dona i això ja no és broma:
no seré mai capità general
Soc una dona i n’estic ben contenta.
Soc una dona i no hi trobo entrebanc.
Soc una dona i això ja m’orienta:
no seré mai director d’un banc.
Soc una dona i amb bona harmonia.
Soc la mestressa del meu propi cos.
No seré bisbe ni tampoc policia,
cosa que em posa de molt bon humor.
Soc.

Maria Aurèlia Campmany
Il·lustració:Galya Popova
Font: Soc una dona. Il·lustació Jorgina Juvé. El dimoni pelut edicions, 2022