El sanctus tripartit de la Missa, del Trisagion i del Te Deum.
En la notació mensural, la relació (ja sigui doble o triple) entre la brevis i la semibrevis. Com un indicador del temps, Franco de Colonia va descriure al segle XIII un tempus com “aquell que és un mínim de plenitud de veu” i es representava per mitjà de la brevis. En el segle XIV, tot i així, es van introduir valors més petits i la brevis va passar a convertir-se a un valor relativament llarg. Un concepte anàleg del segle XVI en relació amb el temps és tactus.
Retrat de Christoph Willibald von Gluck per Joseph-Siffred Duplessis (1725–1802)
Christoph Willibald Gluck va néixer a Erasbach el 2 de juliol de 1714 i va morir a Viena el 15 de novembre de 1787.
Gluck és un compositor alemany. Es va formar a la universitat de Praga, on va estudiar dret. Més tard, però, es va decantar per la música que havia estudiat durant la seva infància i per això es va traslladar a Viena. Allà el príncep Melzi el va passar a Itàlia on va poder compondre i estrenar les seves primeres òperes, van debutar, per exemple Artaserse (1741) que va ressaltar per la seva contenció i la seva sobrietat en l’ornamentació musical. Després es va traslladar a Londres on va conèixer al famós compositor Händel (que no va tenir gaire bona opinió d’ell. A Londres va estrenar La caduta dei giganti (1746) i després es traslladà a Copenhague, on també va compondre algunes òperes. El 1750 va tornar a Viena on les seves òperes van agafar un caire de opera-comique francesa i a escriure música per ballets, les quals van tenir força impacte. Don Joan (1761), per exemple, fa un fandango en el que Mozart s’inspira més tard en Le nozze di Figaro.
Amb tots aquest anys, Gluck va establir una relació d’amistat amb el llibretista italià Raniero de Calzabigi, que havia llegit les idees de Algarotti de els excessos decoratius de l’òpera italiana i es van decidir a canviar alguns aspectes de l’òpera barroca adoptant doncs el primers trets del (neo)classicisme, en un moment en què s’intentava recuperar música del passat, ja que s’havien trobat els descobriments romans de Pompeia i Ercolà. Així doncs, Gluck es va disposar a reformar l’òpera barroca fent diverses reformes: eliminant les àrias de capo, eliminava els recitats acompanyats per baix continuu substituint-lo per recitatius acompanyats d’orquestres seceres, eliminava, també els castrati i es proposa avançar amb els clàssics produint admiració i respecte, conventint-los en drames musicals.
Emprèn aquesta reforma amb l’òpera Orfeu ed Euridice, estrenada a Viena 1762. Va fer una altra òpera dins d’aquesta reforma: Alceste (1767) que va posar un manifest en la partitura (fet molt innovador, no s’havia fet mai) en que defenia la reforma i atribuïa mèrit a Calzabigi. Va fer un tercer intent d’estendre i tenir èxit amb aquesta reforma amb l’òpera Paride e Elena (1770) que el va fer adonar que la reforma només podia tenir èxit en un país com França. Així doncs, es va establir a París on se li van obrir les portes de la Òpera de París. A París, Gluck va estrenar Iphigénie en Aulide (1774) i va reformar les seves obres Orfeo, anomenant-la Orphée (1774), Alceste (1776) i Armide (1777) i Iphigénie en Tauride. El fracàs de l’òpera Echo et Narcisse (1779) i un atac d’apopletgia el van fer tornar a Viena, on va ser amic dels Mozart, pare i fill i on, finalment, morí.
Claudio Monteverdi va néixer a Cremona el 7 de maig de 1567 i va morir a Venècia el 29 de novembre de 1643.
Monteverdi va ser un compositor i violinista italià. Va començar la seva carrera com a cantant i més tard es distingí com a violinista; al poc temps va entrar al servei de la famíla dels Gonzaga de Màntua, on va anar assolint fama ja que es van donar a conèixer els seus llibres, caracteritzats per un estil molt teatral acompanyat per un acompanyament musical ( precedent del típic baix continuu barroc). El primer llibre va ser escrit el 1587, als seus 20 anys, i el seu vuitè llibre el 1638 que ja s’havia estilat aquest tipus de composicions.
Va ser tot un polifonista, com es pot apreciar a Vespro della beata Vergine (1610), no obstant això, la família a la que servia li van demanar molta feina en la “nova” música, la melodia amb acompanyament. Li van encarregar una òpera en motiu del casament d’un fill de la família. D’aquesta manera, el 1607, va néixer la primera òpera in musica de Monteverdi, L’Orfeo, en la que demostra un gran domini del nou estil, proporcionant un gran contingut musical i narratiu molt superior al dels seus predecessors, Peri i Caccini.
L’orfeo va entusiasmar a la gent, ja que a partir d’aquest moment va escriure òperes regularment, totes perdudes, com Ariadna, de la qual només es conserva el Lamento.
Anys més tard Monteverdi va guanyar el lloc de mestra de capella de la catedral de Venècia. Però quan va arribar a la ciutat, Monteverdi va escriure dues òperes més destinades al Teatre de San Cassiano, on s’adapta perfectament a la pràctica operística del moment.
Monteverdi va morir en el moment àlgid de la seva fama havent infundat el seu estil a altres compositors italians i estrangers.
(en llatí: A tu, Déu, primeres paraules del càntic) És un dels primers himnes cristians, tradicional d’acció de gràcies. Quan no se cita com títol de l’obra sinó com nom comú, s’ha d’emprar en minúscula i en una única paraula:tedèum.
Sol ser entonat en moments de celebració. L’himne continua sent regularment utilitzat per l’Església Catòlica Romana, en l’Ofici de les Lectures enquadrat en la Litúrgia de les Hores. També se sol entonar en les misses celebrades en ocasions especials com en les cerimònies de canonització, l’ordenació de preveres, etc. Els cardenals l’entonen després de l’elecció d’un papa.
Compost originalment en llatí, pren el nom del seu primer vers. Se sol denominar també com «Himne Ambrosià», ja que s’atribueix a Sant Ambròs de Milà, encara que una llegenda indica que el van compondre en comú, inspirats per l’Esperit Sant, Sant Agustí i Sant Ambròs. Quan, en l’any 387, Sant Agustí va rebre el baptisme de mans de Sant Ambròs – segueix dient la llegenda -, Ambròs va entonar aquest himne i Agustí anava responent als seus versos.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=A7jAg1BCJgI[/youtube]
És un moviment artístic que es dóna a Europa durant a finals del segle XVIII. Té com a objectiu recuperar els clàssics (grecs i romans). Aquest redescobriment es veu no només en les formes i estils, és també un redescobriment temàtic. Cal pensar que l’art religiós havia presidit el romànic i el gòtic, de forma que un art més realista i proper en la forma va ser una revolució, i recupera temàtiques més paganes, encara que sovint cristianitzades. Els temes mitològics es converteixen en motiu essencial de les pintures, les escultures i la lírica. És originari d’Itàlia, però es propaga ràpidament per tot Europa.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=B1DOvP7O6BE[/youtube]
La música classicista es conté les emocions, és objectiva, elegant i refinada, però en cap dels casos fa que sigui pobre. Un dels compositors que més en ho demostren és Mozart. Les grans formes estan perfeccionades, l’estructura és clara, entenedora i transparent. Neix la sonata, precedent de l’antiga suite. Incorpora l’antiga obertura de l’òpera (creada per Monteverdi) a la música simfònica, originant així la simfonia moderna. L’antic Concerto grosso dóna pas al concert d’instrument solista acompanyat d’orquestra. La melodia és clara i simple, acompanyada, generalment, per una harmonització o acompanyament subordinat a la melodia. Desapareix el baix continuu i es dóna més importància a la melodia d’orquestra que a la vocal. (Cal recordar que la òpera ve precedida per un recitat acompanyat musicalment, durant el barroc s’aconsegueix que sigui tota una composició musical i en el classicisme ja estem parlant de que l’orquestra tingui la mateixa o més importància que la veu). L’harmonia se simplifica, hi ha canvis harmònics justificats per un canvi de tema, ja no es busquen els cromatismes i s’accepten les dissonàncies.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=kBpc3WZOubQ[/youtube]
El classicisme presenta diverses novetats: per una banda s’introdueix el piano i la música agafa moltes dinàmiques, hi ha molt de contrast entre forts i pianos i apareixen dinàmiques com el crescendo. El crescendo, tot i així no s’utilitza molt, ja que, és una música molt mesurada en què un crescendo hi ressaltaria massa i seria massa intents. No presenta complicacions en el ritme.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=NQeXDsaiTJE[/youtube]
En la òpera hi ha dues branques: la bufona i la seriosa, que rivalitzen entre elles. La seriosa és introduïda per Gluck.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=_zjg2iwYvzE[/youtube]
Podríem dir que la música instrumental, sobretot, és pura, despreocupada, no intenta imitar res, sinó representar sensacions.
