Classicisme

És un moviment artístic que es dóna a Europa durant a finals del segle XVIII. Té com a objectiu recuperar els clàssics (grecs i romans). Aquest redescobriment es veu no només en les formes i estils, és també un redescobriment temàtic. Cal pensar que l’art religiós havia presidit el romànic i el gòtic, de forma que un art més realista i proper en la forma va ser una revolució, i recupera temàtiques més paganes, encara que sovint cristianitzades. Els temes mitològics es converteixen en motiu essencial de les pintures, les escultures i la lírica.  És originari d’Itàlia, però es propaga ràpidament per tot Europa.

Imatge de previsualització de YouTube

La música classicista es conté les emocions, és objectiva, elegant i refinada, però en cap dels casos fa que sigui pobre. Un dels compositors que més en ho demostren és Mozart. Les grans formes estan perfeccionades, l’estructura és clara, entenedora i transparent. Neix la sonata, precedent de l’antiga suite. Incorpora l’antiga obertura de l’òpera (creada per Monteverdi) a la música simfònica, originant així la simfonia moderna. L’antic Concerto grosso dóna pas al concert d’instrument solista acompanyat d’orquestra. La melodia és clara i simple, acompanyada, generalment, per una harmonització o acompanyament subordinat a la melodia. Desapareix el baix continuu i es dóna més importància a la melodia d’orquestra que a la vocal. (Cal recordar que la òpera ve precedida per un recitat acompanyat musicalment, durant el barroc s’aconsegueix que sigui tota una composició musical i en el classicisme ja estem parlant de que l’orquestra tingui la mateixa o més importància que la veu). L’harmonia se simplifica, hi ha canvis harmònics justificats per un canvi de tema, ja no es busquen els cromatismes i s’accepten les dissonàncies.

Imatge de previsualització de YouTube

El classicisme presenta diverses novetats: per una banda s’introdueix el piano i la música agafa moltes dinàmiques, hi ha molt de contrast entre forts i pianos i apareixen dinàmiques com el crescendo. El crescendo, tot i així no s’utilitza molt, ja que, és una música molt mesurada en què un crescendo hi ressaltaria massa i seria massa intents. No presenta complicacions en el ritme.

Imatge de previsualització de YouTube

En la òpera hi ha dues branques: la bufona i la seriosa, que rivalitzen entre elles. La seriosa és introduïda per Gluck.

Imatge de previsualització de YouTube

Podríem dir que la música instrumental, sobretot, és pura, despreocupada, no intenta imitar res, sinó representar sensacions.

 

 

 

 

Aquest article ha estat publicat en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *