El diable en la musica. A finals de la Edat Mitajna, el tritó, que la seva utilització va ser prohibida per diversos teòrics.
Mitg. demi-ton, semitò, interval musical de mig to
ORFEO ED EURIDICE
Orfeo ed Euridice és una òpera dividida en tres actes de Gluck i el llibret és escrit pel llibretista Raniero de Calzabigi basat en un dels episodis de les Metamorfosis d’Ovidi i de les Geòrgiques de Virgili. Es va estrenar al Teatre de la Cort de Viena el 5 d’octubre de 1762; reformada pel propi Gluck, es va estrenar la versió francesa a París el 2 d’agost de 1774. Estrenada a Catalunya al Teatre de la Santa Creu, Barcelona, el 4 de novembre de 1780.
PERSONATGES
Orfeu: Cantant mític de Tràcia, en una Grècia remota de l’Edat d’Or, enamorat de la nimfa Eurídice. Paper que en la versió de Viena havia de ser interpretat per un castrato, i en la versió de París per un tenor. Més tard Berlioz va fer-ne una adaptació i va fer interpretar Orfeu per una mezzosoprano.
Eurídice: Nimfa de la que està enamorat Orfeu. La seva mort porta Orfeu a rescatar-la al món dels morts. Paper per a una soprano lírica.
Amore: El déu que ajuda Orfeu a baixar a l’infern. Paper per a soprano lírica o lleugera.
Ombra feliç: Habitant dels camps; molts cops s’elimina aquest paper i Eurídice canta la seva ària.
Cor: Representen tant els pastors i les nimfes, com les ombres.
Ballet: Tota l’òpera és acompanyada per ballarins i ballarines, que fan diferents papers, depenent del transcurs de l’obra.
Com podem veure l’òpera té molts pocs personatges i una escenografia senzilla, per tant, l’obra té baix cost. Això ha permès que hagi estat representada arreu del món.
ARGUMENT
Gluck retalla tant el mite que l’acaba reduint als moments essencials. Però cal recordar que Orfeu està enamorat de la nimfa Eurídice i que estan preparant el casament envoltats dels seus admiradors. Per desgràcia, Eurídice, passejant amb les seves amigues, és mossegada per una serp i mor. Una de les nimfes comunica la desgràcia a Orfeu. Aquí comença la versió de Gluck.
ACTE I
Orfeu canta a la tomba d’Eurídice i els seus laments desperten la compassió de tots els presents, que ploren amb ell. Els déus també senten el lament d’Orfeu i l’Amor es presenta a Orfeu per anunciar-li que pot recuperar Eurídice si baixa als inferns a recuperar la seva estimada difunta. Orfeu es disposa a fer aquesta difícil tasca.
ACTE II
Orfeu arriba a un passatge sinistre on les Fúries, violentes, li intenten impedir el pas a qualsevol estranger. Tot i així, acompanyat de la lira, Orfeu aconsegueix que el deixin passar i arriba al món dels morts. En l’ambient hi reina una pau serena però, alhora, freda. En aquest ambient s’hi mouen felices les ombres i la mateixa Eurídice. D’acord amb un decret superior, Orfeu ha de marxar confiant que Eurídice el seguirà, ja que ha estat advertit que si es gira per mirar-la abans de sortir a l’exterior, la perdrà per sempre.
ACTE III
Sortint cap a l’exterior, Eurídice retreu a Orfeu que ni tan sols l’ha mirada; segueix insistint fins que decideix no seguir-lo més. Oprimit pel dolor, Orfeu es gira i torna a perdre a Eurídice, que mor. El déu Amor, però, reapareix i en premi per la constància d’Orfeu li torna Eurídice. Els dos enamorats surten a l’exterior, on celebren el seu amor amb danses.
LA FAVOLA D’ORFEO
Òpera en un pròleg i cinc actes de Claudio Monteverdi, amb llibret de Alessandro Strigio basat en un text utilitzat per Angelo Poliziano i en un episodi de les Metamorfosis d’Ovidi. Va ser estrenada a Màntua el 24 de febrer de 1607. Va ser estrenada a Catalunya al Jardí dels Tarongers, Casa Bartomeu, Barcelona, el 23 de juny de 1955.
PERSONATGES
Orfeu: Mític cantant de Tràcia, enamorat d’Eurídice. Paper per baríton que requereix força i agilitat, sobretot per una ària molt ornamentada amb alternativa més fàcil (de vegades ho canta un tenor)
Eurídice: Nimfa enamorada d’Orfeu. Paper per a soprano, molt reduït tot i la seva importància argumental.
La música: Figura al·legòrica que introdueix l’obra. Paper per a soprano lírica o lleugera.
Pastor I: Paper per falsetista.
Pastor II, II, IV: Tenors.
Tres esperits: Papers breus
Missatgera (Sílvia): Paper per a mezzosoprano, intervenció breu però esquinçada i emotiva.
Esperança: Figura al·legòrica que acompanya Orfeu en el seu descens a l’infern. Paper per soprano lírica.
Caront: Personatge hostil que passa en barca els morts. Paper per baix, breu però incisiu.
Proserpina: Deesa dels inferns, muller de Plutó. Paper per a contralt o mezzosoprano.
Plutó: Déu dels inferns, marit de Prosèrpina. Paper per a baix.
Apol·lo: Pare d’Orfeu, que baixa per rescatar-lo. Paper per a tenor.
Eco: Paper breu per a soprano o mezzosoprano.
Cor.
Monteverdi va ser molt precís a l’hora d’elegir aquest mite com a argument, ja que és la primera opera in musica, i al tractar-se d’el semi-déu de la música tenia excusa perquè tota la obra fos cantada. Tot i així, Monteverdi sap que per agradar, havia de tenir molts trets innovadors que s’allunyessin de l’òpera que es feia fins llavors.
Només s’ha fet una versió de l’òpera de Monteverdi. La va fer el compositor Ottorino Respinghi perquè semblés més “digerible” que l’original, tal com es feia als voltants del 1920, i aquesta és la versió que va circular fins el 1960 que ja va veure que era inviable i es va recuperar l’original.
ARGUMENT
PRÒLEG
Després d’una simfonia, en la que s’escolta una música marcial vinculada a la família Gonzaga, apareix la Música, que fa alabança dels presents i els incita a estar atents a la narració de les aventures i desventures d’Orfeu.
ACTE I
En l’Edat d’Or de la Grècia remota, els pastors i les nimfes celebren el dia esplendorós en el que es casaran el cantant de Tràcia, Orfeu, i la seva estimada nimfa Eurídice. Orfeu pondera com es va enamorar d’ella i ella respon amb no menys ardor. Després se’n va a recollir guinardes de flors amb les seves companyes, mentre nimfes i pastors segueixen les seves danses i cants d’alegria.
ACTE II
Orfeu pondera amb els seus amics com corria pels boscos quan encara no s’havia enamorat. L’ambient festiu es talla de cop amb l’arrribada de la Missatgera, que porta la terrible notícia de la mort d’Eurídice. La pròpia Missatgera que ja no podrà viure com fins ara, haurà de lamentar tota la seva vida haver portat una notícia semblant. Orfeu decideix anar a rescatar Eurídice dels inferns.
ACTE III
En el camí que condueix a la llacuna Estígia, Orfeu avança conduït per l’Esperança. Però aquesta, veient l’escrit gravat en pedra que cita la Divina Comèdia de Dante, “Lasciate ogni speranza voi ch’entrate” (Deixeu tota esperança els que entreu) anuncia a Orfeu que no pot portar-lo més enllà. Orfeu, lògicament, es desespera, però interpel·lat pel barquer Caront, que es nega a deixar-lo passar a la seva barca, comença un cant d’especial bellesa que dorm al barquer. Orfeu agafa la barca i passa a l’altra banda.
ACTE IV
Orfeu ha vençut els obstacles i ha arribat a l’infern, on el seu cant sorprenent emociona Prosèrpina. Aquesta apel·la Plutó al·ludint el seu antic amor, que va fer que la raptessin i la portessin a l’infern. Plutó admet que també a ell li ha commogut el cant d’Orfeu i, permet que Eurídice el segueixi, amb la condició de que Orfeu no es giri per mirar-la fins que hagin sortit de l’infern.
Orfeu es posa en camí, però es sorprèn pel silenci que regna; res fa pensar que Eurídice el segueixi realment. Al final no pot resistir més i es gira. Eurídice retrocedeix a l’instant cap a l’infern, per sempre. Orfeu es lamenta i uns esperits comenten que Orfeu, que ha pogut vèncer els inferns, no ha aconseguit vèncer-se a sí mateix.
ACTE V
A l’exterior, Orfeu surt a l’exterior mig inconscient. El seu pare, el déu Apol·lo, baixa de cel amb un aparell volador i s’emporta Orfeu a l’Olimp. Els pastors i les nimfes ballen per finalitzar l’espectacle.
Monteverdi va fer un total de onze òperes. Va fer moltes més obres com per exemple madrigals, però només em centro en les òperes. Algunes d’aquestes òperes estan perdudes. Però per ser dels primers compositors podem dir que tenim molta obra seva.
Les seves òperes amb referent:
La favola d’Orfeo: es considera la primera opera in musica. La toccata inicial és considerada, fins i tot, un himne de la música. Estrenada a Màntua el 24 de febrer de 1607. El llibret va ser escrit per Alessandro Strigio. Està basada en el mite d’Orfeu i Eurídice.
Arianna: de la qual només se’n conserva el Lament. El seu argument es basa amb el mite d’Ariadna. Va ser estrenada al 1608 a Màntua i el llibret va ser escrit per Ottavio Rinuccini.
Il retorno d’Ulisse in patria: el llibret va ser escrit per l’italià Giacomo Badoaro i va ser estrenada a Venècia el 1640. Està basada en el final de L’Odissea d’Homer. Es recorda sobretot el lament de Penèlope.
Le nozze de Teti: el llibret va ser escrit per Scipione Agnelli. Es va abandonar abans de ser estrenada. Està basada en el mite de les noces de Tetis i Peleuu
Andromeda: actualment perduda, no se’n conserva cap part. El llibret va ser escrit per Ercole Marigliani. Va ser abandonada, per tant, mai es va arribar a estrenar. Està basada en el mite d’Andròmeda.
Proserpina rapita: el llibret va ser escrit per Giulio Strozzi. Es va estrenar al 1630. Està basada en el mite de Proserpina i Plutó. Només se’n conserva una peça de tres veus .
Le nozze d’Enea con Lavinia: el llibret el va escriure Giacomo Badoaro. Es va estrenar al Teatre Santi Giovanni i Paolo de Venècia durant el Carnestoltes al 1641. Està basada en un fragment de l’Eneida de Virgili, el casament d’Enees i Lavínia. Monteverdi buscava una història amb final feliç, ja que volia mostrar que era tot un geni i que podia representar qualsevol tipus de situacions. No es conserva la música, ni se sap com la va rebre el públic.
Christoph Willibald Gluck va fer un totals de quaranta-sis òperes, entre elles algún ballet.
Les seves òperes amb referent:
Demofoonte: tot i que quan es parla de Demofont es parla del seu amor convertit ametller, en aquest cas es refereix el mite de Demofont d’Eulesis. Durant el classicisme l’argument de Demofont s’utilitza en noranta òperes. Va ser estrenada a Viena el 4 de novembre de 1733. El llibret és de Metastasio Se’n recorda la cançó Sperai Vicino il Lido
Ipermestra: es va estrenar el 21 de novembre de 1744 a Venècia. Està basada en el mite de Hipermestra . El llibret va ser escrit per Metastasio. És una òpera poc coneguda, tot i que es conserva sencera. No acostuma a protagonitzar els concerts.
Ippolito: estrenada el 31 de gener de 1745 a Milà. El llibret és de G. G. Corio. Es basa en el mite d’Hipòlit.
Le nozze d’Ercole e d’Ebe: va ser estrenada el 29 de juny de 1747 a Dresden. Es conserva la música tot i que no és gaire coneguda. L’argument fa referència al fragment de l’Odissea en què Hebe i Heràcles es casenIssipile
Issipile: òpera estrenada a Praga entre el 1751 i el 1752. El llibret també és de la mà de Metastasio. Es basa en el mite de Hipsípila.
Antígono: estrenada a Roma el 1744. No se’n coneix el llibretista i l’òpera és molt poc coneguda, però el seu argument es basa en el mite d’Antígona.
Orfeo ed Euridice: estrenada a Viena el 5 d’octubre de 1762, de la mà del llibretista Rainiero de Calzabigi. Es basa amb el mite d’Orfeu. Se’n recorda sobretot l’ària Che faro senza Euridice.
Il Parnaso Confuso: estrenada el 24 de gener de 1765 a Viena, no es coneix el llibretista. No és gaire coneguda. Fa referència al mite del Parnàs
Telémaco: estrenada a Burgtheater de Viena el 30 de gener1765, l’autor del llibret és Marco Cortelini, alumne del libretista Raineiro de Calzabigi. Es vasa amb un fragment de l’Odissea.
Alcestes: estrenada a Viena al 1767. El llibret va ser escrit per Ranieri Calzabigi. La trama està basada en l’obra Alcestis de Eurípides. Hi ha molts fragments de l’obra que es representen sovint i són molt populars, jo he triat auqesta ària Divinites de Styx.ç
Le feste d’Apollo: es va estrenar al teatre de la cort de Parma el 24 d’agost de 1769. Està basada en una festa d’Apol·lo.
Paride ed Elena: el llibret és de Rainieri de Calzabigi. Va ser estrenada a Viena el 3 de novembre de 1770. Està basada en el mite de Paris i Helena. L’ària més popular d’aquesta òpera és O del mio dolce ardor
Iphigénie en Aulide: el llibret és de la mà del francès Leblanc du Roullet. Va ser estrenada a Paris el el 19 d’abrl de 1774. L’argument es basa amb el mite de Ifigènia. El fragment més popular d’aquesta òpera és l’obertura.
Iphigénie in Taurine: es va estrenar a Paris el 18 de maig de 1779. El llibret va ser escrit per Nicolas François Guillard. Està basada en l’obra Ifigènia a Tàuride de Eurípides. Aquesta òpera també és força popular, però no en ressalta cap part, per això he escollit el fragment que més m’agrada O malheureuse Iphigénie.
Écho et Narcisse: el llibret el va escriure Louis Theodor von Tschundi. L’òpera va ser estrenada el 24 de setembre de 1779 a L’òpera de Paris. L’òpera no va tenir gents d’èxit, tanta va ser la frustació de Gluck que va decidir tornar a Viena. La trama està basada en el famós mite d’Eco i Narcís. Tot i així, actualment s’ha representat en molts teatres. Aquí podeu escoltar l’Hymne de l’Amour .
Philemon et Baucis: és una òpra-ballet estrenada el 1769 a Paris. L’òpera no és gaire popular i per això no se sap ni el nom del llibretista. Tot i així, sabem que el seu argument, tal com diu el títol es basa en el mite de Filemó i Baucis, que es troba a les Metamorfosis d’Ovidi. Aquí us deixo Del fiflio d’Apollo
