LA FAVOLA D’ORFEO
Òpera en un pròleg i cinc actes de Claudio Monteverdi, amb llibret de Alessandro Strigio basat en un text utilitzat per Angelo Poliziano i en un episodi de les Metamorfosis d’Ovidi. Va ser estrenada a Màntua el 24 de febrer de 1607. Va ser estrenada a Catalunya al Jardí dels Tarongers, Casa Bartomeu, Barcelona, el 23 de juny de 1955.
PERSONATGES
Orfeu: Mític cantant de Tràcia, enamorat d’Eurídice. Paper per baríton que requereix força i agilitat, sobretot per una ària molt ornamentada amb alternativa més fàcil (de vegades ho canta un tenor)
Eurídice: Nimfa enamorada d’Orfeu. Paper per a soprano, molt reduït tot i la seva importància argumental.
La música: Figura al·legòrica que introdueix l’obra. Paper per a soprano lírica o lleugera.
Pastor I: Paper per falsetista.
Pastor II, II, IV: Tenors.
Tres esperits: Papers breus
Missatgera (Sílvia): Paper per a mezzosoprano, intervenció breu però esquinçada i emotiva.
Esperança: Figura al·legòrica que acompanya Orfeu en el seu descens a l’infern. Paper per soprano lírica.
Caront: Personatge hostil que passa en barca els morts. Paper per baix, breu però incisiu.
Proserpina: Deesa dels inferns, muller de Plutó. Paper per a contralt o mezzosoprano.
Plutó: Déu dels inferns, marit de Prosèrpina. Paper per a baix.
Apol·lo: Pare d’Orfeu, que baixa per rescatar-lo. Paper per a tenor.
Eco: Paper breu per a soprano o mezzosoprano.
Cor.
Monteverdi va ser molt precís a l’hora d’elegir aquest mite com a argument, ja que és la primera opera in musica, i al tractar-se d’el semi-déu de la música tenia excusa perquè tota la obra fos cantada. Tot i així, Monteverdi sap que per agradar, havia de tenir molts trets innovadors que s’allunyessin de l’òpera que es feia fins llavors.
Només s’ha fet una versió de l’òpera de Monteverdi. La va fer el compositor Ottorino Respinghi perquè semblés més “digerible” que l’original, tal com es feia als voltants del 1920, i aquesta és la versió que va circular fins el 1960 que ja va veure que era inviable i es va recuperar l’original.
ARGUMENT
PRÒLEG
Després d’una simfonia, en la que s’escolta una música marcial vinculada a la família Gonzaga, apareix la Música, que fa alabança dels presents i els incita a estar atents a la narració de les aventures i desventures d’Orfeu.
ACTE I
En l’Edat d’Or de la Grècia remota, els pastors i les nimfes celebren el dia esplendorós en el que es casaran el cantant de Tràcia, Orfeu, i la seva estimada nimfa Eurídice. Orfeu pondera com es va enamorar d’ella i ella respon amb no menys ardor. Després se’n va a recollir guinardes de flors amb les seves companyes, mentre nimfes i pastors segueixen les seves danses i cants d’alegria.
ACTE II
Orfeu pondera amb els seus amics com corria pels boscos quan encara no s’havia enamorat. L’ambient festiu es talla de cop amb l’arrribada de la Missatgera, que porta la terrible notícia de la mort d’Eurídice. La pròpia Missatgera que ja no podrà viure com fins ara, haurà de lamentar tota la seva vida haver portat una notícia semblant. Orfeu decideix anar a rescatar Eurídice dels inferns.
ACTE III
En el camí que condueix a la llacuna Estígia, Orfeu avança conduït per l’Esperança. Però aquesta, veient l’escrit gravat en pedra que cita la Divina Comèdia de Dante, “Lasciate ogni speranza voi ch’entrate” (Deixeu tota esperança els que entreu) anuncia a Orfeu que no pot portar-lo més enllà. Orfeu, lògicament, es desespera, però interpel·lat pel barquer Caront, que es nega a deixar-lo passar a la seva barca, comença un cant d’especial bellesa que dorm al barquer. Orfeu agafa la barca i passa a l’altra banda.
ACTE IV
Orfeu ha vençut els obstacles i ha arribat a l’infern, on el seu cant sorprenent emociona Prosèrpina. Aquesta apel·la Plutó al·ludint el seu antic amor, que va fer que la raptessin i la portessin a l’infern. Plutó admet que també a ell li ha commogut el cant d’Orfeu i, permet que Eurídice el segueixi, amb la condició de que Orfeu no es giri per mirar-la fins que hagin sortit de l’infern.
Orfeu es posa en camí, però es sorprèn pel silenci que regna; res fa pensar que Eurídice el segueixi realment. Al final no pot resistir més i es gira. Eurídice retrocedeix a l’instant cap a l’infern, per sempre. Orfeu es lamenta i uns esperits comenten que Orfeu, que ha pogut vèncer els inferns, no ha aconseguit vèncer-se a sí mateix.
ACTE V
A l’exterior, Orfeu surt a l’exterior mig inconscient. El seu pare, el déu Apol·lo, baixa de cel amb un aparell volador i s’emporta Orfeu a l’Olimp. Els pastors i les nimfes ballen per finalitzar l’espectacle.
