La violació de Lucrècia de Benjamin Britten

Els passats dies 4 i 5 d’octubre de 2014, a Godella (València), es va tornar a representar la famosa òpera de l’obra de Benjamin Britten adaptada per Tono Berti i amb la batuta del godellenc Jose Giménez i produïda per la regidora de Cultura del municipi de l’Horta Nord (vid. La Veu). L’obra representada va ser “La violació de Lucrècia”, la qual la podem relacionar amb el personatge de Lucrècia que apareix en el llibre Ab Urbe Condita de Tit Livi.

Segons va escriure Tit Livi en el seu famós llibre Ab Urbe Condita, Lucrèciaqui va ser l’esposa de Luci Tarquini Col·latí, era una dona molt bella i casta que va encisar el príncep Tarquini. Aquest, un dia es va dirigir a Col·làcia amb un sol acompanyant sense que ho sabés Col·latí i va ser rebut amb gran hospitalitat per Lucrècia. Però, quan ja era de nit, Sext Tarquini va dirigir-se a la cambra de Lucrècia, forçant-la i amenaçant-la de mort, fins que aquesta va cedir i Tarquini va profanar el seu orgull. Després d’aquest fet, Lucrècia va enviar missatges al seu pare i al seu marit, els quals van anar a visitar-la amb un amic de confiança cada un i quan Lucrècia els va explicar l’intent de violació que havia tingut, sense poder aguantar la pena que suportava, es va clavar un ganivet que portava amagat al cor. En aquell moment, Brutus va jurar que venjaria la mort d’aquella dona tan pura.

– La violació de Lucrècia de Benjamin Britten: Britten va compondre “La violació de Lucrècia” el 1946, una mica després del final de la Segona Guerra Mundial, i ho va fer amb una consciència extraordinària del moment històric que estava vivint. L’autor va voler compondre una obra que recollís tot l’horror i sofriment que havia suportat gran part de la població durant el conflicte i el resultat va ser aquesta òpera de càmera, basada en l’obra d’André Obey Le viol de Lucrèce i The Rape of Lucrece de William Shakespeare.

La violació de LucrèciaAquesta obra té una gran càrrega dramàtica, amb personatges complexos que aspiren a retratar el més pur i menyspreable de la naturalesa humana.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=DOIPeelGRKU[/youtube]

– Fitxa tècnica:

  • Títol original: The rape of Lucretia
  • Llengua Original: Anglès
  • Gènere: drama
  • Música/Compositor: Benjamin Britten
  • Llibret: Roland Ducan — Acte I i Acte II
  • Basada en: En Le viol de Lucrèce d’André Obey i The Rape of Lucrece de William Shakespeare
  • Actes: dos
  • Època de composició: primera meitat del segle XX
  • Lloc i data de l’estrena: 12 de juliol de 1946 en Mr. and Mrs John Christie’s Opera House (Glyndebourne)
  • Duració: aproximadament 2 hores

– Personatges:

  • Cor narrador (tenor-soprano)
  • Col·latí i Juni (baix-baríton)
  • El príncep Tarquini (Sext Tarquini), fill del tirà etrusc Tarquini el Superb (baríton)
  • Lucrècia, esposa de Col·latí (contralt)
  • Bianca, vella dida de Lucrècia (mezzosoprano)
  • Lucia, serventa de Lucrècia (soprano)

 – Argument de l’obra:  L’acció transcorre a Roma, l’any 500 aC.

  • Pròleg: Els cors masculí i femení expliquen perquè Roma, governada per l’estranger Tarquini el Superb, s’ha enfonsat en la depravació. El príncep Sext Tarquini, fill del “Superb”, es troba als voltants de Roma al comandament de l’exèrcit romà lluitant contra una invasió grega. Els dos cors descriuen el seu propi paper com a intèrprets cristians de la història pagana que va a començar. Al llarg de l’òpera el cor masculí narrarà els pensaments dels personatges masculins, i el cor femení farà el mateix amb els personatges femenins.
  • Acte I: En un campament militar als afores de Roma, Col·latí, juny i el príncep Sext Tarquini (el Tarquini de l’òpera) estan bevent junts. La nit anterior, un grup de soldats va marxar a casa inesperadament a Roma per comprovar com estaven les seves esposes, i totes elles estaven enganyant als seus esposos, amb la sola excepció de Lucrecia, la dona de Col·latí. La dona de Juni, la qual estava entre la majoria infidel, desafia al jove Tarquini perquè comprovi ell mateix la castedat de Lucrecia. L’impulsiu príncep, reclama un cavall i decideix sortir immediatament per a Roma sòl. A la casa de Col·latí a Roma, Lucrecia, acompanyada de les seves donzelles Bianca i Lucia, està filant. Troba a faltar al seu marit, qui porta molt de temps absent. Mentre les dones es preparen per anar al llit, hi ha una crida a la porta: Tarquini sol·licitant hospitalitat per a aquesta nit. Encara que tenen por, no poden evitar oferir hospitalitat al príncep.
  • Acte II: A mitjanit, i mentre Lucrecia roman adormida al seu llit, Tarquini entra en el seu dormitori i la desperta amb un petó. Ella li prega que marxi, però creient que ella ho desitja, ell la viola. El cor narra en aquest moment el dolor de Jesucrist quan la virtut cau sota el jou del pecat. A trenc d’alba, Lluçà i Bianca estan contentes en descobrir que Tarquini ja ha abandonat la casa. Lucrecia entra, calmada però òbviament desolada. Envia a un missatger demanant a Col·latí que vagi a casa. Bianca intenta aturar el missatger, però Col·latí, que comprèn el que ha passat, corre cap a casa acompanyat per Juni. Reconforta la seva dona amorosament, però ella sent que mai més no ornarà a estar neta. Ella se suïcida. Tots es lamenten. Juni planeja utilitzar aquest crim del príncep per estendre la rebel·lió contra el rei. El cor femení queda desesperat pel buit moral d’aquesta història. Però el cor masculí li diu que tot el dolor té sentit, i tot pecat serà redimit, en el sofriment de Crist. Els dos acaben l’òpera amb una oració.

– La violació de Lucrècia (The rape of Lucrece) de Shakespeare: [youtube]https://www.youtube.com/watch?v=8w5SYqbHqbM[/youtube]

Vid. pervivència:  Lucrècia, una tragèdia republicana, Lucrècia i Lucrècia, pervivència de la proverbial fidelitat.

Xènia Serra
2n Batxillerat C

Publicat dins de General, Procedite | Etiquetat com a , , , , , , , , | 1 comentari

Arsis

Un referent clàssic que es pot trobar en el món musical, encara que no és gaire conegut és Arsis.

El mot arsis, fa referència a la intensitat del moviment que el director d’una orquestra realitza per indicar als músics el tempo amb el que han d’interpretar l’obra.

Aquesta paraula és d’origen grec [αἴρω “alçar, aixecar”+  -σις = ἄρσις “acció d’aixecar”]

No és estrany, doncs, que hi hagi el cor Arsis, entre d’altres.

Belén Cansino

1r Batxillerat Humanístic: Grec

Publicat dins de General, Procedite | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Calisto segons Cavalli

LA CALISTO

Òpera en un pròleg, tres actes (a vegades dos) i un epíleg, amb música de Cavalli, sobre llibret de Giovanni Faustini. Estrenada al Teatro di San Apollinare, Venècia, l’any 1651.
Estrenada a Catalunya al Teatre Nacional de Catalunya, el 2 de gener de 1998.

PERSONATGES

Giove (Júpiter): Paper per baix; disfressat, soprano.

Mercurio: Déu amic de Giove, còmplice de les seves escapades. Paper per tenor.

Calisto: Nimfa al servei de Diana. Paper per soprano lírico-lleugera.

Endimione: Caçador enamorat de Diana. Paper de castrato o de mezzosoprano.

Diana: Deessa de la caça i la castedat. Soprano lírica.

Linfea: Nimfa vella i lletja, seguidora de Diana. Paper per tenor (o soprano)

Satirino: Agut i burlesc. Paper per soprano.

Pan: Déu dels pastors. Castrato o mezzosoprano.

Silvano: Déu del bosc. Baix.

Giunone (Juno): Esposa de Giove. Paper per soprano.

Furias: Dues sopranos.

La Natura: Mezzosoprano, canta el pròleg amb les dues següents.

L’Eternità: Soprano.

Il destino: Soprano.

Coro.

La Calisto és una de les millors mostes de l’estil mixte, desenfadat, mitològic però també humorístic de les òperes venecianes de mitjans del segle XVII. El to audaç de les situacions explícites o ambigües dels personatges (Giove vestit de Diana és perseguit per Endimione, que creu veure a la deessa) és molt enginyós i la música està molt ben concebuda per cada personatges. Cal advertir que la versió de René Jacobs desestima els dos planys de Diana de la versió de Leppard, perquè són afegits que no pertanyen a l’òpera.

ARGUMENT

Pròleg

En la cova de l’Eternitat, aquesta, la Naturalesa i el Destí comenten que el camí que porta a l’eternitat és difícil. El Destí, en canvi, ordena que s’inscrigui entre les eternes estrelles a la Calisto.

Acte I

Després d’una cruel guerra, la terra està cremada i seca. La nimfa Calisto, seguidora de Diana, busca aigua; Giove, per congraciar-se amb  ella crea una font, però ella desconfia. Mercuri aconsella a Giove que per guanyar-se la seva confiança es disfressi de Diana. L’estratagema produeix efecte, i la Calisto se’n va amb Diana que de sobte es mostra amistosa en extrem.
Diana entra; contra les seves pròpies lleis, s’ha enamorat d’una caçador: Endimione. Per més inri, la vella nimfa Lifea la segueix a tot arreu i l’impedeix tractar amb el caçador. Satirino es burla de la vella, que fingeix castedat i és tota lascívia.
Diana, trista, veu entrar a la Calisto que al·ludeix els petons que s’han fet fa poc: Diana la fa fora sense contemplacions i Linfea també. Calisto no entén res. El déu Pan s’ofereix a Diana com a amant, però no rep més que insults.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=WdAztrp5lxU[/youtube]

Acte II

Endimione s’ha adormit en el punt més alt de la muntanya de Latmos. Diana l’ha seguit, el besa i el noi es desperta. Ella es sent culpable, però promet tornar. Satirino ho ha vist tot i va a explicar-ho a Pan.
A la plana d’Erimanto, Giunone, que sospita de llarga absència de Giove, baixa a la terra. Veu a Calisto i li pregunta per què està tan contenta. Les explicacions ingènues de la Calisto donen a entendre a Giunone el que està passant i quan veu entrar a Giove vestit de Diana decideix posar fi a l’assumpte. Entra Endimione i veient a “Diana” es tira sobre d’ella, causant el pànic de Giove, que se’n adona de que és hora de tornar a l’Olimp.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=0TyBURkyAxU[/youtube]

Acte III

Giunone i les Furias ataquen a Calisto i la converteixen en ossa. Giove, que ha recuperat la seva forma, consola a la desgraciada nimfa. Pan i els seus sequaços s’apoderen d’Endimione, en qui veuen un rival. Diana arriba, allibera al seu estimat i li promet amor etern.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=-q5XJDblpQc[/youtube]

Epíleg

A l’Empiri els cors alaben la modesta nimfa, que Giove ha posat en el firmament com la constel·lació de l’Óssa Menor.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Jàson segons Cavalli

IL GIASONE

Òpera amb un pròleg i i tres actes amb música de Cavalli sobre un llibret de Giacinto Andrea Cicognini. Estrenada al Teatre de San Cssiano, Venècia, el 5 de gener de 1649. Encara no s’ha estrenat a Catalunya.

PERSONATGES

Giasone: Cap dels Argonautes. Paper per castrato, pot adaptar-se a mezzosoprano.

Ercole (Hèrcules): Un dels Argonautes. Paper per a baix.

Besso: Capità de la guàrdia de Giasone. Baix

Isifile: Reina de Lemnos. Soprano

Alinda: El seu confident. Soprano

Orestes: El seu home de confiança. Paper per baix.

Medea: Reina de Còlquida. Soprano

Delfa: Dida. Paper per a mezzosoprano.

Rosmina: Jardinera. Soprano.

Egeo: Rei d’ Atena. Tenor

Demo: Criat. Tenor

Amor: Soprano

Giove (Júpiter): Baix

Eolo: Déu del vent. Castrato o mezzosoprano.

Zeffiro: Vent de l’Oest. Soprano.

Volano: Esperit. Tenor.

El Sol: Figura al·legòrica en el pròleg. Soprano

Cor

Com totes les òperes venecianes d’aquest període, i cada vegada més segons avançava el segle XVII, les escenes al·lusives al drama clàssic (l’expedició dels Argonautes) es veuen trufades d’escenes còmiques, llargs passatges cantats i recitatius a càrrec de les dides, els criats i altres sers de tipus humorístic que poblen la narració; precisament aquesta mescla és el que resulta típic del barroc. L’orquestra és molt modesta; però no falten jocs intel·ligents de la corda.

ARGUMENT

Pròleg

El Sol triomfa, perquè avui Giasone s’ha fet amb el velló d’or i ha conquistat a Medea, a la que ha fet la seva esposa i ha raptat endur-se-la amb ell  a Grècia. Però l’Amor es queixa: a Lemnos fa temps, va ferí amb les seves fletxes el cor de Giasone i Isifile.

 

ACTE I

Ercole es queixa de que Giasone es passa el dia en braços de les dames i no roba el velló d’or. L’aconsella Giasone que el robe ja i torni a Lemnos, on esperen el seu retorn la seva esposa Isifile i els seus fills.

En el palau real, Medea canta el seu Amor per Giasone. Egeo es lamenta de que Medea hagi deixat d’estimar-la i li demana que el mati. Medea es riu d’ell.

Apareix Orestes, enviat per Isifile per saber què passa. Demo, tartamut, intenta explicar-li-ho: Giasone ha de lluitar contra dos toros per guanyar la mà de Medea.

Isifile a Lemnos es lamenta; espera a Orestes però tem les seves notícies.

Medea conjura als esperits per que els dragons que custodien el velló d’or deixin passar a Giasone.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=VPX2e3mFMaA[/youtube]

ACTE II

Isifile s’adorm i en somnis parla amb Giasone. Orestes, enamorat d’Isifile, torna i li pinta amb detalls la traïció, i Isifile vol matar a Giasone.

En l’antre del velló d’or: Giasone ha rebut un anell màgic de Medea. Quan s’apodera del velló, es disposa a fugir cap a Grècia; malgrat a les seves advertències, Medea el segueix. Eolo envia vents contra la parella fugitiva, que torna amb els Argonautes. Pasen per Lemnos però Giasone li diu a Medea que Isifile està boja; Medea, creient-lo, deixa que ella li expliqui la seva història. Medea se’n va amb Giasone.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=LwROxBXnZrI[/youtube]

ACTE III

En somnis Giasone canta amb Medea sobre el seu amor. Isifile el desperta i Giasone recupera el seu amor per ella. Medea el sent i ordena a Giasone que mati a Isifile. Besso fingeix complir l’ordre de part de Giasone, però no la mata. Medea és llençada al mar, però Egeo la rescata i decideix venjar-la matant a Giasone, que dorm. Però Isifile entra i impedeix que l’apunyali; Giasone desperta i creu que Isifile volia matar-lo. Entra Medea que aconsella a Giasone que torni amb Isifile. El déus ja estan contents

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=FWWsHP7OooM[/youtube]

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Romanticisme

Moviment artístic, literari i espiritual que, durant el segle XIX, s’estengué per tot Europa i es caracteritzà per la reacció contra el rigor del classicisme i per la defensa del sentiment sobre la raó i de la llibertat de l’individu enfront de la societat.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=ecz57PF93rE[/youtube]
Les formes musicals que s’utilitzen en aquest moviment és sobretot la simfonia. La simfonia és un obra interpretada per orquestra i, majoritàriament es divideixen en tres moviments: un moviment lent, un moviment amb ritme ternari i un altre moviment ràpid.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=_AAGQja7vsk[/youtube]
És una època en què es canvien les temàtiques,  s’abandonen (redueixen la quantitat, però ja no és tan freqüent) els cants litúrgics i la mitologia. Comencen a aparèixer els ballets.
Les orquestres s’amplien amb molts instruments nous, com el saxòfon, la tuba i el contrafagot, en els instruments de vent; s’utilitza molt l’arpa, en els instruments de corda i es dóna molta importància als instruments de percussió com per exemple a les timbales.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

CHERUBINI, Luigi Maria Zenobio

Luigi Maria Zenobio Cherubini va néixer el 14 de setembre de 1760 i va morir a París el 15 de març de 1842.

Compositor italià, fill del mestre al cèmbal del Teatre de la Pèrgola, de Florència, va estudiar a Milà amb Giuseppe Sarti. Dedicat inicialment a la música religiosa, va passar més tard a interessar-se per la òpera i abans de complir vint anys ja havia donat a conèixer una òpera seria, Quinto Fabio (1779). Va passar després després a Londres, on va estrenar un parell d’òperes, i a París, on treballà breument al servei de Maria Antonieta. Estrenà algunes òperes de relleu, com Demóphon (1788) y Lodoïska (1791). Poc després va contraure matrimoni i deixant tot vincle amb l’aristocràcia, formà part de l’equip docent del naixent Conservatori de París (1795). Al 1797 estrenà la seva obra mestra, Médée, en forma d’òpera còmica i en francés. Després d’haver sabut capejar la notaria antipatia que li tingué Napoleó Bonaparte, estrenà Faniska a Viena (1806), Les Abencérages (1813) i, vint anys més tard, una òpera de maduresa: Ali Baba (1833).

Convertit en director del Conservatori de París (1822), de caràcter rígid i poc simpàtic (Berlioz el deixa de volta i mitja en les seves poc amables Mémories) va mantenir el nivell d’exigència propi d’un esperit clàssic fins la seva mort, sense haver-se jubilat del càrrec.

El seu sentit musical es va adaptar plenament a l’estil gluckianà vigent llavors a París, i que d’alguna manera va transmetre als seus alumnes francesos i italians: fruit d’això va fer un apropament entre ambdós estils. Deixà també una sòlida i clàssica simfonia i diverses misses, algunes en sufragi de figures il·lustres, com Lluís XVI de França.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=laO7Zi6Zsm8[/youtube]

Publicat dins de General | Deixa un comentari