Calisto segons Cavalli

LA CALISTO

Òpera en un pròleg, tres actes (a vegades dos) i un epíleg, amb música de Cavalli, sobre llibret de Giovanni Faustini. Estrenada al Teatro di San Apollinare, Venècia, l’any 1651.
Estrenada a Catalunya al Teatre Nacional de Catalunya, el 2 de gener de 1998.

PERSONATGES

Giove (Júpiter): Paper per baix; disfressat, soprano.

Mercurio: Déu amic de Giove, còmplice de les seves escapades. Paper per tenor.

Calisto: Nimfa al servei de Diana. Paper per soprano lírico-lleugera.

Endimione: Caçador enamorat de Diana. Paper de castrato o de mezzosoprano.

Diana: Deessa de la caça i la castedat. Soprano lírica.

Linfea: Nimfa vella i lletja, seguidora de Diana. Paper per tenor (o soprano)

Satirino: Agut i burlesc. Paper per soprano.

Pan: Déu dels pastors. Castrato o mezzosoprano.

Silvano: Déu del bosc. Baix.

Giunone (Juno): Esposa de Giove. Paper per soprano.

Furias: Dues sopranos.

La Natura: Mezzosoprano, canta el pròleg amb les dues següents.

L’Eternità: Soprano.

Il destino: Soprano.

Coro.

La Calisto és una de les millors mostes de l’estil mixte, desenfadat, mitològic però també humorístic de les òperes venecianes de mitjans del segle XVII. El to audaç de les situacions explícites o ambigües dels personatges (Giove vestit de Diana és perseguit per Endimione, que creu veure a la deessa) és molt enginyós i la música està molt ben concebuda per cada personatges. Cal advertir que la versió de René Jacobs desestima els dos planys de Diana de la versió de Leppard, perquè són afegits que no pertanyen a l’òpera.

ARGUMENT

Pròleg

En la cova de l’Eternitat, aquesta, la Naturalesa i el Destí comenten que el camí que porta a l’eternitat és difícil. El Destí, en canvi, ordena que s’inscrigui entre les eternes estrelles a la Calisto.

Acte I

Després d’una cruel guerra, la terra està cremada i seca. La nimfa Calisto, seguidora de Diana, busca aigua; Giove, per congraciar-se amb  ella crea una font, però ella desconfia. Mercuri aconsella a Giove que per guanyar-se la seva confiança es disfressi de Diana. L’estratagema produeix efecte, i la Calisto se’n va amb Diana que de sobte es mostra amistosa en extrem.
Diana entra; contra les seves pròpies lleis, s’ha enamorat d’una caçador: Endimione. Per més inri, la vella nimfa Lifea la segueix a tot arreu i l’impedeix tractar amb el caçador. Satirino es burla de la vella, que fingeix castedat i és tota lascívia.
Diana, trista, veu entrar a la Calisto que al·ludeix els petons que s’han fet fa poc: Diana la fa fora sense contemplacions i Linfea també. Calisto no entén res. El déu Pan s’ofereix a Diana com a amant, però no rep més que insults.

Imatge de previsualització de YouTube

Acte II

Endimione s’ha adormit en el punt més alt de la muntanya de Latmos. Diana l’ha seguit, el besa i el noi es desperta. Ella es sent culpable, però promet tornar. Satirino ho ha vist tot i va a explicar-ho a Pan.
A la plana d’Erimanto, Giunone, que sospita de llarga absència de Giove, baixa a la terra. Veu a Calisto i li pregunta per què està tan contenta. Les explicacions ingènues de la Calisto donen a entendre a Giunone el que està passant i quan veu entrar a Giove vestit de Diana decideix posar fi a l’assumpte. Entra Endimione i veient a “Diana” es tira sobre d’ella, causant el pànic de Giove, que se’n adona de que és hora de tornar a l’Olimp.
Imatge de previsualització de YouTube

Acte III

Giunone i les Furias ataquen a Calisto i la converteixen en ossa. Giove, que ha recuperat la seva forma, consola a la desgraciada nimfa. Pan i els seus sequaços s’apoderen d’Endimione, en qui veuen un rival. Diana arriba, allibera al seu estimat i li promet amor etern.

Imatge de previsualització de YouTube

Epíleg

A l’Empiri els cors alaben la modesta nimfa, que Giove ha posat en el firmament com la constel·lació de l’Óssa Menor.

Aquest article s'ha publicat dins de General i etiquetat amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *