TEMA 6. EL REALISME I EL NATURALISME

1.LA NOVEL·LA REALISTA DEL SEGLE XIX

1. EL NATURALISME
2. EL REALISME FRANCÈS

   3.1 STENDHAL

   3.2 HONORÉ DE BALZAC

   3.3 GUSTAVE FLAUBERT

   3.4 ÉMILE ZOLA

3. EL REALISME RUS

   4.1. ALEXEI NIKOLAIEVICH TOLSTOI

   4.2 FIODOR MIJÁILOVICH DOSTOYEVSKI

4. EL REALISME ANGLÈS

   5.1 CHARLES DICKENS

   5.2 LES GERMANES BRONTË

   5.3 HENRY JAMES

5. LA LITERATURA NORDAMERICANA

   6.1. EDGAR ALLAN POE

   6.2 HERMAN MELVILLE

   6.3 MARC TWAIN

    

   1. LA NOVEL·LA REALISTA DEL SEGLE XIX.

   El realisme com a corrent literària es desenvolupà a Europa a la 2a meitat del segle XIX (entre 1850 i 1890), especialment a França i Anglaterra.

   Els escriptors realistes decideixen retratar la realitat, reflectir-la objectivament basant-se en una observació que els permet descriure, de forma minuciosa i exacta, ambients i personatges. Amb aquesta finalitat, es documenten prenent notes de la realitat o mitjançant llibres. De la mateixa manera, en cap moment pretenen idealitzar les coses o deixar de reflectir el que veuen, per molt sòrdid i abominable que sigui.

   Tot i que cronològicament coincideix en part amb el Romanticisme, el realisme s’oposa a aquesta corrent i al classicisme: el realisme no pretén imitar les obres clàssiques com el classicisme, sinó els originals de la natura; tampoc exalta els sentiments, ni situa les accions en llocs o temps remots, ni mostra una sensibilitat apassionada o melancòlica, com el romanticisme.

   L’aparició del realisme coincideix cronològicament amb l’increment de la població urbana a causa de la industrialització, amb l’eclosió del proletariat i, sobretot, amb l’apogeu de la burgesia com a classe dominant durant el segle XIX.

   Des del punt de vista teòric, la literatura realista recull les doctrines filosòfiques, polítiques i científiques del moment:

   a) El positivisme d’August Comte, sistema filosòfic que sorgeix com a reacció contra l’idealisme, basant-se en la investigació dels fets observables i mesurables.

   b) La ciència aconsegueix avenços espectaculars durant la segona meitat del segle XIX. El 1859 Charles Darwin formula la teoria de l’evolució en l’origen de les espècies i, el 1863, Mendel exposa les lleis de l’herència. Cal destacar també la introducció del mètode experimental de Claude Bernard.

 

LES CARACTERÍSTIQUES DEL REALISME

TEMPS I ESPAI	El temps dels fets narrats és aproximadament contemporani a la composició de la novel·la i constitueix un fons històric real pels esdeveniments ficticis (però verosímils)
CENTRE D’INTERÈS NARRATIU	El centre d’interès narratiu procedeix de les accions que porta a terme el protagonista (generalment una persona jove) per col·locar-se favorablement en aquest marc social, en un intent de consolidar la seva situació o de millorar-la.
EMPRESA DEL PROTAGONISTA	Les característiques de l’empresa del protagonista són indicatives dels valors que prevalen a la societat on es porta a terme, en la qual imperen els criteris individualistes i competitius de la mentalitat burgesa.
PERSONATGES	En el curs de les peripècies que viu el protagonista, l’accent pot recaure en la pintura social o encaminar-se a una minuciosa exploració psicològica del comportament. Els personatges realistes tenen un caràcter individual i un valor o significat social, ja que expressen trets propis de la seva classe o grup social.
NARRADOR	El novel·lista tendeix a presentar-se com a narrador omniscient que intenta evitar qualsevol tipus d’emoció o de compassió cap als personatges que ell mateix inventa.
LLENGUATGE	El llenguatge és un mitjà destinat a descriure l’àmbit dels esdeveniments, les accions realitzades i els caràcters que les porten a terme. Per tant, el novel·lista tracta d’utilitzar un llenguatge utilitari, de significació concreta i unívoca, apte per reproduir la realitat sense ambigüitats ni simbolismes.

 

Respecte a la forma literària, el realisme preferí la narrativa com a mitjà més adequat per respondre a les necessitats de coneixement de la societat.

Va preferir generalment la novel·la social, amb algunes excepcions com Guerra i pau, de Tolstoi, que és una novel·la històrica.

 

 

 

 

1. EL NATURALISME.

   Neix a la segona meitat del segle XIX a França més bé com una evolució del realisme que com una oposició a aquest.

   És obra de l’escriptor Émile Zola, que reconeix la influència del positivisme de Comte, els principis deterministes de Taine, i l’origen i selecció de les espècies de Darwin, creant personatges que se senten atrapats pel medi, la naturalesa i la seva pròpia constitució genètica, en una espècie de determinisme social, físic i biològic.

   El naturalisme, que encara se sent més atret per la ciència que el realisme, va més enllà que aquest: recull les misèries humanes (bojos, alcohòlics, malalts) i els instints més primaris i brutals, per oferir-nos la imatge d’uns éssers reduïts i limitats per la societat injusta en la que viuen. Es tracta d’uns personatges estigmatitzats per un fatalisme que acabarà destruint-los, si no aconsegueixen sortir per si mateixos d’aquesta situació, trencant tots els motllos injustos que els oprimeixen. L’afany de denúncia contra la societat del seu temps es percep a través dels personatges bruts que crea la pròpia societat.

   La literatura naturalista es caracteritza per:

   a) la imitació de la natura com a norma suprema d’art.

   b) El cientificisme: la novel·la té un caràcter doctrinal i pretén ensenyar més que no pas entretenir.

   c) La gran importància de la descripció.

   d) El pessimisme i l’interès pels elements patològics o mòrbids. Hi ha una preferència per la presentació de les classes socials més baixes o marginades i per tipus socials poc convencionals.

   e) L’elevació a categoria de les lleis hereditàries i la negació dels elements espirituals de la naturalesa humana, que en realitat estan sotmesos a forces deterministes del món material.

   f) La negació dels principis morals o socials i l’apologia de l’instint.

   g) L’absència de lirisme en el llenguatge.

   Els límits entre realisme i naturalisme no són fàcils d’establir; el mateix Émile Zola qualificà Madame Bovary de novel·la naturalista mentre que avui és considerada el cim del realisme.

2. EL REALISME FRANCÈS

   3.1 STENDHAL

   El principal element original de les obres d’Stendhal rau en la forma narrativa: el lector segueix la història a través dels ulls de l’heroi, que transforma la realitat en matèria subjectiva. Gràcies a l’ús del jo i del monòleg, el lector segueix els moviments del pensament i dels sentiments dels personatges, els seus dubtes, la seva visió del món. Així doncs el narrador desapareix i no sorgeix la sensació que condueix o controla la narració.

   OBRES: LA CARTOIXA DE PARMA, VERMELL I NEGRE

1. 1. HONORÉ DE BALZAC

Publicà més de 50 novel·les, 24 de les quals se situen en un gran conjunt que ell mateix titulà LA COMÈDIA HUMANA. Aquest conjunt està format per 3 grans blocs: estudis de costums (història general de la societat), estudis filosòfics i estudis analítics.

Les seves novel·les, que són una crítica severa a la societat, tenen la següent estructura:

a) L’exposició: llarga descripció a través de la qual arribem, poc a poc, als personatges, que són una espècie de resultat, com si el context els determinés.

b) La dramatització de la intriga: establert el decorat, comença la intriga i es precisa l’acció.

1. El desenllaç: extremadament dramàtic, és el resultat d’una crisi, continguda potencialment en l’exposició i desenvolupada pels distints pols de la intriga.

1. GUSTAVE FLAUBERT

   Publicà el 1856 Madame Bovary, la seva obra més coneguda, que causà un gran escàndol i li comportà un procés per immoralitat, càrrec del qual fou absolt.

   3.3.1. Madame Bovary

   Formada per 35 capítols, aquesta novel·la es presenta com una successió de quadres que descriuen els moments d’una vida. Més que una narració linial que que exposa l’augment d’una tensió fins al desenllaç, els capítols es presenten com a unitats senceres, vinculades de forma subtil entre elles.

   Com a relat d’un adulteri banal, Madame Bovary és la novel·la de la insatisfacció, de la frustració nascuda del desig no realitzat i de l’avorriment. El “bovarisme” d’Emma és la nostàlgia d’un temps, d’un ideal que no ha conegut mai, però que veu en un imaginari construït per les seves lectures. L’ambient que viu Emma és mediocre i no pot sorgir cap esperança d’ell, tan sols el fracàs. Els seus somnis xoquen sempre amb la realitat. En un món com aquest , hi ha dues actituds possibles: viure la mediocritat (Charles) o assumir-la amb èxit (el farmacèutic Homais). Emma no aconsegueix assumir-ne cap de les dues i únicament troba una alternativa a la mort.

   L’originalitat de l’obra es basa en el fet que els personatges, els llocs i les accions semblen tenir una existència autònoma i fa la impressió que el narrador no els domina totalment. Emma acaba amb la seva vida però aquest moment sembla arribar amb independència de la voluntat de l’autor: l’acció sorgeix, es desenvolupa ràpidament i no dóna lloc a una anàlisi sobre els motius d’Emma, la seva angoixa o els seus dubtes. En canvi, la seva agonia és descrita llargament. Flaubert domina l’estil indirecte lliure, fet que li permet ocupar una posició situada a l’exterior de les seves creacions i cultivar una freda impersonalitat.

   Per altra banda, mitjançant el personatge de Madame Bovary, Flaubert trenca totes les convencions morals i literàries de la burgesia del segle XIX, segurament perquè abans ningú s’havia atrevit a presentar un prototip d’heroïna de ficció rebel i tan poc resignada al destí.

2. ÉMILE ZOLA

   És el teòric del naturalisme. El naturalisme zolià es manifesta clarament el 1867, amb la publicació de TERESE RAQUIN, obra en la qual s’inspira en les teories de Taine sobre la influència del medi. Aquesta primera experiència naturalista obrirà la porta a un projecte més ampli ROUGON-MACQUART.

   Fou molt criticat per les forces conservadores i burgeses per la seva apologia de les classes baixes. Val a dir també que rebé atacs des de l’àmbit progressista, que li retreia el seu determinisme social i la seva visió fatalista de la condició obrera.

   4. EL REALISME RUS

   La literatura russa de la segona meitat del segle XIX és realista i mostra, com en la resta d’Europa, una gran predilecció per la novel·la. Sovint reflecteix les causes de les desgràcies socials i penetra en el món d’unes classes noves i de persones que es troben en una situació totalment i pertorbadora .

   La novel·la russa es pot definir per les següents característiques:

   a) Insisteix sovint en la descripció dels paisatges naturals, els vestits i els trets físics dels personatges. Aquest fet provoca un ritme lent en la narració.

   b) l’argument resulta de vegades anecdòtic i l’acció avança lentament.

   c) Presenta un fort sentiment de pietat i de compassió cap als miserables.

   d) A més de l’element realista, els escriptors russos intenten buscar en les seves obres el significat profund de la vida, amb una càrrega de preocupació moral i filosòfica, fet que els confereix una densitat especial.

   4.1. ALEXEI NIKOLAIEVICH TOLSTOI

   Les seves obres més conegudes són ANNA KARENINA on critica la hipocresia dominant en l’aristocràcia de l’època; és, també, una obra que pot entendre’s com una paràbola que presenta la dificultat de ser honest quan la resta de la societat s’ha instal·lat a la hipocresia i GUERRA I PAU.

   Tolstoi és un autor racionalista, objectiu i materialista, d’un vitalisme esperançat i d’una moral optimista, que creu en la transformació de l’ésser humà gràcies a la bondat natural, que el conduirà a abandonar la felicitat il·lusòria i a buscar una forma de viure més ajustada a la natura.

   4.2. FIODOR MIJÁILOVICH DOSTOYEVSKI

   La seva obra més important és CRIM I CÀSTIG que explica que després de la consumació d’un crim hi ha un càstig, que no és el que imposa la justícia, sinó la pròpia autocondemna, la penitència. L’autor demostra que tota la violència, fins i tot si procedeix del desig de fer el bé, és intrínsecament humana i que qualsevol crim, independentment dels seus motius, és una violació de les normes ètiques i humanes.

   L’altra obra més coneguda és ELS GERMANS KARAMÀZOV, en la qual rescata la figura dels seu pare, tirà i alcohòlic, per recrear una trama en què primen les preocupacions que havia tingut des de jove: el debat entre el bé i el mal, el concepte de llibertat i de moral, i la salvació del pecat mitjançant el sofriment.

   5. EL REALISME ANGLÈS

   5.1. CHARLES DICKENS

   Les seves obres més conegudes són OLIVER TWIST, que explica la història d’un nen orfe que passa per infinites penúries fins que al final es veu realitzat com a persona. En aquesta obra, que presenta una completa panoràmica de la societat victoriana, veiem una oposició molt clara entre camp i ciutat: el camp representa l’alegria, la felicitat i el benestar; la ciutat, Londres, simbolitza tot el contrari; DAVID COPPERFIELD i GRANS ESPERANCES.

   Un tret característic de DICKENS és la idealització, la tendresa i el sentimentalisme ple de bondat al qual sotmet les seves històries. Aquest sentimentalisme contrasta amb la duresa de les situacions que presenta, de forma que es pot concebre com una manera amable de denunciar una societat desigual i creadora de pobresa.

   5.2 LES GERMANES BRONTË

   Constitueixen una important saga literària i són 3: Emily, Charlotte i Anne.

   L’obra més important d’Emily és CIMS BORRASCOSOS, obra destacable per la densitat de la seva escriptura, el rigor de construcció i un romanticisme molt personal influït pel romanticisme alemany.

   Charlotte publicà JANE EYRE, considerada parcialment autobiogràfica i que es pot aliniar entre les primeres novel·les feministes.

   5.3. HENRY JAMES

   Comença sent un escriptor realista, però s’interessà per diversos moviments literaris. Les seves obres més conegudes són ELS AMBAIXADORS, ELS EUROPEUS i WASHINGTON SQUARE.

   6. LA LITERATURA NORDAMERICANA

   Quan, per influència europea, apareix a Estats Units la novel·la, és menys social que a Europa i es mostra més preocupada per les preguntes transcendentals que per l’anàlisi de la realitat present.

   6.1. EDGAR ALLAN POE

   La contribució més important de Poe a la història de la literatura són els relats curts de tipologia diversa. Dotat d’una gran intel·ligència i d’una poderosa imaginació, Poe és un mestre en el camp del misteri i en la recreació d’atmosferes de terror; a més, domina el ritme narratiu a la perfecció.

   Entre els contes de Poe, cal destacar els que pertanyen al gènere fantàstic i de terror com el gat negre…

   Poe s’anticipa a la creació de la novel·la de ciència ficció. A més, fou precursor de la novel·la policíaca amb històries com L’escarabat d’or, en què es resolen de forma analítica problemes de gran complexitat.

   Cal destacar també les seves narracions detectivesques amb el cavaller Auguste Duping com a protagonista: els crims del carrer de la Morgue,…

   6.2. HERMAN MELVILLE

   És conegut sobretot per ser l’autor de MOBY DICK.

   6.3. MARC TWAIN

   És conegut com a escriptor humorístic gràcies a 2 novel·les: LES AVENTURES DE TOM SAWYER i LES AVENTURES DE HUCKLEBERRY FINN