Text 1
Musclo m ZOOL [Mytilus sp, Família mitílids] Mol·lusc lamel·libranqui de l’ordre dels filibranquis, les conquilles del qual assoleixen 8 cm de llargada; e?s de color negre a l’exterior i d’un blau iridescent a l’interior. Forma colònies d’una gran densitat sobre les roques de la zona intermareal, la qual cosa dona lloc a una franja negra d’1 m d’amplada, especialment a les àrees de fort trencant. Els musclos es fixen al substrat sòlidament, mitjançant el bissus.
S’alimenten de plàncton, animal i vegetal, que capturen per filtració. Són superapreciats per halar i per això se’ls cria en una mena de granges des de l’any de la picor (minicultura). A l’Atlàntic habita l’espècie M. edulis, molt semblant a l’anterior, però un xic més petita.
Si examinem aquest text (text 1), ens adonem que en la definició de musclo, hi ha un fragment del text que contrasta amb la resta i que no és propi d’una definició d’enciclopèdia, que s’expressa de manera inadequada per al tipus de text en què es troba.
Aquest fragment destaca perquè no es correspon a la situació comunicativa d’una certa formalitat i és més aviat propi d’una situació col·loquial o informal. Ho demostren paraules com halar (hauríem de dir menjar), expressions com any de la picor (que podrien ser substituïdes per temps molt antic), l’ús de prefix super- (a superapreciats) o la falta de precisió lèxica amb la inconcreció en una mena de granges (seria més adequat en parcs artificials). Així, doncs, hauria estat millor un fragment com: Molt apreciats per a menjar, els musclos són conreats en parcs artificials des de temps molt antic.
Més exemples de textos inadequats:
Text 2
Una noia que ha anat a la platja amb el seu germà fa molta estona que pren el sol a bocaterrosa, damunt la seva tovallola de bany. El seu germà li diu:
– Mossa, si no et canvies de posició quedaràs amb l’esquena més vermella que un llagostí?! Aniria bé que et giressis i et quedessis una estoneta en decúbit supí.
Text 3
Un noi que fa la carrera de biologia s’enfronta a un examen. En una pantalla, el professor hi va projectant diapositives de diversos animals que els alumnes han de descriure adequadament en el full preparat per fer la prova escrita.
En una de les respostes el noi deixa anotat aquest text: “És una serpota del dimoni, lletja com una mala cosa. La que va temptar Eva al Paradís segur que era com aquesta”.
La conclusió és que, per elaborar bé un text, cal triar bé les paraules i les expressions que es corresponen a cada situació comunicativa, si no volem ser acusats de pedants, distants o vulgars, sempre inoportuns i inadequats. És el que s’anomena escollir bé el registre lingüístic, el model lingüístic. És a dir, a l’hora de produir-lo, hem de tenir en compte les condicions en què s’inserirà el text elaborat i la funció que hi realitzarà, i usar el model llengua que hi correspongui. El model és un lloc comú, convencional, producte de la interacció repetida, de tipus sociolingüístic i pragmàtic, entre emissors i receptors de diversa mena i que serveix a tota la societat. Quan usem un model de llengua inadequat, això es fa evident i pot provocar estranyesa, enuig, humor o incomprensió, I no únicament pel contingut, sinó per l’actitud que es demostra.
Els registres conformen, doncs, un repertori lingüístic, del qual nosaltres escollim els elements més adequats per a cada ocasió, segons quatre elements:
• Relació sòcio-personal.
Fa referència al grau de formalitat establert (alt, mitjà,baix) entre receptor i emissor, i depèn del grau de coneixença i de confiança entre els interlocutors, del lloc i la situació en què es troben.
• Canal.
Fa referència al mitjà de transmissió (oral-escrit) i la manera com ha estat elaborat el text (espontani/preparat).
• Tema.
Fa refere?ncia al contingut (le?xic general o especialitzat; amb ambigu?itat o sense).
• Propòsit.
Fa referència a la intencionalitat (informar o demanar informació, argumentar, predir, ordenar que es faci una acció, obtenir un objecte o servei, convèncer, fer riure, mantenir el contacte visual, evitar el silenci…).
De la combinació d’aquests quatre factors, disposem del següents registres, segons el grau de formalitat, cosa que permet fer u?s d’una diversa tipologia de registres:
|
Grau de formalitat |
Registres |
Característiques |
|
+ Formal + Informal |
Literari S’usa per expressar una realitat fictícia i simbòlica |
Té el màxim grau de formalitat Organitza intencionalment l’estructura lingüística |
|
Administratiu S’usa per expressar les relacions entre l’Estat i els ciutadans |
Estil molt formal i poc modificable Fraseologia arcaica i provinent del dret roma? Mode imperatiu i condicional Fórmules solemnes |
|
|
Científic S’usa per expressar el coneixement humà |
Preparació cultural |
|
|
Periodístic S’usa per expressar fets reals i immediats |
Poc formal |
|
|
Publicitari S’usa per convèncer |
Extensió reduïda |
|
|
Públic |
Temes generals |
|
|
Col·loquial-familiar S’usa en les relacions familiars i de confiança |
Temes generals quotidians Propòsit subjectiu Le?xic simple |
|
|
Col·loquial-vulgar |
Temes tabú: escatologia, religió, sexe Renecs |
L’adequació és, en conseqüència, la propietat segons la qual el text s’adapta a la situació comunicativa en la qual s’insereix, de manera que ens permet explicar el text, a partir dels seus factors extralingüístics.