En un període de quaranta anys es produeix en la literatura catalana una quantitat i diversitat d’obres sense precedents. Modernisme, Noucentisme i Avantguardes se succeeixen i conviuen o coexisteixen, i encara podem trobar autors que s’escapen de la classificació estricta dintre d’aquests moviments. El quadre següent ens permetrà situar-nos de forma molt general en les diferents tendències.

Text 1

Les diatribes llançades contra el caràcter espanyol en general ens porten a dirigir algunes amonestacions al caràcter català en particular.[…] Si fóssim francs i sincers, hauríem de reconèixer que del renaixement literari ja es va oblidant un immens bagatge que abans ens havia complagut i que ara veiem que es fullaraca. L’excessiu culte al passat que s’apoderà del regionalisme esterilitzà tota concepció moderna, convertint el catalanisme literari en una resurrecció arqueològica. D’una literatura que sols havia de tenir per inspiradora l’ànima del poble, ses costums i sos ideals, ses alegries i ses tristeses, se’n va fer un conreu d’hivernacle, la major part deguda a la llavor que ens donà el romanticisme francès.[…]
A èpoques noves, formes d’art noves. El fonament de la cultura d’una generació ha de reposar sobre lo bo de l’anterior; mes si aquesta porta un patrimoni dolent, és preferible menysprear-lo, no fer-ne cas i començar foc nou. Si Catalunya vol seguir el camí que li correspon, deu agafar nous procediments en la creació de l’obra d’art, procediments que estiguin en consonància amb el medi que la volti, procurant influir sobre ell per millorar-lo.. les anteriors generacions ¿què ens deixen en la literatura catalana? Un lema mort, que no diu res a la imaginació popular; un peu forçat que ha vingut obligant vàries generacions de versificadors a repetir les mateixes idees, idèntics conceptes i imatges retòriques.[…] problemes que (sembla impossible!) fins ara no han cridat l’atenció d’alguns aficionats. Un d’ells és la reforma lingüística, que ha d’acabar amb l’anarquia gramatical que ha estat imperant en el camp literari.[…] a més, s’hauria de procurar fer el que no ha pogut efectuar-se amb cinquanta anys de “soi-disant” renaixença, això és, la creació d’un centre de cultura propi, genuïna expressió del nostre caràcter, marcant ben bé la diferència existent entre la nostra estructura moral i intel·lectual i la dels demés pobles que ens envolten. Havent volgut fer de Catalunya una raça de comerciants, verament fenícia, hem oblidat el desenrotllament de l’ànima catalana[…]
En aquest punt, com en molts d’altres, les nacions del Nord ens assenyalen bé prou el camí.[…]

Pel pervindre de Catalunya no cal esperar res de l’aristocràcia ni de la burgesia, que ha estat en el present segle la monopolitzadora de la riquesa catalana, sinó que tenim que girar els ulls vers la massa anònima, adscrita a la gleva, conservadora del geni de la raça, la que s’ha emportat la pitjor part en la relaxació del nostre caràcter, i que, moguda per diferents i oposades influències, és l’única que ens pot donar nova saba si volem reanimar l’esperit regional de Catalunya.[…]
Per mig de la desfeta que hi ha de conviccions polítiques, molt ens anima veure la desconfiança i la indiferència pels catalans demostrada envers tot el que ve del poder central (tan de bo fos així també en altres coses, verbigràcia, en els espectacles i altres importacions castellanes), fent-nos creure que desitgen una política nova, emmotllada al nostre mode d’ésser; política que sols pot resultar de l’autonomisme radical.
Jaume Brossa: “Viure del passat” (fragment), “L’Avenç”, 2a època, IV, núm. 9, 1892.

1. Què critica Brossa del regionalisme i de la literatura de la Renaixença?

2. Fins quin punt Brossa creu que la nova cultura que ell defensa ha de tenir en compte el passat?

3. Quina classe social creu l’autor de l’article que ha de tenir un paper preponderant en la recuperació cultural de Catalunya? Per què?

4. Quines nacions proposa Brossa com a model a seguir? Quin et sembla el motiu d’aquesta tria?

5. Encara que a les preguntes anteriors ja s’ha fet referència a algunes de les propostes de Brossa per modernitzar Catalunya, enumera-les ara seguint l’ordre en què apareixen en el text.

Amb un títol tan contundent com és “La independència de Catalunya”, Maragall, que es convertirà en un dels homes més respectats i influents de la societat catalana de la seva època, proposa un trencament amb el pensament i la cultura castellana que creu allunyada de la personalitat catalana i, a més, dóna les claus per tal d’aconseguir-ho. El radicalisme que mostra Maragall en aquest article, tan propi dels primers temps del moviment, s’anà apaivagant amb posterioritat.

Text 2
El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d’Espanya ja no te cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d’idees del món civilitzat. Per això nosaltres, que tenim cor de seguir dintre d’aquest moviment general, hem de creure arribada a Espanya l’hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta.
Això no ens ha de costar gaire envers les manifestacions superiors de la intel·ligència, perquè d’una part el centre intel·lectual d’Espanya ja en produeix ben poques i d’altra part la nostra vocació i la nostra educació lliure i personal ja ens en aparten d’aquell centre. En aquest ordre ens resta només un perill que és invers. A Madrid s’han adonat de què a Catalunya hi ha quelcom de moviment intel·lectual europeu, viu, espontani, jove; i miren de nodrir-se’n atraient-lo, assimilant-lo i donant-lo després com a vida intel·lectual espanyola. Afalaguen als nostres escriptors i artistes, els adulen, s’aprofiten de la seva susceptibilitat per qualsevol mortificació o desengany que hagin rebut en la terra pròpia, i si convé els hi exciten interessos més pràctics fent-los veure que Catalunya és un medi massa reduït i massa industrial perquè les arts de la intel·ligència puguen donar per viure, i que a Madrid guanyaran més fàcilment honra y provecho. Uns diran “Si em tradueixen un llibre, si em compren un quadro com podrien fer en qualsevol nació estrangera, ¿per què m’haig de privar d’aquesta honra i aquest profit?” Està bé no privar-se’n: que tradueixin el llibre, que comprin el quadro: però res més. I sobretot quan pintem un altre quadro o escrivim un altre llibre no pensem en què a Madrid podrem col·locar-lo perquè en aquesta suggestió hi ha un gran perill per a la nostra independència intel·lectual. Altres diran: “Enviem-hi llibres i quadros, invadim-los, dominem-los, donem-los la sang nostra, i nosaltres serem l’Espanya”. Això és una il·lusió encara més perillosa: avui per avui no som prou forts per invadir res, ni per dominar res; nosaltres no serem mai l’Espanya intel·lectual, perquè an aquesta Espanya actualment morta li resta una forta tradició literària i artística que en compte de dominar-la ens dominaria a nosaltres.
Hem viscut massa temps plegats; la influencia de la instrucció oficial i de la cultura castellana, tan superior a la nostra per segles, ens ha fet massa aptes a ésser penetrats per aquella tradició; i com que al mateix temps les condicions naturals del nostre esperit ens fan absolutament inaptes per a assimilar-nos-la i fer-la evolucionar en el sentit nostre, per això dic que avui tota promiscuïtat intel·lectual amb els castellans, siga per venir ella a nosaltres o siga per anar nosaltres an ells, no pot ésser sinó en detriment de la integritat i de l’evolució natural i pròpia del pensament català. Considerem que en una tal promiscuïtat ens hi juguem la personalitat de l’esperit català i tot l’esdevenir de Catalunya. Mirem de no sacrificar aquestes coses tan grans i tan santes a una vanitat personal i momentània, a un despit d’home dèbil, o a un interès massa petit.
I ara que he dit lo que hem d’evitar per no continuar el nostre lligament intel·lectual amb Espanya, diré lo que hem de desfer que és lo referent a les manifestacions més generals, les que van més a la massa del poble. El pa i el vi intel·lectual de la gent d’avui, són els diaris i el teatre. La gran massa composta dels que viuen de renda, dels industrials, dels homes de negocis i de carrera, dels dependents i dels treballadors, en quant a idees generals pensen, de dies, amb el diari que llegeixen, i de nits en el teatre a on van a distreure’s.
Doncs bé, envers això s’hauria de fer una veritable lliga -sense comissions ni juntes, per l’amor de Déu!-, una lliga de bones voluntats treballant cada una pel seu cantó. Que cadascú faci un acte de voluntat dient “No llegiré cap periòdic de Madrid ni cap periòdic que inspiri el seu criteri en lo de Madrid”. Això, als intel·lectuals no els ha de costar res; perquè de periòdics d’aquesta mena ja no en llegeixen, ni ganes, sinó per excepció en cas de veritable necessitat. Doncs esmercem el nostre esforç personal en convèncer als altres de què no els cal llegir-ne, fent-los veure la poca substancia i lo ridícul dels clixés de la premsa madrilenya o amadrilenyada. I si ens diuen que mentres depenguem administrativament de Madrid sempre ens caldrà saber-ne quelcom, responem-los que, per lo que ens interessa, tots els periòdics d’aquí, fins els d’esperit més català, ens en diuen prou i massa.
En quant a teatres, s’ha de fer una guerra a mort al género chico. No ens hem de cansar de dir i de fer córrer la idea de que el flamenquisme i el xulisme són el salt endarrera d’una raça decrepita que, de més a més no és la nostra; que per divertir-se valen deu mil vegades més gèneres com les gatades d’en Pitarra, les peces amb música d’en Morera, l’hermós humorisme barceloní d’en Vilanova els arreglos del francès; perquè en totes aquestes coses hi ha una gràcia, més alta o més baixa, però que al capdavall és gràcia europea, gràcia de gent civilitzada; mentres que el xulisme i el flamenquisme els ulls de la gent civilitzada no els han de poder sofrir sinó com gràcies i treballs estrambòtics d’una tribu africana d’aquestes que de vegades se’ls deixa posar unes quantes barraques en un tros de terra per edificar, i que un entra a veure un cop per curiositat i amb certa llàstima.
Diguem que els que s’ho miren amb altres ulls i ho van a veure sovint perillen de tornar-se com ells. Per això, apartar-los-en, a més d’ésser una obra patriòtica, és una obra de misericòrdia; anar a moure un escàndol a qualsevulla de tals representacions, una obra de valor cívic; i el fer la guerra per tots els medis als empresaris, una veritable obra de caritat. Redimir d’aquests espectacles, en qualsevol forma, als infeliços que encara hi van de bona fe, és tant o més meritori que ho fou l’anar a redimir als captius de Marruecos.
Pensem que el dia que Catalunya s’hagués deslliurat del teatre i la premsa de Madrid (i de la d’aquí que encara es fa a la madrilenya), la nostra independència intel·lectual estaria molt avançada; i que el dia que la nostra independència intel·lectual siga complerta, lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà part d’Europa.
Joan Maragall: “La independència de Catalunya”, 1895, (1897?)

1. Enumera les idees i propostes que exposa l’autor al llarg de l’article.

2. En resum, quina tesi defensa Maragall en aquest text?

3. Amb quin to (humorístic, irònic, tendre, dur, etc.) escriu Maragall l’article? Per què fa servir aquest to? Justifica les teves respostes amb exemples.

4. Comenta les idees exposades per Maragall en la part del text que es troba en negreta: Penses que tenia raó? Com veus, en la nostra època, la situació que descriu?

5. Maragall afirma que el pensament de la gent es nodreix de la lectura dels diaris i de les representacions teatrals. Quins penses que són en l’actualitat els principals mitjans de formació d’opinió? Raona la teva resposta.

6. Quant al teatre, l’escriptor parla de fer la guerra al “género chico” i anar a veure, entre altres, les gatades de “Pitarra” i l’humorisme de Vilanova. Explica les característiques principals d’aquestes tres modalitats teatrals.
Per acabar amb aquesta primera part ideològica del Modernisme, pot ser interessant llegir un article aparegut a la revista “Catalònia” on s’observa un nou esperit superador de l’exclusivisme que era propi de la primera època del moviment. A les tendències extremes, molt sovint viscerals, s’hi oposa una visió conciliadora, més racional, que permetrà l’acceptació de valors propis del passat que fins aquest moment s’havien rebutjat.
Text 3

Totes les nacions i races neixen i prosperen en la història quan tenen de dir alguna cosa de nou en la contínua evolució progressiva de la humanitat. La Grècia era prospera i gran quan representava la llibertat de la raó contra el fatalisme submís de les decadents races orientals; Alexandria, quan, fonent l’esperit racionalista amb el religiós d’Orient, ajudava a la creació del cristianisme; Roma, quan va portar la civilització a l’Occident, creant, com poble conquistador i colonitzador, els principis del dret; la França de l’Edat Mitja, quan posava els fonaments del nou esperit europeu; i així fins les nacions més petites, com les ciutats de la Itàlia del Renaixement, quan portaven la llibertat de l’art i de la ciència.
A nosaltres, que encara no representem res, ens és impossible tenir una real i sòlida llibertat. Hem començat el camí de la nostra regeneració, però no som sinó a la meitat. Ara no ens queda més remei que seguir endavant o veure’ns enrotllats i anul·lats per les noves corrents que vénen impetuoses a empenye’ns. Per a continuar i solidificar el nostre avenir, és necessari que passem del període d’intuïció i de sentiment al període intel·lectual i conscient: la inspiració que fins ara ens ha mogut, perquè ens dongui nova vida, ha d’ésser fecundada pel pensament i per la voluntat reflexiva.
Jo crec que les circumstancies especials de la civilització i de les corrents modernes són pròpies per al desenrotllament de la nostra personalitat, i per això penso que ha arribat l’hora de que fem movible i exterioritzem el nostre pensament intrínsec.
Si donem un cop de vista sobre l’estat general de les idees modernes, veurem que es presenta cada dia amb més força i d’una manera més insistent una decidida tendència a les grans sintetitzacions. I és natural: després de tant temps en que el nostre esperit, deslliurat de totes les traves, se va llençar a la investigació i a l’anàlisi en tots els ordres de la ciència, de la història, de la religió i de l’art, la divisió i el fraccionament del conjunt dels coneixements humans han arribat a ésser tan considerables, que s’han perdut tots els lligaments entre els diversos aspectes del saber, dominant entre ells el desordre més absolut. La por de la descomposició i de la ruïna de tot lo que amb tant treball s’havia adquirit, han obligat a pensar seriosament en unir i abarcar en grans principis generals i comprensius tota aquella munió de coneixements.
Aquesta gran síntesi serà difícil de fer, però s’hi tendeix inevitablement cada dia amb més constància i amb més esperances. De tots els rams de la ciència, de la filosofia i de l’art se busca la llei suprema que fongui tot lo que hem descobert fins ara i que dongui la bona nova per a demà. Mai s’havien vist tantes temptatives d’integració per a constituir una síntesi nova. Tots els sistemes, des del positivisme de Comte, amb la seva nova religió científica, fins a Nietzsche, amb el culte de l’esforç i de la voluntat; totes les arts, des de Wagner, amb la fusió de la música, de la pintura i de la literatura, fins als simbolismes, que cerquen la significació íntima de les mitologies antigues, i els naturistes moderns, que volen crear una nova metafísica religiosa panteística, tots els sistemes han volgut donar una solució a la nostra aspiració a l’absolut. Cada dia apareixen temptatives per a la constitució de noves religions per a demà, basades en les coneixences adquirides per la ciència en els nostres temps. L’estudi seriós i profund de les mitologies antigues indica el desig de trobar els fonaments segurs per a les simbolitzacions futures. Per desgràcia, tot això no són, fins ara, més que vagues i lloables aspiracions. Cada ciència ha pretès resoldre el problema pel seu compte i amb els seus medis i procediments i imposar aquests a totes les altres, i no s’ha arribat així a res de veritat.
¿Catalunya es troba en circumstancies favorables per al seu desenrotllament dins d’aquestes tendències? Com he dit més endavant, crec que sí. Creada la nacionalitat catalana per l’imperi franc després de llarga dominació llatina i goda; unida més endavant en el seu esplendor amb el migdia de la França i amb les repúbliques italianes; dominada últimament per Espanya, i avui baix la quasi omnímoda influencia moral francesa; la nostra pàtria es presta, per aquesta varia composició, a la fàcil comprensió i assimilació de tots els ideals, vinguin aquests d’on vinguin. Per les seves costes mediterrànies Catalunya és llatina, per les seves muntanyes cèltica i germànica, i per les seves planes de l’oest és espanyola Potser cap més petita nacionalitat d’Europa té una diversitat tan gran de composició geogràfica, ètnica i moral. Cap, per lo mateix, se presta tant com ella a figurar en un moviment en que l’ampla comprensió de tendències vingudes de totes bandes és imprescindiblement necessària. L’època històrica en que Catalunya estava en el seu apogeu era una època cosmopolita; el nostre domini s’estenia per les comarques de més oposat caràcter. i. essent nosaltres del migjorn, érem dominats per una casa de civilització del nord i germànica. El dia que es va rompre l’equilibri entre les nostres contràries tendències, va desaparèixer, a Catalunya, el nostre dret de representar alguna cosa.
Els que vulguin donar-nos un ideal o una aspiració concreta i tancada, han profunditzat poc el sentiment íntim que integra el nostre modo d’ésser. Les aspiracions de tot el conjunt de la gent de la nostra raça no s’ompliran amb ideals de llibertat isolada i exclusivista. El mateix domini absolut del catolicisme romà durant tants sigles, ha contribuït a deixar-nos inesborrable el seu esperit universal, i la necessitat d’una pàtria abstracta que s’apoï més en les idees que en el terrer, per més que a aquest l’estimem molt! Quant més no serà ara, doncs, que totes les idees noves neixen amb un esperit més general que mai ja que tendeixen a abarcar-ho tot amb universals principis!
Si estudiem el nostre passat, trobarem que el més gran dels nostres genis, Ramon Llull, va ésser en aquells temps precursor dels sintetitzadors de l’època moderna, i la seva Ars Magna era la Ciència de les Ciències, la llei universal que comprenia tots els coneixements humans amb uns mateixos principis que ho unifiquessin tot: la ciència, la teologia, la filosofia, l’art, etc. Al voler, doncs, entrar en el moviment d’integració no fem més que continuar l’obra d’un dels nostres més grans predecessors. Tal vegada estudiant-lo a fondo i interpretant-lo podríem obrir-nos camins nous i originals pels nostres temps.
De tot lo que fins ara he exposat n’hem de deduir que si unim la nostra tendència cosmopolita de fusió de races amb el nostre temperament indòmit i de revolta que ens han donat les nostres muntanyes i les lluites que contínuament hem sostingut per la nostra llibertat, ens serà fàcil compenetrar-nos de la doble tendència moderna, per un cantó dret al monisme i per altre a la diferenciació de dia en dia més gran de cada un dels aspectes diversos compresos dintre la unitat general. Abans que la necessitat de la lluita obligui a unificar amb principis absoluts les noves creències que han de dirigir i reformar les sacietats futures, a un poble com el nostre li pertoca sostenir els ideals de diversitat dintre d’aquelles síntesis conductores del pervindre. Defensem el culte de la vida amb tota la seva múltiple varietat d’aspectes i el seu gaudiment lliure i fecund, la vida filla de la naturalesa pròpia; no rompem encara les seves arrels de la terra i expandim per tots cantons frondosa i florida vegetació fins que, immaterialitzada, passi al període d’espiritualitat eternal com la religió abstracta d’una nova etapa de la humanitat.
Alexandre Cortada: “Ideals nous per a la Catalònia” a “Catalònia”, 1898.

1. Comenta els dos paràgrafs que figuren en negreta en el text, tot tenint en compte la resta de l’article.

2. Digués els dos conceptes que et semblin més importants en el procés argumentatiu del text: regeneració, síntesi, descomposició, intuïció, intel·ligència, territori, universalisme. Defensa la teva tria.

3. Quines diferències de tipus ideològic remarcaries entre aquest text i el que has llegit abans de Maragall?