Fins que no estàs ferit d’alguna manera no et pots convertir en un home.

No hi ha res com una breu xerrada amb la Mort per posar les coses en perspectiva.

Cada home es busca el seu propi destí i el de ningú més, va dir el jutge. Tant si vol com si no. Encara que pogués descobrir el seu destí i escollir en conseqüència un rumb oposat, només arribaria fatalment al mateix resultat i en el moment previst, perquè el destí de cadascun de nosaltres és tan gran com el món en què habita i conté en si mateix tots els seus contraris. Aquest desert en què tants i tants homes han mort és immens i exigeix de qualsevol un cor gran, però a més a més també està buit. És dur i estèril. La seva essència és la pedra.

El jutge es va aixecar per complir alguna obscura missió i al cap d’una estona algú va preguntar a l’excapellà si era veritat que una vegada havia hagut dues llunes al cel, i l’excapellà va mirar la lluna de pega que tenien a sobre i va dir que era molt possible. Però que sens dubte el savi Déu de les altures, consternat per la proliferació de llunàtics en aquesta terra, es devia haver humitejat un dit i es devia inclinar des de l’abisme per extingir-la d’una pessigada. I si se li hagués acudit una altra manera per fer que els ocells trobessin el camí en la foscor, potser hauria eliminat també l’altra.

… i un dia van veure un grup d’homes d’aspecte malèfic sobre ponis indis sense ferradures que anaven mig borratxos pels carrers, barbuts, bàrbars, guarnits amb pells d’animal cosides amb teixit de múscul i equipats amb armes de tota mena, revòlvers tremendament feixucs, uns ganivets de muntanya de la mida d’una espasa de dues mans i escopetes curtes de dos canons tan amples que s’hi podien encastar els polzes, i les gualdrapes dels cavalls eren de pell humana i les brides de cabells humans i estaven guarnides amb dents humanes, i els genets lluïen escapularis o collarets amb orelles humanes seques i ennegrides, i els cavalls semblaven primitius i tenien una mirada salvatge i ensenyaven les dents com gossos rabiosos, i anaven acompanyats per una colla de salvatges mig nus que trontollaven sobre la sella, perillosos, llardosos, brutals, i tots plegats semblaven una aparició procedent d’una terra pagana en què ells i els de la seva mena s’alimentaven de carn humana.

Així avancem,

barques contra el vent,

arrossegats constantment

cap al passat.

-I MENTRESTANT- va dir cridant-, AFEGIM TRETZE MILIONS D’ÉSSERS HUMANS A LA POBLACIÓ CADA MES! TRETZE MILIONS DE PERSONES QUE ES MATARAN ELS UNS ALS ALTRES LLUITANT PER UNS RECURSOS FINITS! I DE PASSADA ELIMINARAN TOTS ELS ALTRES ÉSSERS VIUS QUE ES TROBIN PEL CAMÍ! ÉS UN REFOTUT MÓN PERFECTE MENTRE NO TINGUEM EN COMPTE LES ALTRES ESPÈCIES QUE HI VIUEN! NOSALTRES SOM EL CÀNCER DEL PLANETA! EL CÀNCER DEL PLANETA!

Nunca dejas de esperar que empiece la verdadera historia, porque la única historia, al final, es que te mueres.

Et penses que no et passarà mai, que no et pot passar, que tu ets l’única persona del món a qui cap d’aquestes coses no passaran mai, i llavors, una per una, et comencen a passar totes, de la mateixa manera que passen a tothom.

Si es pot. Segurament no hi ha cap triomf humà més gran que ser amable al final, tant si el final és amarg com si no ho és. Embrutar el llit de mort amb pixum i merda i bava. És cap a on anem tots, et dius, i la qüestió és fins a quin punt una persona pot continuar sent humana trobant-se en un estat d’impotència i degradació. No pots predir què passarà quan arribi el dia que et ficaràs al llit per últim cop, però si no marxes sobtadament com els meus pares, voldries ser amable. Si és pot.