Category Archives: Nord-americana

COSMÒPOLIS, Don DeLillo

El poder funciona més bé quan no hi ha cap record afegit.

El poder funciona més bé quan no fa distincions.

Tinc la pròstata asimètrica.

Saber i no actuar és no saber.

El temps és una cosa que cada dia que passa és més escassa.

La interacció entre la tecnologia i el capital. La inseparabilitat.

Una persona s’eleva en una paraula i cau en una síl·laba.

¿Quin és el defecte de la racionalitat humana? Fer veure que no veu l’horror i la mortal final dels esquemes que construeix. Això és una manifestació contra el futur. Volen evitar que aixafi el present.

Tota la riquesa s’ha convertit en riquesa en si. No hi ha cap altra mena de riquesa enorme. Els diners han perdut la seva qualitat narrativa, tal com també la va perdre la pintura en un temps. Els diners parlen amb ells.

Et vol fer creure que hi ha unes tendències i unes forces que es poden preveure. Quan en realitat tot són fenòmens de l’atzar.

El dubte. ¿Què és el dubte? Tu no hi creus en el dubte. M’ho has dit. El poder informàtic elimina el dubte. Tot el dubte surt de l’experiència passada. Però el passat està desapareixent. Abans coneixíem el passat, però no el futur. Això està canviant. Necessitem una nova teoria del temps.

Té fragments absolutament impressionants, ja a la pàgina 57, el tacte de pròstata com a descripció literària, em va deixar bocavadat; i la desfilada de l’enterrament d’en Brutha Fez a partir de la pàgina142 és descomunal. El més curiós és que el conjunt d’escenes que es van succeint són perfectament possibles a la cultura nord-americana; sembla que no pigui ser la força de la seva versemblança.

NÈMESI, Philip Roth

La maduresa és el propòsit principal de l’educació[…] Postulen que el fonament de la força és la disciplina. Per sobre de tot hi ha l’heroisme.

A vegades és té sort i a vegades no se’n té. Qualsevol vida és atzar, i, des del moment de la concepció, l’atzar -la tirania de la contingència- ho és tot. Crec que l’atzar és allò a què feia referència en Bucky Cantor quan denigrava el que ell en deia Déu.

Ara aquella cara estava oculta en una altra de més molsuda, una disfressa que les persones acostumem a veure quan, cada cop més envellides, ens contemplem amb resignació al mirall. D’aquell home musculat i corpulent no en quedava cap rastre; els músculs se li havien estovat i la corpulència li havia anat a més: ara era rabassut i prou.

En general, mentre parlava de tot el que havia callat durant anys, transmetia una sensació de fracàs insuperable, no només una minusvalidesa física sinó també un rosec d’una vergonya persistent. Era ben bé l’antítesi de l’arquetip nacional més important de víctima de la pòlio, Franklin Delano Roosevelt, en el sentit que la malaltia no havia conduït en Bucky Cantor al triomf sinó a la derrota.

Tenint el seu amor, ¿què em podia parar?

El que volia era la cosa més modesta del món: ser com tothom… No seré mai més com era abans, sinó que seré així tota la vida. No estaré mai més content.

No es mortifiqui. El món ja és prou cruel. No ho compliqui més donant-se’n la culpa.

El triomf més gran d’una persona com ell és salvar la noia que estima de tenir un marit invàlid, i el seu heroisme consisteix a negar el seu desig més fervent renunciant a ella.

La serietat era l’expressió de la seva consagració a la feina.

PUNT OMEGA, Don DeLillo

És imprescindible dir mentides. L’Estat ha de mentir. A la guerra, o en els preparatius d’una guerra, totes les mentides són justificables.

Els ulls li brillaven amb una il·lusió que tampoc no era tan estranya, la pròpia d’un pare quan mira el seu fill, però que tenia el poder de sufocar-li qualsevol resposta, si bé la Jessie potser no tenia intenció d’oferir-n’hi cap.

Cada moment perdut és la vida. Només es pot conèixer de forma individual, cadascú de nosaltres inefablement, aquest home, aquesta dona. Deia que la infantesa és la vida perduda que es reivindica cada segon.

Però em vaig limitar a tancar els ulls i quedar-me assegut, al no-res, escoltant.

Aleshores vaig obrir del tot la cadira abatible i m’hi vaig estirar completament, vaig tancar els ulls, les mans al pit, i vaig intentar sentir-me ningú enlloc, una ombra que forma part de la nit.