Itinerari Mitològic

El Itinerari Mitològic que us presento consisteix en seguir un recorregut on es troben els Mites més destacats del MAC (els números ressaltats en negre són els de les sales on es poden observar les diferents peces que podem relacionar amb els mites grecollatins):

Planta Baixa

Primera Planta

Sala 8

Sala 11

Sala 15

Sala 14

L’inici del itinerari Mitològic és en la sala 8, la zona de Fenicis i Grecs. En aquesta sala podem trobar El mite de Pandora, en un vas grec de figures roges. Seguidament passarem a la sala 11, saltant-nos la 10 i la 12, que és la zona on hi ha més mitologia. Allà trobarem tres mites: La Guerra de Troia representada en un estamne, La Gigantomàquia representada en un cílix de ceràmica àtica i El mirall del Judici de Paris (actualment exposat en la exposició temporal). En acabar aquesta sala, apareixerem en la zona de l’exposició temporal on podem veure el Mirall del Judici de Paris a la part dreta de la sala i continuarem per les sales de les exposicions de vidre.
En la primera sala de la zona de materials de vidre, la sala 15, podem trobar el Mite de Bel·lerofont, situat en el terra de la sala. A partir d’aquí teniu dos camins: tornar enrere passant per la zona de la sala d’exposicions temporals i anar per la zona central del museu fins arribar a les escales que hi ha entre aquest i l’entrada principal o seguir endavant per les sales de la 16 fins a la 19, on acabareu a l’entrada principal i pujar per les escales. Us dirigireu a la primera planta, on trobareu El Sarcòfag del rapte de Prosèrpina, situat a la zona del final de la sala 14, hi ha dos sarcòfags, per tant fixeu-vos bé quin és l’indicat.

Publicat dins de Déus, General, Herois, MAC Catalunya | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

El mirall del Judici de Paris

En la sala 11 del MAC Catalunya, hi podem observar un exemplar de mirall de mà trobat a la Neàpolis d’Empúries. És considerat una peça del segle III aC. Es creu que aquest mirall procedeix d’un taller etrusc; però l’escena que apareix representada al seu dors és una escena mitològica grega.

Mirall del Judici de Paris

L’escena representada al dors d’aquest mirall és una escena del Judici de Paris. La història explica que, en les noces de Tetis i Peleu, Eris, la deessa de la discòrdia va llançar una poma per a la més bella i Zeus va fer que Paris triés quina de les tres deesses presents (que eren Atena, Hera i Afrodita) era la més bella, entregant-li la poma d’or a la que ell hagués escollit. Les deesses van oferir a Paris diferents regals: Hera  li va oferir tot el poder que pogués desitjar o ser rei d’Àsia; Atena li va oferir la saviesa o  vèncer totes les batalles a les que es presentés i Afrodita li va oferir l’amor de la més dona més  bella del món, Hèlena. Al final, Paris va decidir que li donaria la poma d’or a la deessa Afrodita. 

Eris (Discòrdia) trià la poma de la bellesa a Hera (Juno), a Atena (Minerva) i a Afrodita (Venus), Zeus (Júpiter) ordenà a Hermes (Mercuri) que les guiés fins al mont Ida, davant d’Alexandre (Paris): Hera, si resultava elegida entre totes tres, li oferí el regne sobre tots els homes; Atena, la victòria de la guerra; Afrodita, el matrimoni amb Hèlena. Ell es decantà per Afrodita i salpà cap a Esparta amb nus construïdes per Fèrecle. Fou hostatjat durant nou dies al palau de Menelau, i el desè, com que Melenau se n’anà a Creta a presidir les exèquies de l’avi matern Catreu, Alexandre convencé Hèlena perquè s’escapés amb ell. Ella abandonà la filla de nou anys Hermíone i, emportant-se la major part de les riqueses, fugí amb ell de nit.  Apol·lodor, Epítoma de la Biblioteca, 3, 3-3

Personatges del Judici de Paris

La representació del dors d’aquest mirall correspon al moment culminant del Judici de Paris. A l’esquerra veiem amb un bastó de pastor a la mà Paris (1) assegut en el moment de decidir quina de les tres deesses s’emportaria la poma (símbol de la bellesa femenina). Les deesses estan representades juntament amb els seus atributs, cosa que ens permet reconèixer-les. De dreta a esquerra, hi ha Atena (4), armada amb la llança i el casc i portant el cap de la medusa al pit; després Hera (3), amb el cos cobert completament, tot el contrari a Afrodita (2), exhibint el seu cos pràcticament nu i amb una postura molt més atrevida.

En conclusió, el mirall és un estri que observa i avalua la bellesa de la persona que es mira en ell, per tant, l’escena representada al dors és molt adient ja que Paris també té la tasca d’observar i avaluar la bellesa de les tres dees per tal d’acabar escollint la més bella, Afrodita,  que, a la vegada li atorga la mà de la bella Hèlena, la dona més bella del món (vid. El Fil de les Clàssiques).

En el Museu del Louvre a Paris, hi ha exposat un altre mirallet amb el mateix tema. Quines diferències i similituds hi podem establir?

Judici de Paris. Mirall de bronze etrusc, IV- III a C. Museu del Louvre.

Publicat dins de Déus, General, MAC Catalunya, Textos | Etiquetat com a , , , , , , , , , | 3 comentaris

Hèracles al Passeig de Sant Joan

Vista panoràmica de la Font

La font monumental més antiga de Barcelona és una font on hi està representat Hèrcules com a fundador de Barcelona. En un primer moment. estava en el carrer del Comerç número 8 i actualment està situada entre el carrer Còrsega i Passeig de Sant Joan. Va ser construïda per Salvador Gurri i Corominas, un escultor català, per commemorar la visita a Barcelona del rei Carles IV i la seva dona amb Maria Lluïsa de Borbó-Parma.
A la font , hi podem observar la figura de Hèrcules (Hèracles, en grec), representada amb la pell de lleó de Nèmea a les mans. Val a recordar el mite, un dels dotze treballs que li va encarregar el rei Euristeu: el lleó voltava per la ciutat de Nèmea i provocava terror als ciutadans. Tenia una pell tan gruixuda que resultava impossible de matar amb armes. Quan Hèracles es va enfrontar a ell per primera vegada,  va utilitzar el seu arc i les fletxes però no van servir de res ja que era impossible, així que va anar al cau del lleó i va atacar-lo per darrera escanyant-lo fins matar-lo. Per tant, Hèracles va agafar la pell del lleó i el va portar al rei Euristeu per tal d’ensenyar-li i que veiés que havia complert el treball.
En el pedestal que aguanta la figura, hi ha un medalló ovalat amb el retrat de Carles IV i la seva esposa Maria Lluïsa. El pedestal està rodejat per dos lleons. Les tres figures estan sobre un sòcol amb dos esglaons enmig d’un estany circular.

Font d’Hèrcules del Passeig de Sant Joan

Publicat dins de Fonts, General, Hèrcules, Rutes literàries | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Dracs ben literaris

A la ruta dels Dracs grecs es pot afegir la lectura d’uns textos literaris relacionats amb aquests. Aquesta aportació de lectura permet un públic molt més escolar per a sortides de literatura o català, com bé van fer els alumnes de 2n de Batxillerat en una sortida de literatura llegint textos relacionats amb el que veien.

– Finca Güell:

El dragón de occidente:

El dragón posee la capacidad de asumir muchas formas, pero estas son inescrutables. En general lo imaginan con cabeza de caballo, cola de serpiente, grandes alas laterales y cuatro garras cada una provista de cuatro uñas. Se habla asimismo de sus nueve semblanzas; sus cuernos se asemejan a los de un ciervo, su cabeza a la del camello, sus ojos a los de un demonio, su cuello al de la serpiente, su vientre al de un molusco, sus escamas a las de un pez, sus garras a las del águila, las plantas de sus pies a las del tigre y sus orejas a las del buey. Hay ejemplares a quienes les faltan orejas y que oyen por los cuernos. Es habitual representarlo con una perla, que pende de su cuello y es emblema del sol. En esa perla está su poder. Es inofensivo si se la quitan. La historia le atribuye la paternidad de los primeros emperadores. Sus huesos, dientes y saliva gozan de virtudes medicinales. Puede, según su voluntad, ser visible a los hombres o invisible. En la primavera sube a los cielos; en el otoño se sumerge en la profundidad de las aguas. Algunos carecen de alas y vuelan con ímpetu propio. La ciencia distingue diversos géneros. El dragón celestial lleva en el lomo los palacios de las divinidades e impide que éstos caigan sobre la tierra; el dragón divino produce los vientos y las lluvias, para bien de la humanidad; el dragón terrestre determina el curso de los arroyos y de los ríos; el dragón subterráneo cuida los tesoros vedados a los hombres. Los budistas afirman que los dragones no abundan menos que los peces de sus muchos mares concéntricos; en alguna parte del universo existe una cifra sagrada para expresar su número exacto. El pueblo chino cree en los dragones más que en otras deidades, porque los ve con tanta frecuencia en las cambiantes nubes. Paralelamente Shakespeare había observado que hay nubes con forma de dragón («some times we see a cloud that’s dragonish»).

El dragón rige las montañas, se vincula a la geomancia, mora cerca de los sepulcros, está asociado al culto de Confucio, es el Neptuno de los mares y aparece en tierra firme. Los reyes de los dragones del mar habitan resplandecientes palacios bajo las aguas y se alimentan de ópalos y de perlas. Hay cinco de esos reyes; el principal está en el centro, los otros cuatro corresponden a los puntos cardinales. Tienen una legua de largo; al cambiar de postura hacen chocar a las montañas. Están revestidos de una armadura de escamas amarillas. Bajo el hocico tienen una barba; las piernas y la cola son velludas. La frente se proyecta sobre los ojos llameantes, las orejas son pequeñas y gruesas, la boca siempre abierta, la lengua larga y los dientes afilados. El aliento hierve a los peces, las exhalaciones del cuerpo los asa. Cuando sube a la superficie de los océanos produce remolinos y tifones; cuando vuela por los aires causa tormentas que destechan las casas de las ciudades y que  inundan los campos. Son inmortales y pueden comunicarse entre sí a pesar de las distancias que los separan y sin necesidad de palabras. En el tercer mes hacen su informe anual a los cielos superiores.
Jorge Luis Borges, El libro de los Seres Imaginarios “El dragón”.

 

-Parc Güell: Drac de trencadís
“Qui està abraçat al patrimoni del seu senyor com un drac al seu tresor… ”
CICERO, Filípiques 13

-Parc de l’Espanya Industrial:

EL DRAC

-És la primera vegada
que ataco un erro molt vell:
no he mai topat un Sant Jordi
ni mai tastat un anyell,

ni he volat damunt les serres
ni he fet cap mort ni ferit,
per la raó, tan senzilla,
de no haver mai existit.

Capireu que no tinc culpa
ni em sabríeu condemnar
si un poruc va somiar-me
i un pintor se’m va empescar.

I vegeu si en són d’estranyes
les manies d’un boirós;
com em reca de no veure’m
com em veien els pintors!

Josep CARNER

 

– Drac del Parc de la Ciutadella:
(Mime)      Fafner, el drac gegant,
vetlla en tètric bosc;
dels Nib’lung fa temps,
guarda el tresor.
(Mime)    ¿Veus del cau obrir-se el gran portal??
viu allí un fort, terrible drac
cruel, salvatge,
gran com cap més
i obre la gola quan veu algú;
en un instant, de viu en viu
s’et pot el monstre empassar.

(Siegfried)   Quin goigla gola trancar-li!
Fugir bé podré de ses dents!

(Mime)    Son alè et llencaria verí;
sols que amb la llengua
el et toqués
veuries ton cos consumit.

(Siegfried)    Per fugí el verí de la boca
jo em posaré al seu costat.

(Mime)    Allarga el drac cua de serp;
si amb ella et pot lligar
i ferm t’estreny,
els ossos et trenca com res.

(Siegfried)  Per fugí’ el perill de la cua
puc tení’ els ulls ben oberts.
prò Mime, respon:
Saps si el drac té cor?

(Mime)   Un cor molt dur, molt cruel.

Ricard Wagner Siegfried Òpera L’anell de Nibelung


Passeig de Gràcia, Casa Batlló:

Una guineu, mentre excavava el seu cau, va treure molta terra fent profundes galeries subterrànies. Així va arribar  a la profundíssima cova d’un drac que custodiava uns tresors amagats.
Quan el va veure, li va dir:
– “Et prego que perdonis la meva imprudència; a continuació , si veus bé què poc escaient a la meva vida és l’or, contesta’m amb benevolència. ¿Quin fruit treus d’aquesta feina?¿Quina recompensa tan gran hi trobes, per què arribis a perdre la son i a passar la vida en les tenebres?”
– “Cap”, va contestar el drac,  “però això em fou encomanat per l’alt Júpiter”.
– “Així doncs, ¿ni agafes res per a tu, ni dones res a ningú?
– “Així plau als fats”
– “No t’enfadis si et parlo clarament; qui és com tu, ha nascut un dia que els déus estaven enfadats”.

FEDRE, 4, 20

Font d’Hèrcules a Palau Reial: (Consueta de Sant Jordi)

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , | 3 comentaris

Hèrcules, fundador de Barcelona

Segons explica una llegenda, Barcelona és fundada pel semidéu grec Hèracles (Hèrcules en llatí), fill de Zeus, déu de l’Olimp, i de la dona mortal Alcmena (filla del rei Electrió de Micenes), a qui Zeus va seduir prenent l’aspecte del seu espòs Amfitrió (d’aquí ve el nom comú amfitrió).

Hèracles es veu obligat a realitzar dotze treballs ordenats per Euristeu, rei de l’Argòlida, com a penitència per haver donat mort amb les seves pròpies mans a dos dels seus fills i dos nebots. Quan ha finalitzat el quart treball, s’uneix a l’expedició de Jàson, en la recerca del velló d’or, a la nau Argos, amb la qual va creuar el mar Mediterrani, però en arribar a les costes catalanes, una tremenda tempesta, fa escampar les nou naus de la flota dels argonautes. En aconseguir reagrupar les naus, Jàson va trobar a faltar una de les nou naus que conformaven l’expedició, i va ordenar a Hèracles que anés en la seva recerca. Després d’un intens rastreig, Hèracles va trobar les restes del naufragi de la barca nona (“novena barca”) molt a prop del lloc on avui dia se situa la muntanya de Montjuïc. El lloc els hi va semblar tan acollidor a Hèracles i als seus acompanyants, que amb l’ajuda del déu Hermes (en llatí, Mercuri), el déu de les arts i del comerç, van decidir fundar una nova ciutat a la qual van donar el nom de la nau que els havia portat fins allà: Barcanona, i que amb el temps va passar a anomenar-se Barcelona.

Com a bona llegenda té diferents versions. Així en una altra es relaciona la fundació de la ciutat amb la tornada d’Hèrcules d’un altre treball, el de robar les pomes del jardí de les Hespèrides.

Amades relaciona el viatge de la barca nona amb la construcció de la tomba de l’estimada d’Hèrcules, Pirene, una tomba que donà lloc als Pirineus. Joan Amades ho explica així:

El mitològic Hèrcules … va armar nou naus totes elles plenes del més escollit de la seva gent, i va fer via cap aquell pla tan gemat i rialler que havia vist al peu de Montjuïc per tal de fundar-hi la ciutat que s’havia proposat establir-hi. Però heus ací que a mitja navegació va desencadenar-se un temporal desfet que va empènyer les naus enllà i enllà sense saber pas on anaven, van poder fer peu en terres de Marsella. Les naus, però, no hi eren totes, en mancava una que van creure perduda. Passada la maror, Hèrcules i la seva gent feren via arran de costa fins arribar pla la de Barcelona; van veure amb singular i agradosa sorpresa, que un estol de la seva gent ja feia temps que treballava ardidament per tal de portar a terme el desig del gran heroi i que la ciutat ja estava començada. Aquella barca que no va fer cap a Marsella i que creien perduda, no ho era pas, s’havia escapat del temporal i havia seguit normalment la seva ruta. Hèrcules estigué contentíssim dels seus fills i per glorificar la seva memòria i el record de la seva gesta donà a la ciutat novella el nom de Barca-nona, o sigui de la barca novena, termes que el pas del temps ha fos i confós fins esdevenir el nom de la nostra Barcelona.

Sigui com sigui, la ciutat de Barcelona té com a fundador mític Hèrcules. Per aquest motiu, el carrer que va des del carrer de la Ciutat fins a la plaça de Sant Just, porta el nom de carrer d’Hèrcules.

Google Maps del Carrer d’Hèrcules

Hèrcules i Barcelona en la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992:

Publicat dins de Déus, Fonts, General, Hèrcules, Hermes, Textos | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | 2 comentaris

Bel·lerofont i la Quimera

En el terra de la sala 15 del MAC Catalunya, podem trobar un mosaic que representa el mite de Bel·lerofont, exactament en el moment en què Bel·lerofont, muntant a Pegàs, està matant la Quimera.

Mite de Bel·lerofont matant a Quimera

El mite ens explica que Bel·lerofont va ser exiliat a Tirint, a la cort del rei Pretos com a hoste. En el moment en què va aparèixer en la cort, Estenebea, esposa del rei Pretos, es va enamorar d’ell; però Bel·lerofont la va rebutjar diverses vegades. A causa d’aquest rebuig de part de l’heroi, la reina va anar a parlar amb el seu marit fent la falsa acusació de què Bel·lerofont havia intentat seduir-la a la força, cosa que va fer que el rei s’enfadés i volia matar-lo, però el rei, també tenia por de què els déus s’enfadessin ja que si el matava, es podrien enfadar per si incomplia les lleis de l’hospitalitat. Per tant, el rei va decidir enviar Bel·lerofont a casa del rei Iòbates de Lícia (el seu sogre), amb una carta segellada de recomanació, però en realitat no ho era, aquesta contenia el missatge de matar el portador de la carta. Iobates no va voler desobeir les lleis d’hospitalitat i va enviar Bel·lerofont a matar el monstre que assolava la comarca: la Quimera. El rei va enviar  l’heroi a una missió impossible i creia que el monstre mataria Bel·lerofont, fent que així s’acomplís el que li havia demanat Preto.

Bel·lerofont, abans d’anar a matar la Quimera, va anar a consultar l’endeví Polieides i aquest li va dir que mataria el monstre però amb l’ajuda de Pegàs, el cavall alat que es trobava en l’Acròpoli de Corint. Seguint els seus consells, Bel·lerofont va anar a trobar el cavall, i gràcies a l’ajuda de la deessa Atena, qui li va prestar una brida d’or, va poder domar-lo.

Bel·lerofont muntant  Pegàs, va volar per sobre la Quimera intentant ferir-la amb fletxes i dards, però aquesta no es va morir. Finalment, l’heroi va posar la punta de la llança que portava en la gola del monstre, i quan aquest va escopir foc, el plom de l’arma es va fondre fent que la Quimera l’engolís. Gràcies a això, el plom calent va cremar els òrgans del monstre fent que caigués morta.

Mite de Bel·lerofont (dibuix)

En el mosaic, hi podem veure el moment en què Bel·lerofont, muntat en Pegàs, està voltant per sobre de la Quimera, i exactament és el moment en què Bel·lerofont insereix la llança a la boca de la Quimera, que aquesta està traient foc, fent que el plom es fongui i d’aquesta manera cremi els òrgans de la Quimera.

Aquí deixo una part de la Ilíada d’Homer:

οὐδ᾽ ἂν ἐγὼ μακάρεσσι θεοῖς ἐθέλοιμι μάχεσθαι.
εἰ δέ τίς ἐσσι βροτῶν οἳ ἀρούρης καρπὸν ἔδουσιν,
ἆσσον ἴθ᾽ ὥς κεν θᾶσσον ὀλέθρου πείραθ᾽ ἵκηαι.

τὸν δ᾽ αὖθ᾽ Ἱππολόχοιο προσηύδα φαίδιμος υἱός·
145Τυδεΐδη μεγάθυμε τί ἢ γενεὴν ἐρεείνεις;
οἵη περ φύλλων γενεὴ τοίη δὲ καὶ ἀνδρῶν.
φύλλα τὰ μέν τ᾽ ἄνεμος χαμάδις χέει, ἄλλα δέ θ᾽ ὕλη
τηλεθόωσα φύει, ἔαρος δ᾽ ἐπιγίγνεται ὥρη·
ὣς ἀνδρῶν γενεὴ ἣ μὲν φύει ἣ δ᾽ ἀπολήγει.
150εἰ δ᾽ ἐθέλεις καὶ ταῦτα δαήμεναι ὄφρ᾽ ἐῢ εἰδῆις
ἡμετέρην γενεήν, πολλοὶ δέ μιν ἄνδρες ἴσασιν·
ἔστι πόλις Ἐφύρη μυχῶι Ἄργεος ἱπποβότοιο,
ἔνθα δὲ Σίσυφος ἔσκεν, ὁ κέρδιστος γένετ᾽ ἀνδρῶν,
Σίσυφος Αἰολίδης· ὁ δ᾽ ἄρα Γλαῦκον τέκεθ᾽ υἱόν,
155αὐτὰρ Γλαῦκος τίκτεν ἀμύμονα Βελλεροφόντην·
τῶι δὲ θεοὶ κάλλός τε καὶ ἠνορέην ἐρατεινὴν
ὤπασαν· αὐτάρ οἱ Προῖτος κακὰ μήσατο θυμῶι,
ὅς ῥ᾽ ἐκ δήμου ἔλασσεν, ἐπεὶ πολὺ φέρτερος ἦεν,
Ἀργείων· Ζεὺς γάρ οἱ ὑπὸ σκήπτρωι ἐδάμασσε.
160τῶι δὲ γυνὴ Προίτου ἐπεμήνατο δῖ᾽ Ἄντεια
κρυπταδίηι φιλότητι μιγήμεναι· ἀλλὰ τὸν οὔ τι
πεῖθ᾽ ἀγαθὰ φρονέοντα δαΐφρονα Βελλεροφόντην.
ἣ δὲ ψευσαμένη Προῖτον βασιλῆα προσηύδα·
τεθναίης ὦ Προῖτ᾽, ἢ κάκτανε Βελλεροφόντην,
165ὅς μ᾽ ἔθελεν φιλότητι μιγήμεναι οὐκ ἐθελούσηι.
ὣς φάτο, τὸν δὲ ἄνακτα χόλος λάβεν οἷον ἄκουσε·
κτεῖναι μέν ῥ᾽ ἀλέεινε, σεβάσσατο γὰρ τό γε θυμῶι,
πέμπε δέ μιν Λυκίην δέ, πόρεν δ᾽ ὅ γε σήματα λυγρὰ
γράψας ἐν πίνακι πτυκτῶι θυμοφθόρα πολλά,
170δεῖξαι δ᾽ ἠνώγειν ὧι πενθερῶι ὄφρ᾽ ἀπόλοιτο.
αὐτὰρ ὁ βῆ Λυκίην δὲ θεῶν ὑπ᾽ ἀμύμονι πομπῆι.

ἀλλ᾽ ὅτε δὴ Λυκίην ἷξε Ξάνθόν τε ῥέοντα,
προφρονέως μιν τῖεν ἄναξ Λυκίης εὐρείης·
ἐννῆμαρ ξείνισσε καὶ ἐννέα βοῦς ἱέρευσεν.
175ἀλλ᾽ ὅτε δὴ δεκάτη ἐφάνη ῥοδοδάκτυλος Ἠὼς
καὶ τότε μιν ἐρέεινε καὶ ἤιτεε σῆμα ἰδέσθαι
ὅττί ῥά οἱ γαμβροῖο πάρα Προίτοιο φέροιτο.
αὐτὰρ ἐπεὶ δὴ σῆμα κακὸν παρεδέξατο γαμβροῦ,
πρῶτον μέν ῥα Χίμαιραν ἀμαιμακέτην ἐκέλευσε
180πεφνέμεν· ἣ δ᾽ ἄρ᾽ ἔην θεῖον γένος οὐδ᾽ ἀνθρώπων,
πρόσθε λέων, ὄπιθεν δὲ δράκων, μέσση δὲ χίμαιρα,
δεινὸν ἀποπνείουσα πυρὸς μένος αἰθομένοιο,
καὶ τὴν μὲν κατέπεφνε θεῶν τεράεσσι πιθήσας.

Homer, Ilíada, 6, 141-183

Publicat dins de General, Herois, MAC Catalunya, Textos | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | 2 comentaris

La guerra de Troia al MAC

En la sala 11 del MAC Catalunya, hi podem trobar un estamne, una ceràmica àtica de figures roges, amb una escena de la Guerra de Troia: La mort d’Hèctor a mans d’Aquil·les, on hi podem trobar diferents déus i deesses juntament amb els seus respectius atributs: Atena, Apol·lo, Dionís, Hermes, Zeus i Hera.

Guerra de Troia; mort d'Hèctor a mans d'Aquil·les

La història explica que Pàtrocle, l’amic més fidel de Aquil·les, va intentar persuadir l’heroi per tal que tornés al combat, però aquest no va voler per més que hi insistia. Aleshores, Pàtrocle va decidir vestir-se com Aquil·les per fer que els combatents dels dos bàndols creguessin que l’heroi tornava, i també feia que els aqueus s’animessin i els troians s’espantessin, i així retrocedissin. Però Hèctor li va barrar el pas al fals Aquil·les, però aquest havia perdut el casc fent que no pogués amagar més la seva identitat i finalment morí en mans d’Hèctor.

En assabentar-se d’això, Aquil·les va declarar una venjança sanguinària sobre Hèctor i els troians i, a l’endemà, es va dur a terme una gran batalla contra els troians fins que finalment els troians van començar a retrocedir. L’única porta que quedava oberta de la ciutat era la principal, on Hèctor es resistia a deixa-la. Aquil·les, en veure Hèctor, va començar a perseguir-lo al voltant de la muralla de la ciutat de Troia fins que a la tercera volta, Hèctor es va aturar, disposat a lluitar. Aquil·les el va matar, però al no estar encara satisfet del desig de venjança, va lligar els peus d’Hèctor, ja mort, i el va arrossegar al voltant de la ciutat tres vegades.

Aquil·les no es va treure el seu odi de sobre, cosa que va provocar que es negués a donar sepultura al cos d’Hèctor, fins que Zeus li va demanar que ho fes i va lliurar el cadàver a Príam a canvi d’un riquíssim rescat i així, Hèctor va rebre unes honres fúnebres dignes.

La descripció del funeral d’Hèctor és el fragment que posa fi a la Ilíada:

ἦμος δ᾽ ἠριγένεια φάνη ῥοδοδάκτυλος Ἠώς,

τῆμος ἄρ᾽ ἀμφὶ πυρὴν κλυτοῦ Ἕκτορος ἔγρετο λαός.

αὐτὰρ ἐπεί ῥ᾽ ἤγερθεν ὁμηγερέες τ᾽ ἐγένοντο

πρῶτον μὲν κατὰ πυρκαϊὴν σβέσαν αἴθοπι οἴνῳ

πᾶσαν, ὁπόσσον ἐπέσχε πυρὸς μένος: αὐτὰρ ἔπειτα

ὀστέα λευκὰ λέγοντο κασίγνητοί θ᾽ ἕταροί τε

μυρόμενοι, θαλερὸν δὲ κατείβετο δάκρυ παρειῶν.

καὶ τά γε χρυσείην ἐς λάρνακα θῆκαν ἑλόντες

πορφυρέοις πέπλοισι καλύψαντες μαλακοῖσιν.

αἶψα δ᾽ ἄρ᾽ ἐς κοίλην κάπετον θέσαν, αὐτὰρ ὕπερθε

πυκνοῖσιν λάεσσι κατεστόρεσαν μεγάλοισι:

ῥίμφα δὲ σῆμ᾽ ἔχεαν, περὶ δὲ σκοποὶ ἥατο πάντῃ,

μὴ πρὶν ἐφορμηθεῖεν ἐϋκνήμιδες Ἀχαιοί.

χεύαντες δὲ τὸ σῆμα πάλιν κίον: αὐτὰρ ἔπειτα

εὖ συναγειρόμενοι δαίνυντ᾽ ἐρικυδέα δαῖτα

δώμασιν ἐν Πριάμοιο διοτρεφέος βασιλῆος.

ὣς οἵ γ᾽ ἀμφίεπον τάφον Ἕκτορος ἱπποδάμοιο.>>

Homer, Ilíada, Cant XXIV, 788-804

Aquí poso el vídeo de la pel·lícula de La Guerra de Troia (2004), en el moment en què Aquil·les mata Hèctor:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=-ob4GXBieG4[/youtube]

Publicat dins de Déus, General, MAC Catalunya, Textos | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , | 3 comentaris

Hèrcules a la Plaça Catalunya

Entre les escultures de la Plaça de Catalunya de Barcelona, en podem trobar una dedicada al seu mític fundador: Hèrcules. Hèrcules es va unir els Argonautes en la recerca del Velló d’Or. Durant el trajecte en una tempesta, es van dispersar les naus i una d’elles, la novena, va arribar a les costes de Catalunya. Els tripulants de l’embarcació i el mateix Hèrcules van considerar que aquell lloc era bo per fundar una nova ciutat, que la van anomenar “Barca Nona” en honor a l’embarcació i d’aquest deriva a l’actual Barcelona.

Aquesta escultura és de Vicenç Navarro.

Publicat dins de General, Hèrcules, Herois | Etiquetat com a | Deixa un comentari

L’ictiocentaure del MAC

Davant de la sala d’exposicions temporals, just al costat de la porta, podem trobar un mosaic de l’ictiocentaure rodejat de peixos, dofins etc.

Mosaic ictiocentaure

L’ictiocentaure és una barreja entre un centaure i un tritó, que la meitat superior del seu cos és d’home i la meitat inferior de peix. Aquets éssers eren normalment dotats de cames semblants a les d’un lleó o a les d’un cavall i normalment no apareixen en els mites ni en la literatura.

Coneixeu algun mosaic, pintura o escultura més a part d’aquest? Coneixeu algun ictiocentaure que apareixi en els mites o la literatura?

Publicat dins de General, MAC Catalunya | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Leto al MAC

Al MAC Catalunya, podem trobar una àmfora de ceràmica àtica de figures roges, on apareixen Apol·lo, Àrtemis i Leto. En aquestes pintures, no és del tot segur que sigui Leto qui apareix representada, però hi ha moltes possibilitats ja que amb ella hi ha, com en moltes representacions, els seus fills bessons, Apol·lo i Àrtemis.

Leto i els seus fills

Leto, filla dels titans Ceos i Febe, juntament amb la seva germana Astèria va ser venerada com a deessa de la nit i alternativament de la llum del dia. La història explica que Zeus, va intentar violar Astèria, però aquesta va escapar convertint-se en Codorniu i tirant-se al mar, esdevenint l’illa d’Ortígia (Delos).

Hera va perseguir a Leto, fent que no es pogués quedar en cap terra per poder passar els seus dies d’embaràs, fins que finalment va arribar a Ortígia, que era una terra deserta. Hera va tractar d’impedir el naixement dels fills de Leto fent que la seva filla Ilítia no la ajudés en el part. Després de 9 dies de retard, els déus van permetre a Leto parir, fent que primer naixés Àrtemis per ajudar a la seva mare a l’hora de parir  Apol·lo.

Leto i els pagesos

La serp Pitó, filla de Gea, va perseguir a Leto per complir el seu destí de morir durant el part, però als quatre dies, va ser morta per Apol·lo. Leto, Àrtemis i Apol·lo, fugint d’Hera, van  arribar a un estanc on Leto va anar a donar de beure als seus fills, però uns pagesos controlats per Hera van moure les aigües, fent que s’omplissin de fang. En això, Zeus es va enfadar i va convertir els pagesos en granotes. Finalment, Apol·lo i Àrtemis van ser uns grans protectors de la seva mare, protegint-la de tots els mals que l’assetjaven.

Publicat dins de Déus, General, MAC Catalunya | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , | 1 comentari