Us adjunte un seguit d’enllaços per aprofundir en les eines bàsiques del pensament científic i l’anàlisi del món exterior, la inducció i la deducció. La primera adressa inclou un seguit d’enunciats autocorregibles, per què avalueu si ho teniu clar. Continue reading Pensament científic, deducció i inducció
Categoria: CMC
Ciència vs. Fe
Com hem comentat abans, el mètode de treball pot donar molta informació sobre la manera de pensar i d’enfocar el món. Ací teniu la imatge original de l’esquema, extreta de la web de Wellington Grey, on podreu trobar-ne d’altres tant o més cientifico-imaginatives a l’arxiu de la miscel·lània.
Simfonia cel·lular
Ací teniu dos enllaços al curmetratge que hem vist a pràctiques, a la web de la UAB Simfonia cel·lular. A la mateixa pàgina podreu trobar altres audiovisuals de divulgació de la UAB, hi ha alguns sobre tècniques variades, però els més interesants són les entrevistes a Lynn Margulis, Antonio Lazcano o Ricard Guerrero.
I al Youtube
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Z_Hk3XD8k_w[/youtube]
Objectius de la primera unitat
Tal com hem quedat, us adjunte els objectius i continguts de la primera unitat. Bon cap de setmana i passeu-los al dossier Continue reading Objectius de la primera unitat
Què és això de la ciència?
Extret del web Filoxarxa, aquí teniu una reflexió sobre què és el coneixement científic.
Coneixement científic EPIST.
El coneixement produït per l’activitat humana que anomenem ciència.
Les seves principals característiques es defineixen dient que es tracta d’un coneixement:
-
racional,
-
metòdic,
-
objectiu,
-
verificable i
-
sistemàtic,
-
que es formula en lleis i teories, i
-
és comunicable i obert a la crítica i a l’eliminació d’errors (veure text).
Com a coneixement racional i objectiu que és, es realitza segons enunciats descriptius, que es refereixen a fets del món material, que poden ser vertaders o falsos, i la veritat del qual és controlable i demostrable; en qualitat de coneixement obtingut amb un mètode, és una activitat que planifica els seus objectius que intenta aconseguir amb els millors mitjans i, per això, sotmet a prova experimental, contrastant-los amb els fets, els seus enunciats principals.
El saber científic no es redueix el mer coneixement de fets, sinó que va més enllà dels mateixos, perquè és també saber sistemàtic que es construeix a partir d’hipòtesi, que se sotmeten a contrastació, i que poden convertir-se en lleis i teories, amb les que s’obtenen explicacions i prediccions. Com saber comunicable que és, es tracta d’un coneixement públic que ha de poder precisar la manera com s’ha obtingut, de manera que qualsevol pugui accedir a aquest per iguals o semblants mitjans, i en cap moment es recorri a supòsits o recursos secrets i ocults. Per la mateixa raó, s’orienta a obtenir un consens universal sobre la veritat dels seus enunciats, però no exclou ni la crítica fonamentada o la revisió dels errors que conté, ni l’afirmació que el coneixement científic és provisional.
En el moment actual, hi ha tres maneres fonamentals de veure el coneixement científic (veure text) com un tot:
-
l’enfocament subjectiu, el tradicional, que sosté que la ciència és un conjunt d’enunciats, la veritat dels quals els científics, com a individus aïllats, defensen i justifiquen;
-
l’enfocament consensual, segons el qual el saber científic està format pel conjunt de teories que la comunitat científica accepta com a científiques; i
-
l’enfocament objectivista, que considera que els enunciats, lleis i teories científics són, certament, un producte de l’activitat humana, però que, un cop formulats, posseeixen la seva pròpia vida autònoma com si constituïssin un món propi (un tercer món).
