Sobre la Transició de la Dictadura a la Democràcia

Publicat el per
Respon

Cronologías de la Transició
[Josep Ramoneda, El País, 17-6-2017]

El día que González tomó posesión empezó el nuevo régimen. Se abría así un período que termina ahora. Toca volver a inventar el futuro

La convocatoria de las elecciones del 15 de Junio de 1977 no contemplaba que las nuevas Cortes tuvieran carácter constituyente. Fue el resultado electoral, la composición del primer parlamento democrático, lo que hizo posible que se emprendiera la vía Constitucional. Una vez más, se impuso la fuerza de los hechos. 

Es una característica de la Transición: no había un plan ordenado. Fue un momento singular, en que lo viejo estaba agotado y lo nuevo tomaba cuerpo lentamente. Una circunstancia que generaba unas expectativas ilimitadas mientras la sombra del pasado, que todavía no se había ido, seguía sembrando miedo y confusión. La evaluación real de las fuerzas en conflicto era difícil y siempre quedará la duda sobre si la democracia podía haber nacido con menos lastre del pasado.

Se manejan varias cronologías de la Transición que ayudan a entenderla porque reflejan diferentes puntos de vista y niveles de evolución del país.

La cronología de largo período, lo que podríamos llamar la Transición económica y social, coloca el origen en el plan de Estabilización de 1959, como símbolo de la incorporación de España a la economía internacional, y el final en el ingreso en la Unión Europea en 1986.

A partir de los años sesenta, con momentos significativos como la fundación de Comisiones Obreras en 1962, la sociedad española fue entrando en una mutación económica y social, con la emigración interior y exterior y el turismo como fenómenos masivos, que generó un paulatino distanciamiento entre sectores cada vez más amplios de la sociedad y el franquismo. De modo que, a la muerte de Franco, el régimen político era una superestructura amenazada de ineficiencia, lo que explica que la llegada de la democracia, más tarde o más temprano, se considerara inevitable, con destino a Europa.

Hay otra cronología, que podríamos llamar política o monárquica, que sitúa el arranque en 1968, con el nombramiento del príncipe Juan Carlos como sucesor de Franco y que culminaría en el 23-F, con el Rey parando el golpe de Estado.

Sin duda, es una interpretación cargada de letra pequeña, que en cualquier caso no quita la importancia del papel jugado por el Rey como “buen traidor”: aquella figura que encarnando la legitimidad de la dictadura es capaz de utilizar la Jefatura del Estado heredada para desmontar el régimen anterior y construir el nuevo.

Una opción útil para que la transición fuera razonablemente pacífica, que marcó la nueva democracia por la imposibilidad de elegir su forma política y por la exigencia no sólo de amnistía del régimen anterior sino también de amnesia sobre el pasado.

Ante la evidencia de que Franco murió en el poder (es decir, que no fuimos capaces de echarle), creo que la verdadera cronología de la Transición, empieza con la agonía del dictador y termina con la llegada del PSOE al poder en 1982. Con un hecho relevante anterior: el asesinato de Carrero Blanco, aunque el almirante a lo sumo hubiese podido retrasar el proceso.

Es en este período que ocurre todo lo decisivo. El proceso se acelera con el nombramiento de Suárez que irá regateando obstáculos hasta caer derribado por las zancadillas de los suyos. En un año, el presidente de UCD llevó al país a unas elecciones con el partido comunista legalizado, signo de que el cambio iba en serio. Y dos años y medio después de su llegada, la Constitución acababa con la legalidad franquista.

Hubo grandes turbulencias: el ruido de sables, la irrupción de la violencia de extrema derecha y de extrema izquierda y algo que ingenuamente no se contemplaba: que ETA siguiera después de la dictadura. Las querellas internas de UCD acabaron de desestabilizar el país. Fue Leopoldo Calvo Sotelo, presidente inexplicablemente ninguneado, quién estabilizó el régimen, cogiéndolo al día siguiente de un golpe de Estado y entregándolo un año y medio más tarde, con los golpistas juzgados y en condiciones de que 40 años después un partido de izquierdas pudiera ganar unas elecciones y gobernar y la derecha emprendiera su travesía del desierto.

El día que Felipe González tomó posesión se acabó la Transición y empezó la construcción real del nuevo régimen. Se abría así un largo período que está terminando ahora. Pasamos de la ilusión a la normalidad: al desencanto y a la indiferencia. Más tarde irrumpió la indignación. Toca volver a inventar el futuro.

Un guardia civil saluda a González en La Moncloa, tras tomar posesión en 1982.

Un guardia civil saluda a González en La Moncloa, tras tomar posesión en 1982. Marisa Flórez [El País]

 

GERNIKA: 26 d’abril del 1937

Publicat el per
1

IMATGES GUERRA CIVIL

 

 

 

 

 

 

 

PicassoGuernica.jpg

Pablo Picasso (1937;tècnica: Oli sobre tela; estil: cubisme Dimensions: 350 (Alçada) × 780 (Amplada) cm; ubicació: Museu Reina Sofia (Madrid)

Gernika: el laboratorio del terror[Jesús Ceberio, El País, 25-3-2017, BABELIA]

Xabier Irujo documenta con rigurosa información y escalofriantes testimonios el bombardeo de la villa vizcaína y concluye sin vacilaciones que lo ordenó Franco

El bombardeo de un único avión, el Old Carthusian, contra el palacio del emir de Kabul y algún edificio gubernamental, sobre los que descargó 344 kilos de bombas, bastó para inclinar a favor de Inglaterra la tercera guerra afgana (mayo de 1919) sin ­sufrir una sola baja. El ministro de Guerra, Winston Chur­chill, había encontrado el arma barata y eficaz que buscaba para sanear la economía de un imperio en bancarrota, que aún tenía 1,2 millones de soldados movilizados y era propietario de 800.000 caballos y mulos, sin renunciar al control de inmensos territorios a los que había agregado los despojos del Imperio Otomano en Mesopotamia. En los años siguientes recurriría al ataque aéreo para doblegar diversas insurrecciones tribales en Somalia e Irak. El terror que llegaba por el ­aire tenía un tremendo efecto desmoralizador a muy bajo coste.

A la luz de estos hechos, todas las potencias europeas desarrollaron ambiciosos programas de rearme aéreo en el periodo de entreguerras. Alemania lo hizo clandestinamente, porque se lo prohibía el Tratado de Versalles, hasta que se quitó la careta en 1934 al anunciar la creación de la Luftwaffe al mando de Hermann Goering. La guerra civil española iba a proporcionarle un campo de operaciones ideal para desplegar nuevas técnicas de ataque y mostrar a Hitler la capacidad devastadora de la aviación, a fin de desviar a la Luftwaffe el ingente presupuesto de la Armada.

Gernika fue el laboratorio que conjugó los intereses de Franco y de Goering. Ningún suceso de la guerra civil española ha merecido tantas monografías como el bombardeo de Gernika (26-4-1937), del que van a cumplirse 80 años. La última lleva la firma de Xabier Irujo, hijo del exilio vasco de posguerra, codirector del Center for Basque Studies de la Universidad de Nevada, historiador que ha rastreado con minuciosidad forense todos los archivos que pudieran contener alguna brizna de información sobre aquel trágico acontecimiento en Alemania, Italia, España, Reino Unido, Estados Unidos. Un centenar de páginas de documentos rigurosamente referenciados y un índice bibliográfico de 140 títulos avalan una obra difícil de rebatir.

Desde esa diversidad documental, el historiador responde sin vacilaciones a la pregunta de quién ­ordenó el bombardeo: Franco. No sobreviven órdenes escritas, las que hubiera fueron destruidas, pero el rastreo de Irujo registra, entre otras cosas, un telegrama de 6-11-1936 al comandante militar de Baleares en el que Franco le corrige a propósito del bombardeo del puerto de Alicante: “No deberá en lo sucesivo realizar esta clase de bombardeos por propia iniciativa, sometiéndolos previamente a mi aprobación”. Nadie, salvo él, podía ordenar una operación de esta naturaleza. Su presencia en Vitoria durante la campaña del País Vasco, que culminó con la ocupación de Bilbao (19-6-­1937), da idea del control personal que ejercía.

¿Por qué Gernika? Porque reunía las mejores condiciones para un bombardeo de terror que el jefe de la Luftwaffe, Hermann Goering, quería ensayar sobre poblaciones civiles con vistas a la guerra mundial que se avecinaba. Era una ciudad abierta, sin defensa antiaérea, sin aviones enemigos, sin riesgos. Y tenía un alto valor simbólico para el pueblo ­vasco, con el consiguiente efecto desmoralizador que acarrearía su destrucción. El uso de bombas de gran calibre (hasta 250 kilos), seguidas de artefactos incendiarios en sucesivas oleadas que culminarían con el ametrallamiento de los supervivientes, sirvió de pauta al bombardeo de ­Varsovia en septiembre de 1939. El general Wolfram von ­Richthofen aplicaría en la capital polaca el experimento que había ensayado en la villa vizcaína y cuyo resultado resumió así en su diario: “Por lo demás, paz en Guernica”.

Irujo describe el número de aviones, sus modelos, los aeropuertos de donde partieron, las cargas explosivas, sus respectivas misiones, los jefes de escuadrilla. Participaron al menos 60 aviones (un 20% de la flota rebelde), soltaron más de 40 toneladas de bombas durante tres horas, destruyeron totalmente el 85% de los inmuebles y causaron en torno a 2.000 muertes entre las 10.000 personas que abarrotaban el pueblo por tratarse de un día de mercado. A los datos fríos se suman decenas de testimonios que conforman un retablo escalofriante sobre el terror que llovía del cielo, una imagen que años después repetirán a Svetlana Alexiévich los niños bielorrusos bombardeados por la aviación nazi.

El objetivo proclamado por el bando franquista habría sido destruir un puente que ni siquiera fue alcanzado y por el que transitaron dos días después las tropas rebeldes. La patraña de que Gernika había sido incendiada por los soldados vascos en su retirada fue desmontada tiempo atrás, pero algunos epígonos de la historiografía franquista siguen empeñados en mantener que Franco nada tuvo que ver con el bombardeo, que habría sido iniciativa autónoma de la Legión Cóndor. Así lo afirma Roberto Muñoz en su obra recién publicada Guernica, una nueva historia. Uno de sus argumentos es que no existe ninguna orden de ataque firmada por Franco. Si por eso fuera, gran parte de la Guerra Civil habría sido obra de teloneros.

Calles vacías y edificios destruidos. Foto: Museo de la Paz de Gernika

Calles vacías y edificios destruidos. Foto: Museo de la Paz de Gernika

Las explosiones destruyeron edificios, calles, coches... Foto: Museo de la Paz de Gernika

Las explosiones destruyeron edificios, calles, coches… Foto: Museo de la Paz de Gernika

24 de Gener de 1977: la matança d’Atocha

Publicat el per
Respon

ATOCHA

Un ejercicio de restauración de una memoria histórica próxima: el 24 de enero se cumplirá el 40º aniversario del atentado terrorista.

[Ángel S. Harguindey,
El País 15-1-2017]

Lo mejor del programa Atocha: 1977. Los mártires de la democracia (1.532.000 espectadores), de La Sexta Columna, fue recuperar uno de los sucesos más terribles de la España posfranquista, la matanza de cinco personas en el bufete laboralista de la calle Atocha a manos de unos pistoleros fascistas. Asesinatos precedidos por las muertes de dos estudiantes, Mariluz Nájera y Arturo Ruiz, en sendas manifestaciones madrileñas. Todo en una semana en la que también fue secuestrado el general Villaescusa por parte de un turbio grupo radical, los Grapo.

El programa se basó en material de archivo y entrevistas, entre otros, con el único superviviente de la masacre, cuyo testimonio fue lo más conmovedor del espacio Alejandro Ruiz-Huerta. Un ejercicio de restauración de una memoria histórica próxima —el 24 de enero se cumplirá el 40º aniversario del atentado terrorista— de la que se pudieron extraer valiosas conclusiones: desde el impecable ejercicio del orden público en la multitudinaria manifestación del entierro de las víctimas, orden a cargo del aún ilegal Partido Comunista, hasta la consolidación de un anhelo democrático.

Fueron tiempos violentos, de incertidumbres y esperanza. Los pistoleros de extrema derecha campaban con una libertad que sólo el amparo de un sector policial y de algunos jueces justificaban. El posterior juicio a los cuatro responsables directos del atentado corrió a cargo del magistrado Gómez Chaparro, que, como se le describe en el libro de Jorge e Isabel Martínez Reverte La matanza de Atocha. 24 de enero de 1977, “pasará a la historia como el magistrado que más daño ha hecho al Estado de derecho en el comienzo de la Transición”. Obstaculizó todo lo que pudo la investigación de los hechos, hasta el punto de que fue relevado de sus funciones, concediendo privilegios penitenciarios a los procesados y boicoteando cualquier posibilidad de indagar sobre quiénes estaban tras ellos.

La tortura durant el franquisme

Publicat el per
1

La tortura franquista

La democracia tuvo que ver con el coraje de los ciudadanos que arriesgaron su vida e integridad física por recuperar las libertades
[Marc Carrillo, El País, 12-11-2016]

Recientemente se ha inaugurado en el Born, Centre de Cultura i Memòria, una breve pero ilustrativa exposición promovida por el Comissionat de Memòria Històrica del Ayuntamiento de Barcelona bajo el título Això em va pasar. De tortures i d’impunitats (1960-1978). La tortura de la antigua Policía Armada y la Guardia Civil contra el opositor político que no se resignaba a ser un súbdito, fue una práctica habitual de la dictadura de Franco en toda España y que prosiguió en los primeros años de la Transición. Como se afirma en el programa de mano —de lectura imprescindible— el franquismo siempre equiparó la preservación del orden público y la defensa del orden político y social con la represión.

El empleo de la tortura fue una expresión más de la violencia de la dictadura, que nació de una guerra civil y finalizó como había empezado: torturando y matando. Su práctica por las Brigadas Regionales de Información policiales, la policía política del régimen, nunca fue concebida como un tipo penal objetivo perseguible ante los tribunales. Antes al contrario, era su modus operandi, un método para obtener información del detenido, fomentado y amparado con absoluta impunidad por el Gobierno, los ministros de la Gobernación y los gobernadores civiles del régimen.

La exposición cumple con el mandato del artículo 54 del Estatuto dirigido a todos los poderes públicos de “velar por el conocimiento y el mantenimiento de la memoria histórica de Cataluña como patrimonio colectivo que testimonia la resistencia y la lucha por los derechos y las libertades democráticas”. Una resistencia y una lucha que permite afirmar que la conquista de la democracia que condujo a las primeras elecciones democráticas del 15 de junio de 1977, la Constitución de 1978 y al Estatuto de 1979, se forjó a partir de la protesta organizada en la clandestinidad desde ámbitos políticos, sindicales, vecinales y culturales.

Como se recuerda en la exposición, tras la muerte de Franco la democracia no fue un resultado inevitable ni tampoco la consecuencia lógica de la evolución del sistema económico, de la proliferación del Seat 600 ni del turismo. Fue el resultado de que en toda España la izquierda tuvo una representación política relevante en las Cortes constituyentes y, además, en Cataluña consiguió un apoyo electoral superior que junto con el obtenido por el nacionalismo moderado, hicieron que la libertad, la amnistía y la autonomía política fuesen hechos irreversibles. Y ello tuvo mucho que ver con el coraje que tuvieron aquellos ciudadanos que aportaron lo mejor de sí mismos por recuperar las libertades, arriesgando la vida, la integridad física, el trabajo o el futuro profesional. Ésta es una razón —entre otras— por la que cabe rechazar la profunda estupidez política que sostiene que la transición a la democracia fue un pacto entre élites políticas al margen de la sociedad.

La tortura fue una de las señas de identidad de la dictadura, que además de practicarla contra cualquier detenido, en el caso del opositor político la vinculaba a la obtención de información, a la delación de sus compañeros. El castigo psicológico y corporal buscaba la destrucción de aquél a quien se consideraba enemigo. Como se explica en el Born, la experiencia de quien la ha padecido pervive en el tiempo. Además, en el caso de un militante político, si la policía obtenía la delación era un triunfo para la dictadura y una erosión para su dignidad. La dureza de lucha clandestina era así.

En los últimos escritos publicados tras su muerte, Jorge Semprún reflexionaba sobre el silencio del torturado ante el verdugo, (Exercices de survie, Gallimard, París 2012, p.55-56) en unos términos que describen de forma lúcida la esencia de la vida clandestina, recordando a Jean Moulin, dirigente de la resistencia francesa asesinado por la Gestapo de Lyon, y su propia experiencia en el París ocupado y después como miembro de la dirección del PCE en el Madrid de los años cincuenta: “La experiencia de la tortura no es solo, ni incluso principalmente, la de sufrimiento, la de la soledad del sufrimiento. Es también, sin ningún tipo de duda, la de la fraternidad”. Fruto de la misma, el silencio ante la tortura de los que habían caído (por ejemplo Simón Sánchez Montero), era la garantía de su libertad para continuar la actividad de dirigente clandestino por la libertad de todos.

En el Born se reviven relatos similares y cercanos cuya memoria, por dignidad democrática, nunca debe ser olvidada.

Marc Carrillo es catedrático de Derecho Constitucional de la UPF.

 

FRANQUISME (1939 -1977)

Publicat el per
Respon

ESQUEMES – APUNTS

  1. Quines són les característiques principals del franquisme.
  2. Quins van ser els pilars del règim franquista. Quins suports va tenir la dictadura i com van anar canviant les relacions internacionals del règim.
  3. En què va consistir la repressió dels opositors i de les institucions, la cultura i la llengua catalana. Els instruments de la repressió.
  4. Quina oposició hi va haver a la dictadura: 1939-1957// 1957-1975
  5. Com s’organitza l’Estat Franquista: lleis fonamentals, principals càrrecs i atribucions del general Francisco Franco….
  6. Com va evolucionar socialment i economicament Espanya durant el franquisme: l’autarquia i les condicions de vida, racionament i mercat negre; les transformacions dels anys seixanta: el Pla d’estabilització, la reconversió de l’agricultura tradicional, la industrialització, el turisme,
  7. Quines conseqüències socials va tenir el canvi de l’estructura econòmica d’Espanya durant la dècada del 1960: canvis demogràfics, processos migratoris…
  8. Quines característiques té la política franquista durant els anys seixanta i setanta: reformes legislatives (TOP, Llei de premsa, llei de convenis col·lectius, LOE, Llei de succesió, tecnòcrates i falangistes, immobilistes i aperturistes…
  9. Quins sectors socials i polítics van protagonitzar l’oposició antifranquista.
  10. Quines característiques té l’última etapa del règim franquista (1970-1975).

==============================================================

========================================================

PRESENTACIONS

 

Les presons de Franco (41/3)

Revista de presos a la presó Model de Barcelona 1944 AHCB/AF (Carlos Pérez de Rozas)

 

 

 

=======================================================

TEXTOS HISTÒRICS

======================================================

VÍDEOS

  • Las décadas del olvido I. Los primeros años del franquismo.(14′)

  • “Fundamentos del Franquismo” (2,55′)
  • “Represión de postguerra (1,47′)

  • “Autarquia de postguerra” (1,36′)

  • “La España de Franco” (1:10)

 

 

  • Catalunya sota el franquisme (I)

Catalunya sota el franquisme (II)

 

 

======================================================

PEL·LÍCULES

 

 

  • Salvador Puig Antich (Manuel Huerga, 2006), repressió política, recursos didàctics
  • Un franco, 14 pesetas (Carlos Iglesias, 2006), emigració a Europa

Un Franco 14 Pesetas (2006) Poster

  • Gràcies per la propina (F. Bellmunt, 1997), vida quotidiana a un poble valencià, ressenya i comentari
  • Madregilda (Francisco Regueiro, 1993), una visió psicològica de Franco
  • Los santos inocentes (Mario Camus, 1984), vida rural, tràiler
  • La colmena (Mario Camus, 1982)
  • Operación Ogro (Gillo Pontecorvo, 1979), l’atemptat a Carrero Blanco

Operacion_Ogro-Caratula

 

  • La piel quemada (Josep Maria Forn, 1967)
  • El verdugo (Luis Garcia Berlanga, 1963), vida quotidiana
  • Bienvenido Míster Marshall (Luis García Berlanga, 1952)
  • Surcos (José Antonio Nieves Conde, 1951), sobre l’emigració rural

=====================================================

ARTICLES

===================================================

 

________________________________________

El franquisme va anul·lar una llei catalana d’igualtat dona-home

 

 

 

 

LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA (1936-1939)

Publicat el per
Respon
  1. Les causes de la guerra i l’aixecament militar
  2. El desenvolupament de la guerra.
  3. La Guerra Civil a Catalunya.
  4. La fase final de la guerra.

1. La guerra civil que esclatà el 1936 va tenir unes causes profundes (les tensions del segle XIX) i unes causes immediates, les encarregades d’encendre la metxa,que cal situar-les durant l’últim període de la Segona República.

El context internacional va influir en el desenvolupament de la guerra; a les portes de la Segona Guerra Mundial (la gran guerra genocida del segle XX), la Guerra Civil es converteix en una guerra internacional, el primer acte de la gran confrontació del segle XX entre els feixismes i la democràcia.

Causes profundes:
Catolicisme -laïcisme
Divisió i confrontació ideològica

La Guerra Civil hauria estat el xoc definitiu entre dues tradicions enfrontades i conformades durant el segle XIX, segons la interpretació d’alguns historiadors que han vist la darrera guerra carlina de la història d’Espanya.
Una tradició: L’Antic Règim, el clericalisme i el tradicionalisme, representada per les jerarquies eclesiàstiques i militars, per la gran propietat agrària i pel seu gran aliat, la Corona; l‘altra tradició: hereva del nou capitalisme i liberal, representant de la nova societat industrial i urbana, partidaria de construir una societat laica i moderna. Durant la Segona República, les qüestions relacionades amb l’Exèrcit, l’Església, la gran propietat agrària o l’organització territorial de l’Estat van ser els temes més candents i causants de les tensions més greus durant aquest curt període democràtic.

Solo en España hubo guerra civil (Julián Casanova)

“El fascismo y el comunismo eran muy débiles en España antes del golpe de 1936. Alcanzaron verdadera influencia solo gracias a la rebelión militar y la lucha posterior. La sublevación de julio fue la única que causó una contienda fraticida en la convulsa Europa de los años veinte y treinta”.

 

 

Causes immediates: des del 1932 s’havia anat estructurant un complot contra la República (propietaris agraris, jerarquia eclesiàstica, amplis sectors de l’oficialitat militar i sectors polítics de l’extrema dreta). Després de la victòria del Front Popular (febrer del 1936) enfrontament entre les forces polítiques identificades amb els poders tradicionals i les formacions d’esquerra.

Mesos abans que es fes efectiu l’aixecament militar, s’havia anat preparant un complot amb centre a Pamplona i dirigit pel general Emilio Mola, a qui els conspiradors coneixien com el Director.

 

Les Brigades Internacionals

Unitats militars integrades per voluntaris estrangers que lluitaren a favor dels republicans durant la guerra civil espanyola de 1936-39. Els primers grups es formaren pel juliol del 1936 amb participants a l’Olimpíada Popular de Barcelona, enquadrats en les centúries Thaelmann, alemanya, Gastone Sozzi i Giustizia e Libertà, italianes, Commune de París, franco-belga, i Thomas Mann, anglesa. La seva organització es plantejà en la reunió del Komintern del 26 de juliol de 1936, amb el propòsit d’integrar tots els voluntaris (d’ideologia antifeixista diversa) sota la direcció comunista.  El centre d’instrucció militar fou establert a Albacete, on es concentraren els primers contingents arribats de diversos països europeus a mitjan octubre del 1936. El cap militar era Lazar Stern (Emilio Kléber), i exerciren el comandament suprem el francès André Marty i els italians Luigi Longo (Gallo) i Giuseppe de Vittorio (Nicoletti). L’escriptor francès André Malraux dirigí l’esquadró aeri, i el noruec Oscar Telge, els serveis sanitaris. Hi tingueren una actuació destacada l’italià Randolfo Pacciardi, que manà el batalló Garibaldi, l’escriptor hongarès Mate Zalka (general Luckács), el polonès Karel Swierezeski (general Walter) i el batalló nord-americà Abraham Lincoln. Hi participaren combatents de més de 50 països de tot el món, amb un total de 40 000 homes al llarg de la guerra, organitzats en 15 brigades. Els principals contingents foren francesos (10 000 voluntaris), italians (2 500), belgues, iugoslaus, anglesos, canadencs i nord-americans. Intervingueren eficaçment en la defensa de Madrid (novembre del 1936) i a les batalles d’El Jarama, Brunete, Belchite, Terol i, finalment, a l’Ebre. El govern republicà, en compliment de la resolució de la Societat de Nacions de l’1 d’octubre de 1938, n’ordenà la retirada, bé que restaren a Catalunya, fins al febrer del 1939, alguns petits contingents. L’acte de comiat, molt espectacular, tingué lloc a Barcelona el dia 15 de novembre de 1938. Per l’experiència militar d’alguns de llurs membres i per llur entusiasme foren una valuosa aportació a la causa republicana. Una tercera part de llurs components moriren en combat. 

 

2. El desenvolupament de la Guerra.

3. La Guerra Civil a Catalunya.

4. La Fase Final de la Guerra.

==============================================

MAPES

1. Mapa Guerra Civil Espanyola_Sublevació militar contra la República

Evolució Guerra Civil_4 mapes

 

Guerra Civil Espanyola 1936-1938Guerra Civil Espanyola _febrer-març 1939

2.  Guerra Civil Espanyola_mapa global

=================================================================

ESQUEMES

 ================================================================

DOCUMENTALS – VÏDEOS

===============================================================

ARTICLES – DOCUMENTS

Bombardeig de Guernica (24 d’abril de 1937). / FUNDACIÓN SABINO ARANA

CRONOLOGIA

Fotografies

  • Alguns protagonistes [El Periódico, 18-7-2016]

combo1936espana-1468507508543

Francisco Franco (1892-1975)

General del Ejército, lideró el golpe desde Marruecos y se convirtió en jefe de Estado tras ganar la guerra. Líder de Falange Española y de las JONS, partido único, estableció una dictadura fascista que tornó en conservadora y anticomunista tras perder Alemania la guerra mundial. Antes de morir, el 20 de noviembre de 1975, transfirió la jefatura del Estado a Juan Carlos I.

Emilio Mola (1887-1937)

Apodado ‘El Director’, el Frente Popular le destinó a Navarra como gobernador militar por sus tendencias golpistas, dirigió dese allí los movimientos preparatorios del golpe de Estado. Junto con Sanjurjo y Franco, era uno de los principales impulsores del golpe. Tomó Navarra con el apoyo de los carlistas. Murió en 1937 en un accidente aéreo.

Gonzalo Queipo de Llano (1875-1951)

General del Ejército español, fue el responsable del golpe militar en Sevilla donde aplicó una dura represión. Controló Andalucía con mano de hierro durante la guerra, administrando leyes e impuestos según su voluntad. Nombrado marqués de Queipo de Llano, fue enterrado en la basílica de la Macarena en Sevilla.

José Sanjurjo (1872-1936)

Protagonista del golpe de estado en 1932, conocido como la ‘sanjurjada’, se encontraba en el exilio. Estaba previsto que asumiera la jefatura del Estado tras el golpe al ser considerado el general de más prestigio. Al igual que Mola, murió en accidente aéreo, en su caso en 1937 en Portugal, cuando se disponía a regresar a España.

Manuel Azaña (1880-1940)

Presidente del Gobierno en 1931-33 y 1936 y presidente de la Segunda República entre 1936 y 1939, fue también periodista y escritor. Intentó en julio del 36 crear un Gobierno de unidad para sofocar el golpe de Estado. Establecido en Catalunya durante toda la guerra, murió en el exilio en Francia, acabando así con la presidencia republicana del Estado.

Santiago Casares Quiroga (1884-1950)

Presidente del Gobierno entre el 13 de mayo y el 19 de julio de 1936, impulsó el Estatuto de Autonomía de Galicia (que no se aplicó). Desoyó las informaciones que advertían de inminencia del golpe y dimitió tras el inicio de la sublevación, siendo sustituido por Martínez Barrio primero y posteriormente José Giral. Se exilió en Francia..

José Alonso Mallol (1893-1967)

Director de Seguridad. Gracias a escuchas telefónicas redactó una lista de hasta 500 implicados en el golpe de Estado que se estaba urdiendo. Esta información no fue tomada en consideración por Azaña ni Casares Quiroga, quienes recordaban la sanjurjada fallida de 1932. Se exilió en México tras ayudar a numerosos refugiados.

Francisco Largo Caballero (1869-1946)

Presidente del Gobierno entre septiembre del 36 y mayo del 37. Militante del PSOE y la UGT, fue uno de los líderes de la revolución de 1934. Ya en la presidencia, reorganizó el Estado y agrupó a las milicias en un ejército organizado. Dimitió tras los enfrentamientos de mayo del 1937. Exiliado en 1939, pasó dos años en un campo de concentración. Murió en París.

 

combo-1936-barcelona-1468410869757

 

 

 

El cop d’Estat del 1936 va comptar amb múltiples escenaris, tots ells determinants per al triomf dels militars sublevats. Barcelona i Catalunya eren, juntament amb Madrid, les zones més rellevants per a l’èxit de la insurrecció, també on els colpistes esperaven més dificultats, com finalment va passar. Els fets que van tenir lloc a Barcelona entre el 19 i el 20 del juliol de fa vuit dècades van comptar amb múltiples protagonistes de tots dos bàndols, entre els quals destaquen els que s’esmenten a continuació.

Lluís Companys (1882-1940)

President de la Generalitat per ERC entre el 1934 i el 1940, va posar en alerta les autoritats civils i militars davant la possibilitat imminent d’insurrecció militar a Catalunya. Va pactar amb les forces antifeixistes un govern després del cop. Exiliat, va ser arrestat per la Gestapo a França i afusellat el 1940 al castell de Montjuïc.

Frederic Escofet  (1898-1987)

Comissari d’Ordre públic, va dirigir els Mossos d’Esquadra en les operacions de defensa de Barcelona i Catalunya. La xarxa de confidents i la planificació del contraatac, fruit de la experiència en els Fets d’Octubre, van ser clau en la derrota dels sublevats a Barcelona. El 1983 va ser nomenat cap honorari de les esquadres de Catalunya‘.

Buenaventura Durruti (1896-1936)

Líder anarquista de la CNT, va organitzar les barricades i la defensa popular de la ciutat de Barcelona, i va alentir i minvar les tropes sublevades. Va encapçalar la ‘columna Durruti’ al front d’Aragó, on es va crear un govern revolucionari copat per la CNT. Va morir al front de Madrid el novembre del 1936.

Coronel Escobar (1879-1940)

Comandant de tropa de la Guàrdia Civil, la seva lleialtat a la República va ser clau en el fracàs del cop a Barcelona. Catòlic i conservador, era partidari de desarmar les milícies anarquistes, de les quals va salvar el cardenal Vidal i Barraquer. Últim general republicà que va quedar a Espanya, es va negar a exiliar-se i va ser afusellat a Montjuïc.

General Francisco Llano de la Encomienda (1880-1963)

Comandant militar de Catalunya. Dubitatiu, va ignorar les advertències i no va saber parar els colpistes, encara que es va mantenir fidel a la República i va ajudar a aturar la sublevació. Goded el va arrestar el 19 de juliol, i va ser alliberat el mateix dia. Va ocupar diversos càrrecs militars fins al final de la guerra, quan es va exiliar a Mèxic.

José Aranguren (1876-1939)

General de brigada, era el màxim responsable de la Guàrdia Civil a Catalunya. Fins i tot sent de dretes i catòlic es va mantenir lleial a la legalitat republicana. La seva intervenció va ser decisiva en la derrota del cop a Barcelona, i es va posar a les ordres de Companys. Comandant militar a València, es va negar a abandonar el país. Va ser afusellat al castell de Montjuïc.

José López-Amor (1884-1936)

Comandant d’Infanteria a la caserna del Bruc. Es va posar a les ordres del general Goded i va dirigir les tropes sublevades fins al centre de la ciutat, on va prendre la plaça de Catalunya i l’edifici de Telefónica. Detingut, va ser conduït al vapor ‘Uruguay’, atracat al port de la ciutat. Va ser afusellat després d’un judici sumaríssim a Montjuïc el 1936.

General Goded (1882-1936)

Comandant general de les Balears, on havia sigut apartat pel Govern republicà donada la seva tendència colpista. Va prendre fàcilment Mallorca i Eivissa per al bàndol insurrecte. Va volar des de Mallorca per encapçalar el cop a Barcelona, i es va rendir després del fracàs d’aquest. Va ser afusellat a Montjuïc deprés d’un judici sumaríssim.

 

 

 

.

La Segona República: un règim democràtic

Publicat el per
Respon

 

 

 

Resultat d'imatges

Niceto Alcalá-Zamora y Torres (Priego de Córdoba, Espanya, 6 de juliol de 1877 – Buenos Aires, Argentina, 18 de febrer de 1949) fou un advocat i polític espanyol, primer president de la Segona República espanyola (1931-1936). unt amb Miguel Maura i el seu partit “Dreta Liberal Republicana”, va representar al republicanisme conservador en el Pacte de Sant Sebastià el 17 d’agost de 1930 a fi d’impulsar un moviment popular que enderroqués a la monarquia i instaurés la República. D’aquest pacte va sorgir un comitè executiu encarregat de dirigir l’acció republicana a Espanya. Alcalá-Zamora va ser elegit el seu president. Era, de fet, l’antecedent del govern provisional. El dia 12 de desembre van tenir lloc els fets de Jaca el 1930 quan els capitans Fermín Galán i García Hernández van proclamar la República a Jaca i van iniciar una marxa cap a Osca però, vençuts per les forces governamentals, van ser jutjats i executats. També es van revoltar a l’aeròdrom de Cuatro Vientos el comandant Ramón Franco i el general Queipo de Llano, però en no secundar-los les forces van fugir a Portugal amb avió. Els líders de les forces antimonàrquiques, part del comitè, i entre ells Alcalá-Zamora, van ser detinguts pel Govern. El judici públic, celebrat el març de 1931, els va condemnar a sis mesos i un dia, que van ser substituïts per llibertat condicional. Davant del difícil caire que prenia la situació, i després de la dimissió de Berenguer el febrer de 1931, el rei va encarregar a l’almirall Juan Bautista Aznar-Cabañas la formació del govern. El dia 18 de febrer es va presentar el nou gabinet constituït per ministres monàrquics. El dia 12 d’abril es van celebrar eleccions municipals, el resultat de les quals va ser de 22.150 regidors monàrquics i 5.775 republicans; tanmateix en 41 de les 50 capitals de província van guanyar els republicans, que en el còmput total havien aconseguit més vots, ja que era més gran el nombre de vots necessaris per assolir l’acta de regidor al món urbà que en el rural. Alfons XIII, partidari davant algun dels seus ministres que no hi hagués vessament de sang, s’exilia davant de l’ultimàtum del Comitè Revolucionari presidit per Niceto Alcalá Zamora. Aquest, que va comptar des del primer moment amb el suport popular i amb el de la Guàrdia Civil, enviada en aquells moments pel General Sanjurjo, es va convertir en el govern provisional. Alcalá-Zamora i Maura garantien la presència de la vivaç burgesia conservadora en el govern i la continuïtat política dins d’un règim diferent. Aquest govern va proclamar la Segona República el 14 d’abril de 1931; mentre el rei embarcava en Cartagena i la seva família prenia el tren camí de França.

Imatge relacionada

Manuel Azaña Díaz (Alcalá de Henares, Madrid, 10 de gener de 1880 – Montauban, França, 3 de novembre de 1940), va ser el primer i posteriorment el novè president del Govern (1931-1933 i 1936) de la Segona República i, finalment, el segon i darrer President de la II República Espanyola (1936-1939). Va ser un dels polítics i oradors més importants en la política espanyola del segle XX, a més d’un notable periodista i escriptor. Va ser guardonat amb un Premi Nacional de Literatura el 1926 per la seva biografia La vida de Juan Valera. La seva obra més coneguda és el diàleg La velada a Benicarló, una reflexió sobre la dècada dels anys trenta a Espanya. Els seus Diaris són un dels documents més importants per al coneixement del moment històric en què va viure.

Imatge relacionada

El President de la República, Alcalá -Zamora amb el President de la Generalitat, Francesc Macià.

Resultat d'imatges

José Sanjurjo Sacanell (Pamplona, 28 de març de 1872 – Estoril, Portugal, 20 de juliol de 1936), va ser un militar espanyol que fou un dels principals conspiradors de l’intent de cop d’estat del 18 de juliol del 1936 que conduí a la insurrecció militar que comportà la Guerra Civil espanyola. confrontació amb el govern per les reformes militars d’Azaña juntament amb el projecte d’estatut d’Autonomia de Catalunya el porten a preparar amb alguns carlistes de Manuel Fal Conde i el comte de Rodezno així com altres oficials militars el cop d’estat, conegut com la Sanjurjada el 10 d’agost del 1932. Aquesta rebel·lió va triomfar a Sevilla però va fracassar a Madrid. Sanjurjo intentà fugir cap a Portugal però fou detingut al costat del seu fill a Ayamonte (província d’Huelva). Fou jutjat i condemnat a pena de mort que és commutada per la de cadena perpètua. Després d’un estira i arronsa durant el segon govern Lerroux (desembre 1933-abril 1934) entre el president del Consell de MInistres i el de la República, Niceto Alcalá-Zamora, entorn de la possibilitat d’aministiar-lo al costat dels altres implicats en l’intent de cop d’estat, Sanjurjo opta per l’exili a Estoril, Portugal, on romandrà fins a la seva mort el 20 de juliol del 1936. a amb la victòria del Front Popular a les eleccions de febrer del 1936 comencen els plans conspiratius contra la República. Arran del fracàs d’un intent de cop d’estat aprofitant el cinquè aniversari de la proclamació del règim republicà, els conspiradors canvien de plans. Emilio Mola, aleshores destinat a Pamplona perquè del govern desconfiava d’ell, és designat com el “director”. Entre els seus plans sempre figurava José Sanjuro, aleshores exiliat a Portugal, com a cap d’un directori militar que s’instauraria un cop triomfés la insurrecció militar. El 20 de juliol en el seu viatge cap a l’Estat espanyol per assumir la direcció del cop d’estat mor en accident d’aviació, potser com a conseqüència de l’excés d’equipatge. Gràcies o no a la seva mort, Franco fou proclamat cap de l’estat de la zona sollevada l’octubre del mateix any.

Imatge relacionada

José Antonio Primo de Rivera i Sáenz de Heredia, fill primogènit del dictador Miguel Primo de Rivera durant el regnat d’Alfons XIII, fou un polític feixista espanyol, fundador i ideòleg del partit Falange Española.Un cop iniciada la Guerra Civil espanyola fou condemnat per un tribunal popular de la República i afusellat el 20 de novembre del 1936. Prèviament, havia estat ofert al general Franco en un intercanvi de presoners, que el futur dictador no va acceptar. D’aquesta manera, Franco va evitar salvar el líder de la Falange i es va treure de sobre l’únic personatge que li podia fer ombra a nivell polític en el nou règim que ja estava instaurant a les zones ocupades.

Imatge relacionada

José Maria Gil-Robles. Es va llicenciar en Dret a la Universitat de Salamanca als 21 anys, seguint la carrera jurídica exercida pel seu pare, Enrique Gil Robles. Va militar des de la seva joventut en organitzacions polítiques i socials catòliques. Presentat en les candidatures del Bloque Agrario, va ser escollit diputat en les primeres eleccions de la II República, celebrades al juny de 1931, dos mesos després de la seva proclamació. Va intervenir en les Corts Constituents, en les quals va destacar per la seva oposició a la política religiosa del nou règim des de la seva qualitat de membre de la comissió redactora del projecte constitucional. Aquest mateix any va passar a militar en Acción Nacional, creada poc abans per Herrera Oria i rebatejada en 1932 com a Acción Popular. A la fi de febrer i principis de març de 1933 va participar en la creació de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), a l’integrar-ne Acción Popular. El seu nou partit va obtenir la victòria en les eleccions de novembre de 1933, però amb una escassa majoria (115 escons de 450) la qual cosa li impossibilitava per a formar govern en solitari. Després de la victòria del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936 es va convertir en el cap de l’oposició parlamentària. La seva figura es va veure cada vegada més eclipsada pels postulats més radicals de José Calvo Sotelo, assassinat en la nit del 12 al 13 de juliol de 1936. Malgrat el que Gil-Robles afirma a les seves memòries, l’escriptor britànic Paul Preston, en la seva obra La destrucció de la democràcia a Espanya (Edicions Turner, Madrid, 1978 ISBN 8485137760), afirma rotundament que Gil-Robles sí que estava al corrent dels plans de revolta que es van iniciar arran del triomf del Front Popular a les eleccions del 16 de febrer de 1936.

 

Domènec Batet i Mestres (Tarragona, 1872 – Burgos, 1937) fou un militar català, Capità general de Catalunya entre els anys 1931-1935, que fou afusellat per intentar aturar el cop d’Estat previ a la Guerra Civil espanyol. En produir-se els esdeveniments del 6 d’octubre de 1934. Malgrat els aldarulls, es considera que aconseguí dominar la situació amb el mínim de destruccions i violència, actitud que li valgué atacs d’ambdós bàndols: de la dreta i d’alguns sectors militars i dels vençuts. 

Resultat d'imatges

Lluís Companys i Jover fou un polític català d’ideologia catalanista i republicana. Primer president del Parlament de Catalunya, ministre del Govern Espanyol, president de la Generalitat de Catalunya. És l’únic president de govern elegit democràticament que va morir executat. A les eleccions generals de 1923, el Partit Republicà Català aconseguí tres escons, amb Lluís Companys com a líder. Les Corts varen ser dissoltes amb el cop d’Estat de Primo de Rivera. Pel març del 1931 participà en la Conferència d’Esquerres, a partir de la qual es formà Esquerra Republicana de Catalunya.. A les eleccions generals espanyoles de 1931, el 28 de juny va ser elegit diputat a Corts Constituents de la Segona República per la província de Barcelona. El 25 de desembre de 1933, va morir sobtadament Francesc Macià i Llussà, president de la Generalitat de Catalunya. El 31 de desembre, Companys va ser proposat per succeir el president Macià i l’1 de gener de 1934 va ser elegit en votació extraordinària del Parlament, per 56 vots a favor i 6 en blanc -un d’ells, el seu-,amb l’abstenció de la Lliga Regionalista. Durant l’any 1934, impulsà la polèmica Llei de contractes de conreu, que l’enfrontà amb els grans propietaris i amb el Govern espanyol. El 6 d’octubre de 1934 protagonitzà una sublevació contra la legalitat republicana arran de l’entrada al govern de la República de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) i proclamà l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola des del balcó del Palau de la Generalitat.. El 23 de gener del 1939, quan les forces franquistes estaven a punt d’entrar a Barcelona, Companys va fugir amb altres membres del Govern cap al nord del país, passant primer per Sant Hilari Sacalm,[24] després per Darnius i finalment fent cap a Agullana, al mas Perxés, el 30 de gener de 1939.. El 13 d’agost de 1940 va ser detingut –juntament amb el seu nebot Francesc Ballester– a La Baule-les-Pins per la Gestapo, per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l’ambaixada espanyola a França.. Companys fou portat primer a Madrid, on se li van obrir diligències per “ser el President de la Generalitat, ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya”. Després de diversos interrogatoris, el 3 d’octubre va ser traslladat al Castell de Montjuïc a Barcelona per fer-li un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals i, com s’ha demostrat posteriorment, de forma il·legal. El 15 d’octubre de 1940 va ser afusellat a dos quarts de set de la matinada, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. Tenia 58 anys. L’últim que va cridar va ser “Per Catalunya!

Dolores Ibárruri Gómez (Gallarta, ara part del municipi d’Abanto-Zierbena, País Basc, 9 de desembre de 1895 – Madrid, 12 de novembre de 1989), coneguda com a la Pasionaria, que seria la Passionera en català, fou una dirigent obrera espanyola, una de les fundadores del Partit Comunista d’Espanya (PCE).

Dolers Ibárruri. (1978). Després de la mort del dictador, va tornar a Espanya l’any 1977, i aquell mateix any, en les primeres eleccions de la democràcia, va ser escollida diputada al Congrés dels Diputats per Astúries.

Enmig d’una gran eufòria popular el 14 d’abril de 1931 es va proclamar a Espanya la república. El govern presidit per Manuel Azaña va intentar assolir la democratització i la modernització del país, però les circumstàncies no podien ser més desfavorables: desequilibris entre la ciutat i el camp, entre regions i entre la gran massa de la població, sovint empobrida i inculta. Els grans propietaris rurals, l’Exèrcit i l’Església se sentien desplaçats del poder i, amb gran temor de perdre privilegis, van conspirar en contra de l’ordre republicà. D’altra banda, el context internacional no va afavorir el desenvolupament de la Segona República: ascens del feixisme, del nazisme, del bolxevisme i la greu crisi desfermada el 1929 als Estats Units, que es va traslladar a Europa i va fer trontollar l’economia mundial.

  • AL·LEGORIA DE LA REPÚBLICA  O “LA NIÑA BONITA”

Al.legoria de la República que reprén alguns dels símbols de la Revolució Francesa i mostra a la República com a model de progrés, llibertat, cultura i justícia. La figura central és una dona jove, acompanyada d’ un lleó, símbol de força i poder, i dels elements propis del treball, el coneixement i el progrés industrial. També se la coneixia com la “Niña Bonita”. El cartell va ser imprès a València en la Litografia S.Durá.

 

1. EL GOVERN PROVISIONAL I LA CONSTITUCIÓ DE 1931

  1. La crisi de la monarquia.
    Mobilitzacions populars a favor de la democràcia (1930). Grups nous que es formen al voltant de personalitats que s’anaven pronunciant a favor de la República: antics monàrquics liberals (Niceto Alcalà Zamora i Miguel Maura) formaven part de la Derecha  Liberal Republicana; Acción Republicana (Manuel Azaña) i el grup Al Servicio  de la República (que inspirava l’intel·lectual José Ortega i Gasset.
    Els principals grups de l’oposició es van reunir a Sant Sebastià l’agost de 1930 i van pactar posar en marxa un moviment revolucionari encaminat a fer caure la monarquia (Pacte de Sant Sebastià). El comitè revolucionari va ser empresonat després del fracàs de l’aixecament militar d’una guarnició de Jaca dirigida pels capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández ( van ser afusellats i van esdevenir els primers màrtirs de la República).
  2. La proclamació de la República
    Alfons XIII va substituir al capdavant del govern el general Berenguer per l’almirall Aznar. El nou cap de govern va rebre l’encàrrec de convocar unes eleccions municipals com a primer pas per retornar al sistema liberal parlamentari. L’oposició va demanar que s’aixequessin totes les prohibicions que limitaven la llibertat de reunió i de premsa, com a pas previ a l’inici de la campanya electoral. Les eleccions del 12 d’abril de 1931 van ser molt més  que unes eleccions municipals: es van convertir en un plebiscit a favor o en contra del paper del rei durant la Dictadura. Els resultats evidenciaven la divisió del país i posava de manifest la influència del caciquisme. En el conjunt de l’Estat van ser elegits més regidors monàrquics (41.224) que republicans (39.248). En canvi, a les grans ciutats el triomf republicà va ser clar: a les capitals de província els republicans van obtenir 953 regidors i els monàrquics 602 regidors.

    El 14 d’abril    , amb una onada d’eufòria favorable a un canvi immediat de règim polític a Espanya, es va proclamar la Segona República. Al vespre, el rei va marxar de Madrid en direcció a Cartagena, on embarcà camí de l’exili. A Catalunya, Francesc Macià va proclamar, des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, La República Catalana dins la Federació de Republiques Ibèriques. Es va constitutir un govern provisional de la República sota la presidencia del modrat i catòlic Niceto Alcalá Zamora; la seva missió principal era convocar eleccions generals per formar unes Corts constituents que permetessin discutir el text d’una nova constitució. Les eleccions es van celebrar el 28 de juny i el resultat va ser favorable a la denominada conjunció republicanosocialista que va aconseguir pràcticament el 90% dels escons al Congrés de Diputats.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  1. Constitució de la República Espanyola
    El 9 de desembre de 1931 va ser aprobada la Constitució. Aquest text implantava: un règim plenament democràtic (l’article primer definia el règim polític español com una “República democrática de treballadors de tota mena que s’organitza en règim de llibertat i de justicia“); una República laica amb un president a qui es limitaven força les funcions, amb un sistema monocameral i un poder judicial independent; una organització territorial autonómica; reconeixement de drets individuals i col·lectius; separació de l’Església i l’Estat; importancia del benestar públic i potenciació de l’ensenyament públic.

 

 

La Constitució del 1931

 

• Els principis de la nova Constitució van ser:
– Consolidació de la democràcia: es reconeixia elsufragi universal masculí i femení i s’establia la divisió de poders. El poder legislatiu residia a les Corts, el poder executiu, en el Consell de Ministres i en el President de la República.
– Reconeixement d’alguns governs autònoms.L’Estat es configurava de forma integral, però s’acceptava la possibilitat de constituir governs autònoms en algunes regions.
– Aconfessionalitat de l’Estat. Es proclama la separació de l’Església i l’Estat.
– Drets individuals i àmplies llibertats públiques i privades.  
•Una vegada aprovada la Constitució, Niceto Alcalá Zamora va ser elegit president de la República.

 

 

2. EL BIENNI REFORMISTA (1931-1933)

Acabada la fase constituent, el govern va impulsar una política orientada a modernitzar i reformar les estructures del país. Les dificultats van anar sorgint des del primer momento:

  • La discussió de la Constitució va crear una profunda divisió entre les forces polítiques de dretes i d’esquerres.
  • En un primer moment  ampli suport de les clases treballadores; els obrers més radicals, partidaris de transformacions més profundes, van anar imposant les tesis insurreccionalistes: aixecament minaire a l’Alt Llobregat, alçaments i ocupació de finques ( Casas Viejas, el gener de 1933)…s’han fet moltes estimacions sobre la causa d’aquestes tensions: l’efecte de la crisi del 29 amb una reducció de les exportacions i un augment de l’atur; el boicot de la burgesia, evadint capitals i frenant les inversions; l’endarreriment tradicional de l’economia espanyola.
  •  L’hostilitat de l’exèrcit envers el règim republicà va manifestar-se aviat. L’agost de 1932 es va produir un primer aixecament, encapçalat pel general José Sanjurjo. Les resistències antirepublicanes més importants es van produir en l’exèrcit africanista (exercit destinat a l’Àfrica): gaudia d’unes prerrogatives i uns pressupostos més grans.
  • La política religiosa: L’establiment de la laïcitat de l’estat i el reconeixement legal del divorci i el matrimoni civil, la llibertat de l’exercici de distintes confessions, la supressió de les assignacions estatals a l’església…va provocar la reacció contrària de la jerarquía eclesiástica. Una de les lleis més polèmiques va ser la de congregacions religioses que forçava el tancament de molts centres religiosos.
  • La reforma agraria: aprobada per les Corts el setembre de 1932. Creació de l’Institut de Reforma Agraria. La llei preveía l’expropiació sense compensacions econòmiques dels latinfundis dels grans d’Espanya. Modernització i tecnificació de l’agricultura. Resultats molt limitats: tant pel nombre de terres confiscades com en el nombre de pagesos instal·lats. Lentitud per materialitzar la resforma agraria. Resistencia activa dels vells propietaris contra la república.El govern de dretes sorgit de les eleccions del noviembre de 1933 va congelar les reformes.
  • La reforma autònomica: Instauració amb carácter provisional de la Generalitat de Catalunya (1931). Una comissió redactora es va reunir a Núria: projecte d’estatut que, un cop enllestida la redacció definitiva havia d’aprovar-se en referéndum. Discussió parlamentària a Madrid (maig de 1932). Dificultats polítiques, aixecament militar de Sanjurjo, finalment aprovació de l’Estatut el setembre de 1932).

 

 

 

 

L’oposició a les reformes
• Però aquestes reformes no van satisfer gairebé ningú: els sectors conservadors s’hi van oposar i els sectors obreristes i pagesos es van radicalitzar davant de la lentitud d’alguns canvis.
•D’una banda, el reformisme republicà es va trobar amb l’oposició dels grans propietaris agraris, la jerarquia de l’Església catòlica, una part de l’exèrcit i sectors de les classes altes i mitjanes.
-El 1932, un cop d’Estat dirigit pel general Sanjurjo, va ser frenat pel govern.
– Les forces de la dreta es van reagrupar en la Confederación Española de Derechas Autónomas.
– Va sorgir un grup de caràcter feixista, la Falange Española.
– Els monàrquics i els carlistes es van unir a l’oposició.
•Des de l’obrerisme, la UGT es va radicalitzar i un grup d’anarquistes van apostar per la insurrecció armada. Hi va haver aixecaments (com el de Casas Viejas, 1933).

 

Crisis del bienni de les esquerres: Crisi económica i atur. Frustració per l’incompliment de les expectàtives  que el reformisme republicà havia desvetllat. Augment del nombre de vaguistes (dels 235.000 del 1931 als 843.000 del 1933), augment del nombre d’aturats (389.000 a principis del 1932 als 618.000 de finals del 1933). Radicalització de l’anarquisme. La situació era crítica  i els episodisde violència es van multiplicar. El govern va respondre amb la Llei de Defensa de la República, que li donava atribucions per respondre amb duresa a aquestes accions. Un altre fron de crisi: pressions polítiques que rebia l’executiu a les Corts; el catòlic, Alcalá Zamora,es va sentir progressivament incòmode amb la política religiosa del govern d’esquerres. El president de la República va dissoldre les Corts i va convocar eleccions generals per al novembre de 1933. Per primera vegada s’incorporava el vot de les dones. Gir parlamentari cap a la dreta: les forces d’esquerra (republicans i socialistes) van sumar 94 escons; el Partido Radica (de centre9 , 168 escons, i la dreta (CEDA), 204 escons.Les esquerres només van resistir electoralment a Catalunya.

 

3. EL BIENNI CONSERVADOR I EL FRONT POPULAR (1933-1936)

El Partit Radical de Lerroux es va fer càrrec del govern, amb el suport de la CEDA de Gil Robles. El nou govern va paralitzar les reformes que havia iniciat el govern anterior i va amnistiar els colpistes del 1932. L’aplicació de la Llei de confessions i congregacions es va aturar; una nova llei va retornar el sou estatal als capellans. El pes sindical en les negociacions laborals va ser retallat. La reforma agrària es va aturar. Amb el gir conservador del govern la conflictivitat social va continuar augmentant i las forces de la dreta (anticonstitucionals) van contribuir a la crispació: el govern era acusat de feble i va precipitar la caiguda de Lerroux. L’estiu de 1934 el govern va haver de fer front a una vaga general de treballadors del camp i es va haver d’enfrontar al conflicte amb la Generalitat de Catalunya i la seva iniciativa d’aprovar una Llei de contractes de conreu  que afavoria els rabassaires (pagesos arrendataris de vinyes) en contra dels propietaris. El 4 d’octubre de 1934 es va formar un nou govern en què la CEDA, dirigida per GIl Robles,  tenia tres ministres. Considerant que la CEDA integrava grups i personalitats que estaven en contra de la República, les esquerres van optar per l’enfrontament insurreccional.

  • A Astúries, el 6 d’octubre es va iniciar un moviment revolucionari (aliança tàctica entre la UGT socialista, els anarquistes de la CNT i elements  comunistes , que van formar el Comité Regional de l’Aliança Obrera. El centre de la revolta es va situar a les conques mineres. Es van controlar les comunicacions, es va socialitzar la producció i es va emprendre una dura repressió contra els propietaris i els religiosos. El govern central va respondre amb una forta repressió dirigida per l’exèrcit colonial amb el general Franco al Capdavant. El resultat d’aquest enfrontament: més de 1000 morts entre els insurrectes i gairebé 300 entre els militars i els membres de la Guàrdia Civil.
  • A Barcelona, el 6 d’octubre de 1934 el president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. Cap forá sindical ni política va secundar aquesta iniciativa del president Companys. El govern central va declarar l’estat de guerra i l’ocupació del palau de la generalitat per les tropes dirigides pel general Domènec Batet. L’actitud de Batet i la rendició de Companys van evitar un bany de sang a Barcelona.
  • La repressió dels fets d’octubre de 1934 va ser molt dura i es va estendre a tot Espanya: detencions (unes 27.000), tortures, condemnes a mort i a cadena perpètua.

 

 

 

 

El Partit Radical  i la CEDA  van suspendre l’Estatut d’Autonòmia de Catalunya i van continuar actuant contra les conquestes socials assolides en el camp del treball, l’educació pública i la separació entre l’Estat i l’Església. En el cas de la reforma agrària es va aprovar l’estiu de 1935 una llei de contrareforma. En el cas militar es van col·locar en els llocs de màxima responsabilitat oficials obertament antirepublicans.D’altra banda, van començar a sortir a la llum pública casos de corrupció que afectaven fins les més altes esferes del poder (Lerroux quedà involucrat en el cas denominat estraperlo). Dos empresaris holandesos, Strauss i Perlowitz, van introduir a les cases de joc d’Espanya unes ruletes manipulades, originant una estafa generalitzada. Aquests tipus d’escàndols van precipitar una crisi política: Lerroux va dimitir; davant un govern en mans de la CEDA i el suport de l’extrema dreta el president Alcalà Zamora va designar a Manuel Portela Valladares la formació d’un govern centrista. Aquesta opció va ser inviable sense un recolzament estable del parlament, la qual cosa va precipitar que Alcalà Zamora decidís la dissolució de les Corts i la convocàtoria d’elecions generals el 16 de febrer de 1936.

La preparació del cop d’Estat
•La divisió entre dretes i esquerres es va deixar sentir al carrer.
– Els sectors més radicals de l’esquerra propugnaven la revolució social.
– Els extremistes de dretes defensaven la necessitat d’un cop d’Estat que posés fi a la República i al procés de reformes.
•Les tensions entre els blocs oposats va desencadenar un clima de violència social.
•Aquest clima de violència va ser el pretext a partir del qual les forces conservadores van decidir interrompre per les armes el procés reformista republicà.
•Les conseqüències del cop serà l’esclat de la guerra civil espanyola.