La Segona República: un règim democràtic

 

 

 

Resultat d'imatges

Niceto Alcalá-Zamora y Torres (Priego de Córdoba, Espanya, 6 de juliol de 1877 – Buenos Aires, Argentina, 18 de febrer de 1949) fou un advocat i polític espanyol, primer president de la Segona República espanyola (1931-1936). unt amb Miguel Maura i el seu partit “Dreta Liberal Republicana”, va representar al republicanisme conservador en el Pacte de Sant Sebastià el 17 d’agost de 1930 a fi d’impulsar un moviment popular que enderroqués a la monarquia i instaurés la República. D’aquest pacte va sorgir un comitè executiu encarregat de dirigir l’acció republicana a Espanya. Alcalá-Zamora va ser elegit el seu president. Era, de fet, l’antecedent del govern provisional. El dia 12 de desembre van tenir lloc els fets de Jaca el 1930 quan els capitans Fermín Galán i García Hernández van proclamar la República a Jaca i van iniciar una marxa cap a Osca però, vençuts per les forces governamentals, van ser jutjats i executats. També es van revoltar a l’aeròdrom de Cuatro Vientos el comandant Ramón Franco i el general Queipo de Llano, però en no secundar-los les forces van fugir a Portugal amb avió. Els líders de les forces antimonàrquiques, part del comitè, i entre ells Alcalá-Zamora, van ser detinguts pel Govern. El judici públic, celebrat el març de 1931, els va condemnar a sis mesos i un dia, que van ser substituïts per llibertat condicional. Davant del difícil caire que prenia la situació, i després de la dimissió de Berenguer el febrer de 1931, el rei va encarregar a l’almirall Juan Bautista Aznar-Cabañas la formació del govern. El dia 18 de febrer es va presentar el nou gabinet constituït per ministres monàrquics. El dia 12 d’abril es van celebrar eleccions municipals, el resultat de les quals va ser de 22.150 regidors monàrquics i 5.775 republicans; tanmateix en 41 de les 50 capitals de província van guanyar els republicans, que en el còmput total havien aconseguit més vots, ja que era més gran el nombre de vots necessaris per assolir l’acta de regidor al món urbà que en el rural. Alfons XIII, partidari davant algun dels seus ministres que no hi hagués vessament de sang, s’exilia davant de l’ultimàtum del Comitè Revolucionari presidit per Niceto Alcalá Zamora. Aquest, que va comptar des del primer moment amb el suport popular i amb el de la Guàrdia Civil, enviada en aquells moments pel General Sanjurjo, es va convertir en el govern provisional. Alcalá-Zamora i Maura garantien la presència de la vivaç burgesia conservadora en el govern i la continuïtat política dins d’un règim diferent. Aquest govern va proclamar la Segona República el 14 d’abril de 1931; mentre el rei embarcava en Cartagena i la seva família prenia el tren camí de França.

Imatge relacionada

Manuel Azaña Díaz (Alcalá de Henares, Madrid, 10 de gener de 1880 – Montauban, França, 3 de novembre de 1940), va ser el primer i posteriorment el novè president del Govern (1931-1933 i 1936) de la Segona República i, finalment, el segon i darrer President de la II República Espanyola (1936-1939). Va ser un dels polítics i oradors més importants en la política espanyola del segle XX, a més d’un notable periodista i escriptor. Va ser guardonat amb un Premi Nacional de Literatura el 1926 per la seva biografia La vida de Juan Valera. La seva obra més coneguda és el diàleg La velada a Benicarló, una reflexió sobre la dècada dels anys trenta a Espanya. Els seus Diaris són un dels documents més importants per al coneixement del moment històric en què va viure.

Imatge relacionada

El President de la República, Alcalá -Zamora amb el President de la Generalitat, Francesc Macià.

Resultat d'imatges

José Sanjurjo Sacanell (Pamplona, 28 de març de 1872 – Estoril, Portugal, 20 de juliol de 1936), va ser un militar espanyol que fou un dels principals conspiradors de l’intent de cop d’estat del 18 de juliol del 1936 que conduí a la insurrecció militar que comportà la Guerra Civil espanyola. confrontació amb el govern per les reformes militars d’Azaña juntament amb el projecte d’estatut d’Autonomia de Catalunya el porten a preparar amb alguns carlistes de Manuel Fal Conde i el comte de Rodezno així com altres oficials militars el cop d’estat, conegut com la Sanjurjada el 10 d’agost del 1932. Aquesta rebel·lió va triomfar a Sevilla però va fracassar a Madrid. Sanjurjo intentà fugir cap a Portugal però fou detingut al costat del seu fill a Ayamonte (província d’Huelva). Fou jutjat i condemnat a pena de mort que és commutada per la de cadena perpètua. Després d’un estira i arronsa durant el segon govern Lerroux (desembre 1933-abril 1934) entre el president del Consell de MInistres i el de la República, Niceto Alcalá-Zamora, entorn de la possibilitat d’aministiar-lo al costat dels altres implicats en l’intent de cop d’estat, Sanjurjo opta per l’exili a Estoril, Portugal, on romandrà fins a la seva mort el 20 de juliol del 1936. a amb la victòria del Front Popular a les eleccions de febrer del 1936 comencen els plans conspiratius contra la República. Arran del fracàs d’un intent de cop d’estat aprofitant el cinquè aniversari de la proclamació del règim republicà, els conspiradors canvien de plans. Emilio Mola, aleshores destinat a Pamplona perquè del govern desconfiava d’ell, és designat com el “director”. Entre els seus plans sempre figurava José Sanjuro, aleshores exiliat a Portugal, com a cap d’un directori militar que s’instauraria un cop triomfés la insurrecció militar. El 20 de juliol en el seu viatge cap a l’Estat espanyol per assumir la direcció del cop d’estat mor en accident d’aviació, potser com a conseqüència de l’excés d’equipatge. Gràcies o no a la seva mort, Franco fou proclamat cap de l’estat de la zona sollevada l’octubre del mateix any.

Imatge relacionada

José Antonio Primo de Rivera i Sáenz de Heredia, fill primogènit del dictador Miguel Primo de Rivera durant el regnat d’Alfons XIII, fou un polític feixista espanyol, fundador i ideòleg del partit Falange Española.Un cop iniciada la Guerra Civil espanyola fou condemnat per un tribunal popular de la República i afusellat el 20 de novembre del 1936. Prèviament, havia estat ofert al general Franco en un intercanvi de presoners, que el futur dictador no va acceptar. D’aquesta manera, Franco va evitar salvar el líder de la Falange i es va treure de sobre l’únic personatge que li podia fer ombra a nivell polític en el nou règim que ja estava instaurant a les zones ocupades.

Imatge relacionada

José Maria Gil-Robles. Es va llicenciar en Dret a la Universitat de Salamanca als 21 anys, seguint la carrera jurídica exercida pel seu pare, Enrique Gil Robles. Va militar des de la seva joventut en organitzacions polítiques i socials catòliques. Presentat en les candidatures del Bloque Agrario, va ser escollit diputat en les primeres eleccions de la II República, celebrades al juny de 1931, dos mesos després de la seva proclamació. Va intervenir en les Corts Constituents, en les quals va destacar per la seva oposició a la política religiosa del nou règim des de la seva qualitat de membre de la comissió redactora del projecte constitucional. Aquest mateix any va passar a militar en Acción Nacional, creada poc abans per Herrera Oria i rebatejada en 1932 com a Acción Popular. A la fi de febrer i principis de març de 1933 va participar en la creació de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), a l’integrar-ne Acción Popular. El seu nou partit va obtenir la victòria en les eleccions de novembre de 1933, però amb una escassa majoria (115 escons de 450) la qual cosa li impossibilitava per a formar govern en solitari. Després de la victòria del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936 es va convertir en el cap de l’oposició parlamentària. La seva figura es va veure cada vegada més eclipsada pels postulats més radicals de José Calvo Sotelo, assassinat en la nit del 12 al 13 de juliol de 1936. Malgrat el que Gil-Robles afirma a les seves memòries, l’escriptor britànic Paul Preston, en la seva obra La destrucció de la democràcia a Espanya (Edicions Turner, Madrid, 1978 ISBN 8485137760), afirma rotundament que Gil-Robles sí que estava al corrent dels plans de revolta que es van iniciar arran del triomf del Front Popular a les eleccions del 16 de febrer de 1936.

 

Domènec Batet i Mestres (Tarragona, 1872 – Burgos, 1937) fou un militar català, Capità general de Catalunya entre els anys 1931-1935, que fou afusellat per intentar aturar el cop d’Estat previ a la Guerra Civil espanyol. En produir-se els esdeveniments del 6 d’octubre de 1934. Malgrat els aldarulls, es considera que aconseguí dominar la situació amb el mínim de destruccions i violència, actitud que li valgué atacs d’ambdós bàndols: de la dreta i d’alguns sectors militars i dels vençuts. 

Resultat d'imatges

Lluís Companys i Jover fou un polític català d’ideologia catalanista i republicana. Primer president del Parlament de Catalunya, ministre del Govern Espanyol, president de la Generalitat de Catalunya. És l’únic president de govern elegit democràticament que va morir executat. A les eleccions generals de 1923, el Partit Republicà Català aconseguí tres escons, amb Lluís Companys com a líder. Les Corts varen ser dissoltes amb el cop d’Estat de Primo de Rivera. Pel març del 1931 participà en la Conferència d’Esquerres, a partir de la qual es formà Esquerra Republicana de Catalunya.. A les eleccions generals espanyoles de 1931, el 28 de juny va ser elegit diputat a Corts Constituents de la Segona República per la província de Barcelona. El 25 de desembre de 1933, va morir sobtadament Francesc Macià i Llussà, president de la Generalitat de Catalunya. El 31 de desembre, Companys va ser proposat per succeir el president Macià i l’1 de gener de 1934 va ser elegit en votació extraordinària del Parlament, per 56 vots a favor i 6 en blanc -un d’ells, el seu-,amb l’abstenció de la Lliga Regionalista. Durant l’any 1934, impulsà la polèmica Llei de contractes de conreu, que l’enfrontà amb els grans propietaris i amb el Govern espanyol. El 6 d’octubre de 1934 protagonitzà una sublevació contra la legalitat republicana arran de l’entrada al govern de la República de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) i proclamà l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola des del balcó del Palau de la Generalitat.. El 23 de gener del 1939, quan les forces franquistes estaven a punt d’entrar a Barcelona, Companys va fugir amb altres membres del Govern cap al nord del país, passant primer per Sant Hilari Sacalm,[24] després per Darnius i finalment fent cap a Agullana, al mas Perxés, el 30 de gener de 1939.. El 13 d’agost de 1940 va ser detingut –juntament amb el seu nebot Francesc Ballester– a La Baule-les-Pins per la Gestapo, per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l’ambaixada espanyola a França.. Companys fou portat primer a Madrid, on se li van obrir diligències per “ser el President de la Generalitat, ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya”. Després de diversos interrogatoris, el 3 d’octubre va ser traslladat al Castell de Montjuïc a Barcelona per fer-li un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals i, com s’ha demostrat posteriorment, de forma il·legal. El 15 d’octubre de 1940 va ser afusellat a dos quarts de set de la matinada, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. Tenia 58 anys. L’últim que va cridar va ser “Per Catalunya!

Dolores Ibárruri Gómez (Gallarta, ara part del municipi d’Abanto-Zierbena, País Basc, 9 de desembre de 1895 – Madrid, 12 de novembre de 1989), coneguda com a la Pasionaria, que seria la Passionera en català, fou una dirigent obrera espanyola, una de les fundadores del Partit Comunista d’Espanya (PCE).

Dolers Ibárruri. (1978). Després de la mort del dictador, va tornar a Espanya l’any 1977, i aquell mateix any, en les primeres eleccions de la democràcia, va ser escollida diputada al Congrés dels Diputats per Astúries.

Enmig d’una gran eufòria popular el 14 d’abril de 1931 es va proclamar a Espanya la república. El govern presidit per Manuel Azaña va intentar assolir la democratització i la modernització del país, però les circumstàncies no podien ser més desfavorables: desequilibris entre la ciutat i el camp, entre regions i entre la gran massa de la població, sovint empobrida i inculta. Els grans propietaris rurals, l’Exèrcit i l’Església se sentien desplaçats del poder i, amb gran temor de perdre privilegis, van conspirar en contra de l’ordre republicà. D’altra banda, el context internacional no va afavorir el desenvolupament de la Segona República: ascens del feixisme, del nazisme, del bolxevisme i la greu crisi desfermada el 1929 als Estats Units, que es va traslladar a Europa i va fer trontollar l’economia mundial.

  • AL·LEGORIA DE LA REPÚBLICA  O “LA NIÑA BONITA”

Al.legoria de la República que reprén alguns dels símbols de la Revolució Francesa i mostra a la República com a model de progrés, llibertat, cultura i justícia. La figura central és una dona jove, acompanyada d’ un lleó, símbol de força i poder, i dels elements propis del treball, el coneixement i el progrés industrial. També se la coneixia com la “Niña Bonita”. El cartell va ser imprès a València en la Litografia S.Durá.

 

1. EL GOVERN PROVISIONAL I LA CONSTITUCIÓ DE 1931

  1. La crisi de la monarquia.
    Mobilitzacions populars a favor de la democràcia (1930). Grups nous que es formen al voltant de personalitats que s’anaven pronunciant a favor de la República: antics monàrquics liberals (Niceto Alcalà Zamora i Miguel Maura) formaven part de la Derecha  Liberal Republicana; Acción Republicana (Manuel Azaña) i el grup Al Servicio  de la República (que inspirava l’intel·lectual José Ortega i Gasset.
    Els principals grups de l’oposició es van reunir a Sant Sebastià l’agost de 1930 i van pactar posar en marxa un moviment revolucionari encaminat a fer caure la monarquia (Pacte de Sant Sebastià). El comitè revolucionari va ser empresonat després del fracàs de l’aixecament militar d’una guarnició de Jaca dirigida pels capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández ( van ser afusellats i van esdevenir els primers màrtirs de la República).
  2. La proclamació de la República
    Alfons XIII va substituir al capdavant del govern el general Berenguer per l’almirall Aznar. El nou cap de govern va rebre l’encàrrec de convocar unes eleccions municipals com a primer pas per retornar al sistema liberal parlamentari. L’oposició va demanar que s’aixequessin totes les prohibicions que limitaven la llibertat de reunió i de premsa, com a pas previ a l’inici de la campanya electoral. Les eleccions del 12 d’abril de 1931 van ser molt més  que unes eleccions municipals: es van convertir en un plebiscit a favor o en contra del paper del rei durant la Dictadura. Els resultats evidenciaven la divisió del país i posava de manifest la influència del caciquisme. En el conjunt de l’Estat van ser elegits més regidors monàrquics (41.224) que republicans (39.248). En canvi, a les grans ciutats el triomf republicà va ser clar: a les capitals de província els republicans van obtenir 953 regidors i els monàrquics 602 regidors.

    El 14 d’abril
    , amb una onada d’eufòria favorable a un canvi immediat de règim polític a Espanya, es va proclamar la Segona República. Al vespre, el rei va marxar de Madrid en direcció a Cartagena, on embarcà camí de l’exili. A Catalunya, Francesc Macià va proclamar, des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, La República Catalana dins la Federació de Republiques Ibèriques. Es va constitutir un govern provisional de la República sota la presidencia del modrat i catòlic Niceto Alcalá Zamora; la seva missió principal era convocar eleccions generals per formar unes Corts constituents que permetessin discutir el text d’una nova constitució. Les eleccions es van celebrar el 28 de juny i el resultat va ser favorable a la denominada conjunció republicanosocialista que va aconseguir pràcticament el 90% dels escons al Congrés de Diputats.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  1. Constitució de la República Espanyola
    El 9 de desembre de 1931 va ser aprobada la Constitució. Aquest text implantava: un règim plenament democràtic (l’article primer definia el règim polític español com una “República democrática de treballadors de tota mena que s’organitza en règim de llibertat i de justicia“); una República laica amb un president a qui es limitaven força les funcions, amb un sistema monocameral i un poder judicial independent; una organització territorial autonómica; reconeixement de drets individuals i col·lectius; separació de l’Església i l’Estat; importancia del benestar públic i potenciació de l’ensenyament públic.

 

 

La Constitució del 1931

 

• Els principis de la nova Constitució van ser:
– Consolidació de la democràcia: es
 reconeixia elsufragi universal masculí i femení i s’establia la divisió de poders. El poder legislatiu residia a les Corts, el poder executiu, en el Consell de Ministres i en el President de la República.
– Reconeixement d’alguns governs autònoms.L’Estat es configurava de forma integral, però s’acceptava la possibilitat de constituir governs autònoms en algunes regions.
– Aconfessionalitat de l’Estat. Es proclama la separació de l’Església i l’Estat.
– 
Drets individuals i àmplies llibertats públiques i privades.
  
•Una vegada aprovada la Constitució, Niceto Alcalá Zamora va ser elegit president de la República.

 

 

2. EL BIENNI REFORMISTA (1931-1933)

Acabada la fase constituent, el govern va impulsar una política orientada a modernitzar i reformar les estructures del país. Les dificultats van anar sorgint des del primer momento:

  • La discussió de la Constitució va crear una profunda divisió entre les forces polítiques de dretes i d’esquerres.
  • En un primer moment  ampli suport de les clases treballadores; els obrers més radicals, partidaris de transformacions més profundes, van anar imposant les tesis insurreccionalistes: aixecament minaire a l’Alt Llobregat, alçaments i ocupació de finques ( Casas Viejas, el gener de 1933)…s’han fet moltes estimacions sobre la causa d’aquestes tensions: l’efecte de la crisi del 29 amb una reducció de les exportacions i un augment de l’atur; el boicot de la burgesia, evadint capitals i frenant les inversions; l’endarreriment tradicional de l’economia espanyola.
  •  L’hostilitat de l’exèrcit envers el règim republicà va manifestar-se aviat. L’agost de 1932 es va produir un primer aixecament, encapçalat pel general José Sanjurjo. Les resistències antirepublicanes més importants es van produir en l’exèrcit africanista (exercit destinat a l’Àfrica): gaudia d’unes prerrogatives i uns pressupostos més grans.
  • La política religiosa: L’establiment de la laïcitat de l’estat i el reconeixement legal del divorci i el matrimoni civil, la llibertat de l’exercici de distintes confessions, la supressió de les assignacions estatals a l’església…va provocar la reacció contrària de la jerarquía eclesiástica. Una de les lleis més polèmiques va ser la de congregacions religioses que forçava el tancament de molts centres religiosos.
  • La reforma agraria: aprobada per les Corts el setembre de 1932. Creació de l’Institut de Reforma Agraria. La llei preveía l’expropiació sense compensacions econòmiques dels latinfundis dels grans d’Espanya. Modernització i tecnificació de l’agricultura. Resultats molt limitats: tant pel nombre de terres confiscades com en el nombre de pagesos instal·lats. Lentitud per materialitzar la resforma agraria. Resistencia activa dels vells propietaris contra la república.El govern de dretes sorgit de les eleccions del noviembre de 1933 va congelar les reformes.
  • La reforma autònomica: Instauració amb carácter provisional de la Generalitat de Catalunya (1931). Una comissió redactora es va reunir a Núria: projecte d’estatut que, un cop enllestida la redacció definitiva havia d’aprovar-se en referéndum. Discussió parlamentària a Madrid (maig de 1932). Dificultats polítiques, aixecament militar de Sanjurjo, finalment aprovació de l’Estatut el setembre de 1932).

 

 

 

 

L’oposició a les reformes
 Però aquestes reformes no van satisfer gairebé ningú: els sectors conservadors s’hi van oposar i els sectors obreristes i pagesos es van radicalitzar davant de la lentitud d’alguns canvis.
•D’una banda, el reformisme republicà es va trobar amb l’oposició dels grans propietaris agraris, la jerarquia de l’Església catòlica, una part de l’exèrcit i sectors de les classes altes i mitjanes.
-El 1932, un cop d’Estat dirigit pel general Sanjurjo, va ser frenat pel govern.
– Les forces de la dreta es van reagrupar en la Confederación Española de Derechas Autónomas.
– Va sorgir un grup de caràcter feixista, la Falange Española.
– Els monàrquics i els carlistes es van unir a l’oposició.
•Des de l’obrerisme, la UGT es va radicalitzar i un grup d’anarquistes van apostar per la insurrecció armada. Hi va haver aixecaments (com el de 
Casas Viejas, 1933).

 

Crisis del bienni de les esquerres: Crisi económica i atur. Frustració per l’incompliment de les expectàtives  que el reformisme republicà havia desvetllat. Augment del nombre de vaguistes (dels 235.000 del 1931 als 843.000 del 1933), augment del nombre d’aturats (389.000 a principis del 1932 als 618.000 de finals del 1933). Radicalització de l’anarquisme. La situació era crítica  i els episodisde violència es van multiplicar. El govern va respondre amb la Llei de Defensa de la República, que li donava atribucions per respondre amb duresa a aquestes accions. Un altre fron de crisi: pressions polítiques que rebia l’executiu a les Corts; el catòlic, Alcalá Zamora,es va sentir progressivament incòmode amb la política religiosa del govern d’esquerres. El president de la República va dissoldre les Corts i va convocar eleccions generals per al novembre de 1933. Per primera vegada s’incorporava el vot de les dones. Gir parlamentari cap a la dreta: les forces d’esquerra (republicans i socialistes) van sumar 94 escons; el Partido Radica (de centre9 , 168 escons, i la dreta (CEDA), 204 escons.Les esquerres només van resistir electoralment a Catalunya.

 

3. EL BIENNI CONSERVADOR I EL FRONT POPULAR (1933-1936)

El Partit Radical de Lerroux es va fer càrrec del govern, amb el suport de la CEDA de Gil Robles. El nou govern va paralitzar les reformes que havia iniciat el govern anterior i va amnistiar els colpistes del 1932. L’aplicació de la Llei de confessions i congregacions es va aturar; una nova llei va retornar el sou estatal als capellans. El pes sindical en les negociacions laborals va ser retallat. La reforma agrària es va aturar. Amb el gir conservador del govern la conflictivitat social va continuar augmentant i las forces de la dreta (anticonstitucionals) van contribuir a la crispació: el govern era acusat de feble i va precipitar la caiguda de Lerroux. L’estiu de 1934 el govern va haver de fer front a una vaga general de treballadors del camp i es va haver d’enfrontar al conflicte amb la Generalitat de Catalunya i la seva iniciativa d’aprovar una Llei de contractes de conreu  que afavoria els rabassaires (pagesos arrendataris de vinyes) en contra dels propietaris. El 4 d’octubre de 1934 es va formar un nou govern en què la CEDA, dirigida per GIl Robles,  tenia tres ministres. Considerant que la CEDA integrava grups i personalitats que estaven en contra de la República, les esquerres van optar per l’enfrontament insurreccional.

  • A Astúries, el 6 d’octubre es va iniciar un moviment revolucionari (aliança tàctica entre la UGT socialista, els anarquistes de la CNT i elements  comunistes , que van formar el Comité Regional de l’Aliança Obrera. El centre de la revolta es va situar a les conques mineres. Es van controlar les comunicacions, es va socialitzar la producció i es va emprendre una dura repressió contra els propietaris i els religiosos. El govern central va respondre amb una forta repressió dirigida per l’exèrcit colonial amb el general Franco al Capdavant. El resultat d’aquest enfrontament: més de 1000 morts entre els insurrectes i gairebé 300 entre els militars i els membres de la Guàrdia Civil.
  • A Barcelona, el 6 d’octubre de 1934 el president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. Cap forá sindical ni política va secundar aquesta iniciativa del president Companys. El govern central va declarar l’estat de guerra i l’ocupació del palau de la generalitat per les tropes dirigides pel general Domènec Batet. L’actitud de Batet i la rendició de Companys van evitar un bany de sang a Barcelona.
  • La repressió dels fets d’octubre de 1934 va ser molt dura i es va estendre a tot Espanya: detencions (unes 27.000), tortures, condemnes a mort i a cadena perpètua.

 

 

 

 

El Partit Radical  i la CEDA  van suspendre l’Estatut d’Autonòmia de Catalunya i van continuar actuant contra les conquestes socials assolides en el camp del treball, l’educació pública i la separació entre l’Estat i l’Església. En el cas de la reforma agrària es va aprovar l’estiu de 1935 una llei de contrareforma. En el cas militar es van col·locar en els llocs de màxima responsabilitat oficials obertament antirepublicans.D’altra banda, van començar a sortir a la llum pública casos de corrupció que afectaven fins les més altes esferes del poder (Lerroux quedà involucrat en el cas denominat estraperlo). Dos empresaris holandesos, Strauss i Perlowitz, van introduir a les cases de joc d’Espanya unes ruletes manipulades, originant una estafa generalitzada. Aquests tipus d’escàndols van precipitar una crisi política: Lerroux va dimitir; davant un govern en mans de la CEDA i el suport de l’extrema dreta el president Alcalà Zamora va designar a Manuel Portela Valladares la formació d’un govern centrista. Aquesta opció va ser inviable sense un recolzament estable del parlament, la qual cosa va precipitar que Alcalà Zamora decidís la dissolució de les Corts i la convocàtoria d’elecions generals el 16 de febrer de 1936.

La preparació del cop d’Estat
La divisió entre dretes i esquerres es va deixar sentir al carrer.
– Els sectors més radicals de l’esquerra propugnaven la revolució social.
– Els extremistes de dretes defensaven la necessitat d’un cop d’Estat que posés fi a la República i al procés de reformes.
•Les tensions entre els blocs oposats va desencadenar un clima de violència social.
•Aquest clima de violència va ser el pretext a partir del qual les forces conservadores van decidir interrompre per les armes el procés reformista republicà.
•Les conseqüències del cop serà l’esclat de la guerra civil espanyola.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *