La molt perillosa caravel·la portuguesa o borm de vela

Regne Animalia

Invertebrats > Cnidaris > Hidrozous

Physalia physalis

No és gaire probable que si un dia d’aquells que tenim lliure decidim sortir a gaudir de la natura i anem a caminar vora el mar ens topem de sobte amb una caravel·la portuguesa. Però les casualitats es donen i és el que em va succeir un temps enrere al Parc Natural del delta de l’Ebre. De petit ja em van avisar que les meduses no es toquen, i de més gran també vaig aprendre que si per accident en fregues una en surts ben escaldat! Però la caravel·la portuguesa o borm de vela són paraules majors, perquè és l’espècie de cnidari més perillosa que podem trobar a la Mediterrània.

Una caravel·la portuguesa és un cnidari hidrozou sifonòfor de l’espècie Physalia physalis. Semblaria que es tracta d’una medusa més, de les que tant se’n parla quan és època de bany, però d’aquesta cal parlar-ne amb força més atenció.

En primer lloc, tot i que té forma de medusa, no es tracta d’una medusa en sentit estricte. Les veritables meduses pertanyen al grup dels escifozous, que es diferencien dels hidrozous perquè aquests últims presenten vel, una estructura en forma d’anell que se situa entre la boca i els tentacles i els permet un cert desplaçament per contracció muscular. Una altra diferència important és el seu polimorfisme, caracteritzant-se per presentar tant forma de medusa com forma de pòlip de manera més o menys conspícua en funció de l’espècie. En el cas de Physalia physalis, com tots els sifonòfors, té sempre una forma aparent de medusa, encara que en realitat es tracta d’una colònia on hi coexisteixen alhora individus de fase pòlip i de fase medusa, cadascun amb una alta especialització funcional (és el que se’n diu “superorganisme”, perquè amb l’aparença d’un únic organisme simple s’organitzen molts zooides colonials).

El cos del borm està format per una vela de la qual surten diversos tentacles de longituds diferents. La part més evident de l’animal és el pneumatòfor, una estructura inflada per gas constituïda per un únic pòlip amb forma de globus o de bossa de plàstic translúcida amb colors rosats i liles que manté la medusa surant a la superfície del mar.

De la part inferior del pneumatòfor pengen els altres zooides de la colònia per formar els diferents tentacles del superorganisme. Uns d’aquests tentacles estan especialitzats en la defensa i la captura de preses (els dactilozooides), proveïts de gran quantitat de cèl·lules urticants (els cnidocists), d’altres pòlips s’han especialitzat en la reproducció (els gonozooides) i, els més llargs, en l’alimentació (els gastrozooides), portant les preses fins a la boca i participant de la seva digestió a la cavitat gastrovascular. El conjunt de tentacles pot arribar a assolir els 50 metres de longitud!

El borm de vela s’alimenta de petits peixos, crustacis i plàncton. El contacte de les preses amb els tentacles estimula els cnidocists de la seva superfície, que disparen un filament arponat carregat d’un verí neurotòxic i urticant que lesiona la pell de la víctima produint-li incomptables ferides microscòpiques per on penetra la substància verinosa. La presa així paralitzada és portada fins a la boca i predada.

La caravel·la portuguesa, com tots els sifonòfors, és d’hàbits exclusivament pelàgics, i és comuna a tots els mars i oceans tropicals i subtropicals, i ara també a la Mediterrània. No és habitual trobar-la a la costa, però les onades i el vent la poden arrossegar fins a la platja, tal i com ha estat el cas, així que hem de desconfiar si trobem surant a l’aigua el que sembla una bossa de plàstic inflada pel vent (ara, amb tants plàstics al mar, serà una alarma darrera de l’altra!).

I l’alarma és real, perquè la Physalia physalis és de veritat molt perillosa, tant per l’activitat del seu verí com per les dimensions dels seus tentacles. El contacte amb la caravel·la ens pot produir ferides extremadament doloroses que ens deixin cicatriu per sempre i, fins i tot, ens pot produir la mort!