Ales d’àngel que toquen de peus a terra

Regne Animalia

Vertebrats > Tetràpodes > Aus

Turdus merula

Als arbres del carrer, del parc urbà, al jardí de casa o al bosc podem observar ocells durant tot l’any, però se’ns fan més presents a la primavera, quan arriben les espècies migratòries del sud d’Europa i del nord d’Àfrica, quan nosaltres mateixos passem més hores a l’exterior quan les temperatures són més suaus i, sobretot, quan multitud d’ocells busquen parella reproductora amb el seu reclam, revolotegen juganers o comencen a proveïr-se de branquillons per a niar.

Una gran satisfacció d’aquells que disposem d’un jardí i ens sentim responsables en la protecció dels ocells és observar com aquests animals ocupen les caixes niu penjades mesos abans a les branques dels arbres, o observar com les aus s’apropen a les menjadores on hem posat de manera continua i regular diferents llavors vegetals i preparats d’insectes per alimentar els ocells silvestres aportant-los un complement necessari en els mesos d’hivern i una ajuda ben aprofitada en el moment de cria.

Durant les primeres hores del matí i al capvespre, les visites a les menjadores de diverses configuracions són constants: mallerengues carboneres, mosquiters, gratapalles, caderneres, tallarols, merles, cueretes torrenteres, tòrtores… Com més sovint cal reomplir les menjadores, més sents que contribueixes positivament a la preservació de la natura aportant el teu petit granet de sorra.

Però un dia et trobes, penjades d’una petita branca del cedre proper a les menjadores, les restes d’una merla femella, potser aquella que jugava amb el seu company sobre la gespa del jardí:

El trist espectacle de l’ocell devorat per alguna altra au o per algun petit mamífer mustèl·lid que ha deixat tan sols les ales i les potes com a testimoni de la predació et fa dubtar de si ets o no culpable d’aquest fatal desenllaç per haver intervingut a la natura. En el moment que decideixes posar menjadores i comprar aliment tant per a ocells granívors com per a insectívors només penses en els beneficis que els ocells en poden treure, sovint afectats per l’acció humana que els dificulta obtenir l’aliment de forma natural (urbanització o degradació d’espais naturals, monocultius agrícoles, pesticides, etc.). No penses  que potser la visita freqüent a les menjadores de petits ocells atraurà també l’atenció d’altres animals predadors. En sóc culpable?

Realment cal tenir present i no oblidar mai que la natura és vida i mort. A la xarxa tròfica de qualsevol ecosistema els consumidors secundaris o carnívors són tan important per a l’equilibri ecològic com els productors (per exemple els vegetals, fotosintètics) i com els primers consumidors (els herbívors). Cal tocar de peus a terra i considerar que aquestes “ales d’àngel” són també l’aliment que indirectament he proporcionat a les menjadores, en aquest cas per a algun depredador alat o terrestre que no havia tingut en compte inicialment! Crua realitat natural…

Una vegada despenjades les restes, no podem desaprofitar l’ocasió per fer algunes observacions sobre les ales i les potes dels ocells. Així, podem observar a la fotografia superior l’estructura de les plomes i de l’extremitat superior. L’estructura central i rígida de la ploma rep el nom de raquis, que sosté l’estendard o conjunt de barbes que s’entrellacen per oposar resistència a l’aire i permetre el vol. Les plomes són en realitat esquames molt modificades que tenen el seu origen en les esquames reptilianes dels dinosaures, ancestres de les aus. D’altra part, podem observar com els ossos de l’extremitat superior de l’ocell s’han transformat significativament en relació als de l’extremitat tipus d’un tetràpode. Així, mentre que podem reconèixer l’húmer, totalment descarnat, i el cúbit i el radi, parcialment coberts per la musculatura vermella, els ossos de la mà es troben profundament modificats per a suportar la resistència que les plomes remeres exerceixen durant el vol.

Les esquames de les potes recorden, també, l’origen reptilià de les aus. Alhora, és possible observar l’oposició d’un dels quatre dits per a permetre agafar-se a les branques.