Processó d’alt risc

Regne Animalia

Invertebrats > Artròpodes > Insectes > Lepidòpters

Thaumetopoea pityocampa

Amb l’augment progressiu de les hores de llum i la pujada de les temperatures a la primavera, la naturalesa experimenta una veritable explosió de vida que es fa palesa amb l’aparició de flors multicolors, el cant continu dels ocells i la proliferació arreu de nombrosos insectes.

Però no tot és tan bucòlic, i en certs casos cal ser molt prudent i anar amb molt de compte si passegem per boscos de pi entre febrer i abril, que és quan les larves de processionària descendeixen dels arbres per a enterrar-se i completar així el seu cicle vital.

La processionària és una papallona de l’espècie Thaumetopoea pityocampa. L’arna (l’insecte adult) passa molt desapercebuda, i tan sols viu unes poques hores, el temps just per a reproduïr-se i pondre els ous, però l’eruga (la larva de l’insecte) és inconfonible, i podem localitzar-la fàcilment als arbres des del mes de setembre, que és quan eclosionen els ous, i fins a la primavera, quan es desplacen per terra típicament en fila india com si es tractés d’una processó de Setmana Santa i, d’aquí justament, li ve el nom.

Les larves s’alimenten de les agulles dels pins, que perjudiquen i afebleixen considerablement, esdevenint una veritable plaga dels boscos mediterranis. Durant la tardor, a mesura que les larves es van alimentant de les fulles dels arbres, es preparen per passar el fred de l’hivern construint una bossa de seda que és característica i que es pot identificar clarament de lluny. Allà passen l’hivern protegides del fred i de la pluja fins que les temperatures tornen a augmentar a la primavera, moment en el que les erugues descendeixen dels pins per a enterrar-se, transformar-se en crisàlida i metamorfosar a papallona.

L’eruga està coberta de milers de pèls urticants que poden ser molt perillosos tant per contacte directe amb l’animal com per dispersió dels pèls pel vent. El verí que contenen aquests pèls, que es poden clavar a la pell o entrar en contacte amb les mucoses (ulls, fosses nasals i boca) pot produir irritació severa i, fins i tot, reaccions al·lèrgiques molt greus.

En el cas dels animals és especialment preocupant, sobretot en el cas dels gossos que, degut a la seva curiositat, poden agafar amb la boca o fins i tot empassar-se les erugues. El resultat pot ser el necrosat dels teixits dels llavis i de la llengua (la mort d’aquests teixits pot obligar a amputar part de la llengua i dels llavis), o produir-los la mort per ofec si se’ls inflama la gola o per necrosat del tub digestiu.

És freqüent trobar al camp en aquesta època, travessant el camí, llargues processons d’erugues que es desplacen en filera per trobar el millor lloc per a enterrar-se.

Si amb un palet separem els insectes, aquests s’arrepleguen momentàniament, però al cap d’una estona tornen a organitzar-se per a continuar el camí.

Existeixen diversos mètodes de control de la plaga. A la tardor, quan les erugues es troben en els primers estadis larvaris, és possible combatre-les mitjançant l’aplicació de productes fitosanitaris ecològics, com els que es basen en un bacteri específic que infecta les larves i les mata. També es poden destruir mecànicament les bosses perquè les nits fredes de l’hivern matin les larves desprotegides, però cal tenir la precaució de protegir-se convenientment, especialment els ulls, i evitar que abans d’arribar la nit les larves puguin reconstruir el niu. A la primavera el més efectiu és evitar que les larves descendeixin dels arbres per a enterrar-se. Una manera d’aconseguir-ho és col·locar una banda de plàstic en forma de con envoltant el tronc, on s’hi quedin atrapades i morin de gana. Finalment, no hi ha res com afavorir certs ocells que són depredadors naturals d’aquests insectes, com els puputs, les merles o les mallarengues carboneres, instal·lant als jardins i als parcs caixes niu i menjadores.