Ecologia
Xanthium strumarium
Les plantes utilitzen diverses estratègies per a la dispersió de les seves llavors i garantir, així, el màxim èxit en la propagació de l’espècie. Una d’aquestes estratègies és l’emprada per la llepassa (Xanthium strumarium), una planta anual invasora al·lòctona, procedent d’Amèrica del Nord, que tant podem trobar en medis més aviat humits com ben a prop del mar, creixent a la sorra mateix de la platja.
Els fruits que contenen les llavors presenten la superfície recoberta d’unes prolongacions engarcetades similars a agulles de ganxet. Quan el fruit és sec, de color marró i preparat per a la propagació, s’enganxa als mitjons de les persones o al pèl dels gossos que gosen roçar la planta al seu pas. El fruit es desprèn de la planta i queda enganxat, essent transportat més o menys lluny de la planta mare.
Amb sort, aconseguirem estirar i desprendre sencer amb relativa facilitat el fruit que s’enganxa a la roba amb els seus garcets distals, però si el fruit es troba en el seu punt òptim de maduresa, es trencarà i deixarà caure les llavors al terra, mentre que a la roba ens quedarà un molest fragment difícil d’eliminar. En qualsevol cas, la planta haurà assolit el seu objectiu: dispersar les seves llavors lluny de la planta que les ha produït.
Són moltes espècies, emparentades o no, les que d’una manera similar s’uneixen al pèl dels mamífers per a dispersar les seves llavors. Es tracta d’una estratègia assolida durant l’evolució de la planta que pot arribar a esdevenir tot un malsón per a gossos i altres espècies animals.
El suís George de Mestral va fixar-se a mitjans del segle passat en una espècie molt similar de Xanthium per a inventar un dels sistemes més universalment utilitzats per a tancar o fixar peces de roba: el velcro.
El velcro és una veta adherent formada per dues peces que s’uneixen copiant el sistema utilitzat per la llepassa per a dispersar les seves llavors.
Una de les parts reprodueix exactament la llavor de la llepassa, amb ganxos formats per fils de niló engarcetats a l’extrem que, a mode de punxes, sobresurten del teixit de roba entrefilat. L’altra part, envellutada, reprodueix el mitjó o el pèl de l’animal.
El garcet de niló s’enganxa al fil de vellut i, tot i que la força d’unió que exerceix cada ganxo és insignificant, la suma de forces del conjunt de garcets de la superfície del velcro pot arribar a ser molt elevada, fins al punt de ser utilitzat en aplicacions tècniques tan especials com els vestits d’astronauta de la NASA!
Deixa un comentari