Regne Animalia

Vertebrats > Mamífers > Placentaris > Quiròpters

Hypsugo savii

Els ratpenats són mamífers adaptats al vol. Tenen les extremitats superiors modificades per formar unes estructures similars a les ales de les aus. Els dits del segon al cinquè són extremadament llargs i es troben units per una membrana que els permet el vol (aquestes “ales” reben el nom de patagi). El dit polze és curt i proveït d’una ungla.

Passejant de bon matí pel vessant sud de la serralada del Cadí-Moixeró, al Berguedà, varem trobar surant en una bassa d’aigua ben freda dos petits ratpenats. Pensant que eren morts, els varem agafar per observar-los amb deteniment. La sorpresa va ser comprovar que encara estaven vius, així que els varem deixar sobre una roca al Sol per que s’assequessin i entressin en calor, amb el desig que poguessin revifar i, així, salvar-los la vida.

Probablement van caure a l’aigua durant el crepúscul matutí intentant beure o caçant insectes, dels quals s’alimenten. El fred i la capacitat de reduir les seves constants vitals a baixa temperatura potser els va salvar de l’ofec.

A la fotografia s’observen amb claredat les llargues extremitats anteriors doblegades, les extremitats posteriors i la llarga cua, tot plegat unit per la fina membrana que els permet volar. El ratpenat es va agafar amb força a la roca amb els dits polze de les extremitats anteriors i amb les garres de les extremitats posteriors. Es pot observar també el cap, amb les orelles grans i arrodonides i el musell negres. El tronc està recobert de pèl, característica pròpia dels mamífers.

A la fotografia de dalt es pot veure amb claredat el dit polze, l’avantbraç i, replegats just a sota, la resta de dits llargs que conformen l’ala.

Al cap d’una bona estona els ratpenats van començar a tenir sec el pelatge, mostrant el color marronós-rogenc quasi daurat del llom i el color blanquinós del ventre. Probablement es tracta d’un ratpenat muntanyenc (Hypsugo savii), espècie força comuna de zones de penya-segats costaners o de muntanya que es refugia en esquerdes a la roca o en soques d’arbres vells.

Finalment vàrem haver de marxar sense saber si havíem aconseguit salvar els dos petits mamífers voladors. Les expectatives eren bones, doncs respiraven i començaven a moure’s una mica a mesura que recuperaven la temperatura corporal. Amb una mica de sort, al cap d’una estona haurien aixecat el vol per amagar-se i acabar-se de recuperar de l’ensurt per, una nit més, alimentar-se de centenars de mosquits i altres insectes voladors.

Comparteix