Una serp al jardí de casa

Regne Animalia

Vertebrats > Rèptils > Escatosos > Ofidis

A Catalunya hi ha 14 espècies de serp, d’entre les quals només dues són potencialment perilloses: l’escurçó ibèric (Vipera latastei) i l’escurçó pirinenc (Vipera aspis). Els escurçons són fàcils de reconèixer perquè es caracteritzen per tenir la pupil·la dels ulls vertical, com els gats, un musell prominent i l’escata anal dividida. La resta de serps catalanes són colobres, i es caracteritzen per tenir la pupil·la dels ulls circular, l’escata anal sencera, i no posseeixen un musell prominent.

Tot i que els escurçons són fàcils de reconèixer, si ens trobem amb una serp cal ser prou prudents. De res serveix començar a córrer, cridar i saltar. Només aconseguirem perdre de vista la localització de la serp i això ens farà sentir insegurs. Si sentim un soroll entre la vegetació o directament localitzem visualment una serp, el primer que hem de fer és adquirir amb serenor una distància prudencial entre totes les nostres parts del nostre cos i la serp.

Si la trobeu al camp i no teniu afició naturalista, senzillament continuareu el vostre camí vorejant-la amb tranquil·litat. Recordeu que si no la molesteu, la serp evitarà interaccionar amb vosaltres. Es tracta d’un animal que ocupa un lloc important en el nostre ecosistema, mantenint estables les poblacions de ratolins i altres animalons que altrament podrien convertir-se en plagues (les serps són els nostres aliats, així que no els farem mal!).

Si som d’afició naturalista aprofitarem la distància de seguretat per contemplar la bellesa de la serp. Quedem-nos quiets i en silenci; qualsevol moviment la pot fer fugir! Intentem fer-li unes fotografies, doncs serà un bon record i a més ens ajudaran a identificar posteriorment l’espècie.

Tant si es tracta d’un escurçó com d’una colobra, si la trobeu al camp obert, l’heu de deixar tranquil·la. És el seu hàbitat i compleix una funció important al nostre ecosistema. Sense ella ja no seria el mateix. Respecteu-la i continueu el vostre camí.

I què succeeix si trobeu una serp al jardí de casa?

Durant l’època càlida (de primavera a tardor), els rèptils busquen els millors espais per assolir i mantenir la temperatura adequada per realitzar les seves activitats, ja sigui exposats directament al Sol sobre una roca, ja sigui dormint a l’interior d’algun cobert protegit exposat al Sol. Els rèptils són atrets també per les àrees més freqüentades pels animals dels quals s’alimenten (zones amb vegetació diversa, zones humides, etc.).

Un jardí o un hort són espais on els rèptils, i també les serps, poden trobar tota una sèrie d’avantatges per instal·lar-s’hi: bona exposició al Sol, la protecció d’un bagul de jardí amb algun foradet per entrar-hi, l’acumulació de llenya, vegetació diversa amb rocalla a on amagar-s’hi, aigua de rec i zones humides… És per això que no és infreqüent trobar una serp al jardí de casa!

Això és el que m’ha passat aquest estiu. Quan vaig obrir la tapa d’un bagul de jardí mig desmuntat de vell (amb obertures pels costats) que es troba a la vora de l’hort, m’hi vaig trobar a dalt de tot una bonica serp recargolada que dormia plàcidament a l’escalfor interior. Va ser un vist i no vist, perquè ella es va espantar més que jo, precipitant-se al fons del bagul per a amagar-se entre tots els estris de l’hort.

Si l’hagués trobat al camp, tot hagués acabat aquí. Tots dos ens haguéssim espantat i cadascú hagués marxat cap al seu cantó; jo hagués continuat el meu camí i la serp s’hagués anat a protegir al seu cau. Però no era el cas, doncs el cau de la serp és el meu bagul, i abans de decidir si podíem o no compartir espai, havia de saber si hi havia o no algun perill per a mi. Com que vaig ser incapaç de reconèixer a primer cop d’ull si es tractava d’una colobra o d’un escurçó, vaig tancar el bagul i em vaig anar a protegir. Vaig agafar els guants gruixuts i llargs de fregar els plats (difícilment una de les nostres serps podria travessar la goma amb les dents. Tot i així, també vaig agafar els guants del jardí). Vaig posar-me pantalons llargs, mitjons gruixuts i sabates ben tancades, i vaig tornar cap al bagul.

Quan estem davant d’un organisme del qual no coneixem la seva perillositat, sempre hem d’actuar com si es tractés dels més perillosos. Així, si anem a caçar bolets i veiem un exemplar que no sabem identificar sempre l’hem de considerar verinós, per si de cas! El mateix cal fer amb les serps. Així, a poc a poc i amb molt de compte vaig anar traient tots i cadascun dels estris de dins del bagul, ben alerta a qualsevol moviment o soroll. Finalment vaig localitzar la serp.

La serp tenia els ulls amb les pupil·les rodones i sense musell. Per tant, es tractava d’una colobra, és a dir, una serp gens perillosa (altra cosa és que si l’emprenyem ens mossegui, però sense que ens injecti verí).

Si hagués estat un escurçó, hagués tancat la tapa del bagul amb molt de compte i, sense perdre de vista els voltants del bagul per si la serp marxava, hauria trucat al telèfon d’emergències 112 perquè experts herpetòlegs se’n fessin càrrec (tenir un escurçó a casa no és una bona idea, però no s’ha de matar ni se li ha de fer mal (a més està protegit per la llei). Tant sols cal treure’l de casa i portar-lo a algun lloc més segur, tant per a ell com per a nosaltres. Els experts s’encarregarien de manipular l’animal amb compte).

El cas, però, és que es tractava d’una inofensiva colobra d’uns 70 cm de llarg. La qüestió era, doncs, decidir si compartíem bagul o no el compartíem. Com que al bagul sovint guardem productes fitosanitaris tòxics i de vegades deixem els estris sense cap cura especial, vàrem decidir que el millor era treure la colobra del bagul i trobar-li un espai més adient (recordeu que totes les serps de Catalunya estan protegides per la llei, i que cal respectar sempre la natura).

Així, amb molta cura de no fer-li mal, vaig agafar la serp per darrera del cap (mai s’ha d’agafar per la cua perquè li podem fer mal i a més ens intentarà mossegar) i la vaig treure del bagul.

Es tractava d’un exemplar juvenil de serp verda (Malpolon monspessulanus). Tot i que els adults adquireixen coloracions verdoses, sovint hi ha una diversitat important de tonalitats i també són diferents els exemplars juvenils i adults.

La serp verda es caracteritza per la presència d’escates dorsals no carenades, per l’ull en contacte directe amb les escates supralabials (no hi ha una filera d’escates entremig), per posseir una escata frontal molt estreta, a sobre del cap just a nivell dels ulls, i per l’existència d’escates supraoculars sobresortides en forma de celles.

La serp verda és la més gran de totes les serps de Catalunya, doncs pot superar els 2 metres de longitud. Té la part superior del cap deprimida que, juntament amb les celles situades entre els grossos ulls i el nas, li donen un aspecte ferotge. Tot i que la part dorsal pot tenir diversos colors (de marró a verda amb reticles i taques negres), el ventre sempre és groguenc. Els juvenils, com el que vaig trobar a casa, es caracteritzen per tenir un disseny dorsal format per petites taques blanques i negres sobre un fons bru. Al cap i sobre les escates preoculars tenen unes petites taques blanques, envoltades de color fosc.

En realitat, la serp verda és una espècie verinosa, però les dents del verí es troben a la part posterior de la mandíbula i, per tant, és molt improbable que ens el pugui inocular amb una mossegada (a no ser que li posem el dit, és clar). De tota manera, el verí és poc potent.

Aquestes serps, que poden viure entre 15 i 25 anys, s’alimenten de tota mena de rèptils, alguns amfibis, ratolins i petits ocells. Els juvenils s’alimenten bàsicament d’insectes i de petits rèptils. Viuen en els ambients agrícoles, a prop dels pobles, en zones ermes i de matolls o de boscos poc densos, a poca alçada, al llarg de tota la mediterrània.

Quan a casa els vaig dir que la serp podia arribar als dos metres de longitud, tots van tenir molt clar que no podia quedar-se amb la família, així que no va haver més remei que agafar-la amb compte de no fer-li mal i trobar-li algun altre lloc per viure.

Tots hem sentit que les serps són de sang freda. En realitat es tracta d’animals que no poden regular la temperatura del seu cos i, per tant, adquireixen la temperatura ambiental. Com que la serp havia estat a dins del bagul exposat al Sol, el seu tacte era suau i càlid, sec i net.

Espantada, la serp bufava de tant en tant, però en cap moment va intentar mossegar-me i, recolzada al meu braç, aviat es va sentir tranquil·la. Com que davant de casa, a l’altre costat del carrer, hi ha un camp erm proper a un bosc de pins i uns murs de pedra seca a on es pot protegir i trobar l’aliment, vàrem decidir deixar-la allà mateix.

Recordeu, respectar la natura és respectar-se a un mateix!