En la mitologia grega, Ares és el déu de la guerra. Fill de Zeus i d’Hera. Els romans l’identifiquen com el déu Mart que dóna nom al planeta Mart i al dia de la setmana dimarts.
Àrtemis, també coneguda com Diana a Roma, és la deessa de la cacera, representada amb arc, buirac i una lluna creixent. També era la deessa de la música, tenia el poder de donar oracles, era deessa curadora dels mals, divinitat marítima, protectora de les ciutats i de les seves portes, deessa dels mercaders, caminants, viatgers i oradors, protectora de l’agricultura i de la cria d’animals domèstics. Àrtemis és una deessa verge que prefereix la vida als boscos, lluny de la vida en societat.
Era filla de Zeus i de Leto, germana bessona d’Apol·lo. Va néixer a Delos, una de les illes més petites de les Cíclades a la mar Egea, a l’estret entre les illes de Rínia i Míkonos.
Aquí us deixo la meva presentació i us recomano un llibre:
En la mitologia grega, Atena (en grec Ἀθήνη) és la deessa de la guerra, de la civilització, de la saviesa, de l’estratègia militar, de les arts, de la justícia i de l’habilitat manual. Per als romans és Minerva.
Va sempre armada amb casc, llança, escut i ègida amb el cap de Medusa en el pit. El seu animal és l’òliba i el seu arbre l’olivera.
Detall d’una ceràmica grega. Naixement d’Atena
La versió més tradicional del seu mite la representa com a filla preferida de Zeus, nascuda del seu front completament armat després que s’empassés la seva mare Metis. Acabada de néixer, ja havia pres la decisió de ser verge. Efectivament, mai no es va casar ni va tenir amants; va mantenir la seva virginitat. Era imbatible en la guerra. Va ser patrona de diverses ciutats; però va ser molt coneguda com a protectora d’Atenes. També va protegir molts herois i altres figures mítiques, apareixent en una gran quantitat d’episodis de la mitologia i d’una manera especial en la guerra de Troia.
Intel·ligent i guerrera, de vegades Atena resulta colèrica. Va ser una de les deesses més representades en l’art grec i la seva simbologia va exercir una profunda influència en els conceptes relatius a la justícia, la saviesa i la funció social de la cultura i les arts. La seva imatge va sofrir diverses transformacions al llarg dels segles, incorporant nous atributs, interactuant amb nous conceptes i influenciant altres figures; va ser usada per diversos règims polítics, va penetrar en la cultura popular, el seu gènere ha estat el suport per als escriptors lligats als moviments feministes i a la psicologia i, fins i tot, alguns corrents religiosos contemporanis van tornar a donar-li la veritable adoració.
El seu lloc de culte s’extén per Grècia, però el més important va ser a Atenas. A l’acròpoli es van edificar temples al seu honor, com l’Erectèion, el de Atena Nice, o el Partenó.
Disputa amb Posidó
Atena es va disputar amb Posidó per la sobirania de la ciutat d’Atenes. Atena va regalar a la ciutat una olivera mentre que Posidó va fer brotar una font d’aigua. El jurat va donar la victòria a Atena i Posidó, enfadat, va inundar la ciutat. L’olivera va durar fins la invasió dels perses en el 480 a.C. Avui encara podem contemplar aquesta:
Aracne
Donzella lídia, que té l’art de teixir i brodar, havia guanyat la fama de ser deixeble d’Atena, però es va atrevir a desafiar-la. Cada una d’elles broda una escena, però en l’últim moment Atena li trenca el tapís. Aracne es va ofegar, però Atena li va salvar la vida convertint-la en aranya i continua filant (vid. Aracne fila i fila).
Erictoni
Va néixer de la terra fecundada per l’esperma d’Hefest quan aquest es va abalançar sobre Atena. Erictoni, monstruós, va ser educat per Atena en el recinte sagrat del temple, va acabar regnant a Atenes. Va inventar la quàdriga, va introduir els diners a l’Àtica i va organitzar las Panatenees, festa dedicada a Atena.
HEFEST.- ¿Què he de fer, Zeus? Aquí em tens, com has ordenat, amb la destral tan esmolada que podria partir les pedres d’un sol cop.
ZEUS.- Perfecte, Hefest. Ara descarrega-la sobre el meu cap i parteix-me’l en dos.
HEFEST.- ¿Que em poses a prova per veure si m’he tornat boig? Digues-me el que realment vols de mi.
ZEUS.- Ja t’ho he dit, que em parteixis el crani. Si no em fas cas coneixeràs la meva còlera; i ja saps com les gasto. Vinga, colpeja’m el cap amb tota la teva ànima i no et torbis, perquè tinc uns dolors de part al cervell, que m’estan matant.
HEFEST.- Zeus, vigila no fem una desgràcia, perquè la destral està molt esmolada i el part que provocarà no serà sense sang a l’estil d’Ilitia.
ZEUS.- Tu limita’t a descarregar-la, Hefest, i no tinguis por. Jo ja sé el que em convé.
HEFEST.- D’acord, la descarregaré. Què s’hi pot fer contra una ordre teva! Ep! ¿què és això? Una noia amb armadura! Quin mal tan gros tenies al cap, Zeus! No és estrany que estiguessis de mal humor si criaves sota la meninge una noia tan gran i tan ben armada. Tenies un campament militar en comptes d’un cap i nosaltres sense saber-ho. Mira-te-la com salta i balla la dansa pírrica, com sacseja l’escut, branda la llança i entra en trànsit; i, el més important de tot, en un instant s’ha convertit en una noia bellíssima i en edat de casar-se. Té els ulls verds, és cert, però això encara la fa més maca. Dóna-me-la, doncs, en matrimoni com a pagament pel servei de llevadora.
ZEUS.- Demanes un impossible, Hefest, perquè ella vol ser eternament donzella. Ara bé, jo, personalment, no hi tinc res en contra.
HEFEST.- És tot el que volia sentir, la resta és cosa meva; ara mateix la raptaré.
ZEUS.- Fes-ho, si és que pots, però sé que pretens un impossible.
Llucià de Samòsata, Diàlegs dels déus, 8, traducció d’Albert Berrio, Barcelona, La Magrana, 1995.
Aquesta història és un extret del Gènesi (Primera part de l’Àntic testament cristià). Aquí, Putifar contracta un servent al qui ràpidament agafa molta confiança i atorga tots els poders. La dona de Putifar intenta seduir aquest servent tant atractiu però aquest no cedeix, és doncs quan el servent fuig i la dona de Putifar decideix venjar-se. En el moment en què el servent i la dona coincidiren en la mateixa habitació, aquesta cridà i acusà falsament el servent de voler-la violar.
És una obra d’Eurípides. Fedra, la dona de Teseu, prova de seduir el seu fillastre Hipòlit. Hipòlit s’hi negà; però va ser falsament acusat de violar-la. Teseu, el marit de Fedra, buscà revenja i ordenà l’exili del seu fill. Pel camí a l’exili Hipòlit queda greument ferit ja que Teseu ho va demanar a Posidó. Després de tot, una dea explicà a Teseu la veritat i aquest demanà perdó al seu fill moribund. Fedra, en saber de la seva mort, es va suïcidar.
La mort d’Hipòlit, Jean-Baptiste Lemoyne
Eunost i Òcna
Òcna s’enamorà d’Eunost, aquest es negà a satisfer les peticions d’Òcna. Òcna volent-se venjar l’acusà d’haver-la forçat i demana als seus germans que el matin. Més tard, Òcna se suïcidà.
EUNOST I Òcna, el mite grec de Putifar
Qui es l’heroi Eunost de Tànagra i per quina raó el seu recinte sagrat és inaccessible a es dones? Eunost era fill d’Elieu, fill de Cefís, i d’Escíada, del qual diuen que el nodrí. Era bell i també just, i no menys prudent i auster. Diuen que s’enamorà d’ell Òcna, una de les filles de Colonos, cosina germana seva. I quan Eunost descomplagué la qui intentà seduir-lo i, després de vituperar-la, anà a l’encontre dels seus germans per acusar-la, la donzella s’anticipà a fer la denúncia contra aquell i burxà els seus germans, Èquem, Leont i Búcol, a matar Eunost per haver-la forçat. Així, doncs, aquells, havent-se posat a l’aguait, occiren el jovencell, però Elieu els empresonà. I Òcna, penedida i plena de pertorbació, adés volent alliberar-se de la pena d’amor, adés per plànyer els seus germans, revelà a Elieu tota la veritat, i aquell a Colonos. I quan Colonos ho jutjà, els germans d’Òcna foren bandejats i aquesta s’estimbà, com Mirtis d’Antèdon, la poeta lírica, ho ha contat. El temple i el recinte sagrat de l’heroi Eunost eren tan inaccessibles i inabordables a les dones que moltes vegades, quan s’esdevenien terratrèmols, sequedats o qualsevol altre presagi, els tanagresos recercaven i se n’ocupaven curosament, no fos que una dona no s’hagués atansat al lloc d’amagat; i alguns, entre els quals hi havia Clídam, un home il·lustre, deien que uns havien trobat Eunost, quan se n’anava a banyar-se al mar, car una dona havia entrat en el seu recinte.
PLUTARC, Morals, 40, (Traducció de M. Capellà, Ed. Teide, pàg. 52)
Conclusió
En tots tres relats, hi observem un paral·lelisme, hi apareix una dona (Fedra, Òcna i la dona de Putifar) amb un desig comú, el de seduir algú que no és el seu marit. Totes elles són rebutjades pel seu amor i, en venjança, l’acusen falsament per tal de que siguin castigats. Coincideix també el fet que acaben suïcidant-se en el moment en què la gent s’assabenta de la mentida.
En coneixeu altres? Quines? Pertanyen a la literatura grega?
Baldufa de bronze 2015
