Pigmalió

Pigmalió

“Ai Pigmalió, que no te n’adones,
que no és res més que un tros de marfil?
Deixa de mirar-la, deixa de vestir-la,
deixa de pensar en ella dia i nit…”
Es retreu de nou, mentre s’extasia
contemplant el cos tan ben esculpit.

Li ha posat nom i tot: Galatea.
I l’adorna amb flors, anells i vestits
i li va parlant com si estigués viva
i li amanyaga la pell amb els dits
i li pinta els ulls i també les galtes
i li fa petons als llavis sovint.

“Ai Pigmalió, explica’ns: què et passa?
No surts del taller! Estàs molt més prim…
Digues: per què plores? Volem ajudar-te…”,
inquiets li diuen tots els seus amics.
Qui ho entendria? Com pot confessar-los:
m’he enamorat d’un cos de marfil?

Cada cop més dèbil (amb prou feines menja),
cada cop més sol, cada cop més trist,

només viu per ella, per la seva estàtua,
com pel seu reflex vivia Narcís.
Igual que ell, l’amor dolçament l’amarga
i la bogeria l’està consumint.

“Ai, Pigmalió, entenc que l’estimes,
però saps que és absurd: l’has de destruir!
Agafa un martell i trenca-la a trossos,
que si mor la cuca, mor també el verí”,
el tempta el poc seny que encara li queda.
Venus, aleshores, se’n va compadir.

Mentre pronuncia “Adéu, Galatea…”
i plorant li treu flors, anells, vestits
i li va parlant com si ja fos morta
i aixeca el martell, suant, amb els dits
i la mira als ulls i tremola i dubta,
“un últim petó”, diu entre sospirs,

“un últim petó damunt dels teus llavis…”,
li sembla de sobte que no és marfil
el que està besant sinó uns llavis tendres,
que de sobte s’omple d’aire el seu pit,
que mou una mà, una cama, l’altra,
i que tentineja com un nen petit…

I Pigmalió, plorant d’alegria
ara, la contempla viva i agraït
llença contra el terra el martell i crida:
“Gràcies, oh déus, per haver sentit
i haver fet reals les meves pregàries.”
I Venus somreia de veure’l feliç.

• Sabeu qui era Pigmalió?
• Què és el pigmalionisme? i el complex de Pigmalió?
• En coneixeu pervivència?
  

  Edward Burne-Jones

Montserrat Bastons

Escola Aula, Barcelona