Ariadna

Ariadna a Naxos d’ Evelyn De Morgan, 1877

Ariadna

“No dormis més! Desperta! Ariadna, desperta!,
que Teseu ha marxat d’aquesta illa deserta
i t’ha abandonat…”
(¿O seria millor
potser que et protegís sempre de la claror
i que feliç seguissis dormint plàcidament…?,
es preguntava el vent.)
“Ariadna, desperta!”
Quina veu és que em crida
i amb el seu crit em deixa l’ànima adolorida?
Amb els dits busca el cos que ahir la va estimar
i palpa grans de sorra i la sorra es desfà.
“Teseu, Teseu, on ets?”
S’aixeca impacient
i de sobte ho entén:
veu que un vaixell que té veles negres de pressa
el mar color de vi cavalca i travessa.
“Teseu, escolta’m: torna! On vas, desagraït?
¿Com és que m’abraçaves just ahir a la nit,
amb petons i promeses, si ja tenies clar
fugir sol l’endemà?
No! No! Deu ser un error…!”, es diu ella mateixa
a l’instant convençuda i se’n riu de la queixa.
“Que deu haver salpat només a pescar peix
i tornarà…”
Però el neguit li reneix,
quan impotent s’adona que el seu veler s’esmuny,
ai, cada cop més lluny.
Igual que una destral tomba el tronc d’una alzina,
així cau Ariadna damunt la sorra fina,
de genolls. Els seus ulls, com l’aigua d’una font,

van rajant per algú que no la correspon.
I colpeja la sorra, amb els punys tancats, fort,
ple de ràbia el cor:
“Respon: ¿on se suposa que he de viure jo ara?
On? Si no puc tornar a casa del meu pare:
sóc una traïdora!
¿En una altra ciutat
i com a bona esclava que em venguin al mercat?
O si no ve ningú… ¿em quedaré aquí,
sola fins a morir?
Tant de bo no haguessis arribat mai a Creta!
Tant de bo no t’hagués vist desembarcar dreta,
des de dalt de la torre més alta de palau!
Tant de bo t’hagués mort el mig home, mig brau!
¿Per què vaig oferir-te un cabdell d’amagat
si eres un ingrat?
I si t’ho repensessis, tot t’ho perdonaria…
¿L’amor, què no perdona?
Però maleït sia:
les teves veles negres solquen ja l’horitzó,
camí d’Atenes.
Ets el seu salvador:
l’heroi que va acabar amb el monstre i sortint
viu d’aquell laberint!
I jo, ¿què sóc per tu?…”
S’aixeca decidida.
Ni del sol que l’escalfa ni del vent que li crida:
“Atura’t, Ariadna!” no tindrà pietat.
Amb passos lents s’enfila cap a un penya-segat
i es llença daltabaix, contra el rocam marí,
sense por a morir.

Montserrat Bastons Garcia

Escola Aula

 

Aquest article s'ha publicat dins de Abandonament, General, Herois, Poesia i etiquetat amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Ariadna

  1. Quin luxe, Montserrat! Preciós! Moltes gràcies, poetessa, per compartir Ariadna amb nosaltres seguint la crida de Sant Jordi i la tradició de fer poesia inspirant-nos en la mitologia!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *