Clica damunt la imatge per llegir l’article “Ulisses i les sirenes” (“Ulises y las sirenas“) d’Antoni Puigverd, publicat a La Vanguardia el 29 del 10 del 2017.
[…] Com és sabut, el mite d’Ulisses ens recorda que un líder de veritat, ha d’escoltar el dolç cant de les sirenes, però ha d’atrevir-se a resistir-s’hi. A l’Odissea, per suportar les veus d’Escil·la i Caribdis, Ulisses es va fer lligar al pal de messana mentre la seva gent es tapava les orelles amb cera, per no sentir-les. D’aquesta manera, el seu vaixell va esquivar aquells esculls tan seductors, i va arribar a port. Puigdemont va estar a punt de resistir, però no va saber o no va voler fabricar taps de cera per a la seva gent. No es va atrevir a explicar-los que acceptar els límits que la realitat i la força imposen no equival pas a fracàs ni a rendició, sinó, al contrari, a maduresa, confiança, resistència.
[… ]Ara, fonent-se amb la seva gent, Puigdemont degusta, pels carrers d’una Girona en fires, les dolces veus de l’aplaudiment sirènid: el carrer, en la claustral companyia, sempre és deliciós. Però la nau catalana ja ha xocat contra les roques de la realitat i el vi d’una república retòrica donarà aviat diverses variants de vinagre. Decepció. Presó. Judicis. Costos econòmics. Pèrdua de poder. L’empatx de fantasia pot desaiguar en un abocador d’amargor.
[…] Puigdemont és un home de conviccions independentistes. Ha exercit admirablement el paper que la CUP i Junts pel Sí li van proposar. Amb franquesa, empatia i naturalitat. Certament, en el moment de la veritat no ha tingut els nervis d’acer, la punta de cinisme i el sentit de realitat que s’exigeix als líders. La duresa dels grans polítics, més que humana, és filla d’ambicions heroiques: governar el destí dels pobles. Encarnar com Ulisses el destí de la humanitat. Carles Puigdemont no té cap més ambició que formar part de la gent, de la seva gent. Ser-ne l’expressió més pura, desinteressada i genuïna. Per això ara s’hi abraça i, espera, conformat i fatalista, la cruel sentència de la història i la impietosa sentència dels tribunals d’Espanya.
[…] El mite d’Ulisses ens recorda que un líder ha d’escoltar i resistir alhora el dolç cant de les sirenes.
- Què n’opineu? Ulisses i les sirenes és un mite ben trobat? Quina relació tenen Escil.la, Caribdis i les Sirenes en l’Odissea d’Homer.
Mercè Otero
El que no diu l’article és que al final Ulisses va arribar “feliçment” a Ítaca… Els processos com els viatges són llargs i plens d’aventures… mentre el futur ens acompanyi…