«Mengem igual que déus», se sol dir en les taules ben assortides. I algú normalment es veu obligat a aclarir que el menjar dels déus era l’ambrosia (ἀμβροσία “menja dels déus,” etimològicament significa “no mortal”) , aliment de bon gust i delicat que ningú no ha pogut determinar amb certesa.
“El festí dels déus” de Giovanni Bellini
L’ambrosia s’acompanyava sovint el nèctar (νέκταρ “beguda dels déus”) en les celebracions, i ambdues apareixen en el mite i la literatura com dolços divins que van ser garantits per satisfer la fam o la set de qualsevol resident immortal de l’Olimp. Es creu que aquests ingredients mítics tenien alguna connexió amb la mel, un dolç gaudit pels mortals al llarg dels segles. La mel era molt apreciada a l’antiga Grècia. No obstant això, l’ambrosia és més que un àpat deliciós. Hi ha diversos episodis de la mitologia grega en què la ambrosia és utilitzada pels déus i deesses com una mena de bàlsam que confereix la immortalitat a qui la prenen.
Afrodita, deessa de l’amor, la ingeria per embellir encara més el seu cos.
Afrodita
Aquil·les es va banyar en ella per esdevenir immortal.
“Tetis ungeix Aquil·les amb ambrosia” de Johann Balthasar Probst (1673–1748)
Pel que ens explica Homer, els déus, a més del nèctar i de la ambrosia, el que els agradava era la carn (vid. sacrifici de Prometeu).
Hermes
Un exemple seria el d’Hermes que tenia una gran passió per la carn. Quan encara no hi havia transcorregut 24 hores des del seu naixement, se li va despertar una fam atroç per la carn. Es va aixecar i va robar 50 bous del ramat d‘Apol·lo, va partir els trossos i els va rostir. Més tard, com si no hagués passat res, va tornar al bressol i es va fer el dormit. Però l’olor del rostit seguia temptant. Apol·lo li va cedir tot els seus bous a canvi de la seva cítara (instrument musical) i Zeus el va nomenar déu protector dels ramats.
Sigui com sigui, els déus procuraven fer un bon festí!
“L’aliment dels déus a l’Olimp” (1530), plat de majòlica atribuït a Nicola da Urbino.
2n Batx. Grec
