Escil·la feta asteroide!

Escil·la és l’asteroide núm. 155 . Va ser descobert per en Johann Palisa el 8 de novembre del 1875 des de l’Observatori de Pula (Croàcia).

Mite d’Escil·la:

Escil·la era una jove que va ser transformada mitjançant un encís en una criatura marina de sis caps condemnada a guardar l’Estret de Messina.  Un dia que jugava alegrement en la platja, el déu marí Glauc la va observar, asseguda en una ombria caleta, rentant-se els bells peus en les cristal·lines aigües. Després d’haver admirat la seva bellesa des de lluny, va nedar fins a ella i li va parlar per a intentar conquistar-la. Però Escil·la el va rebutjar.

Glauc, que no estava disposat a tolerar-ho, va acudir a la maga Circe per a assolir l’amor de Escil·la. No obstant això, Circe no estava disposada a ajudar Glauc, ja que també estava enamorada d’ell; i, encara que el va intentar convèncer que dediqués el seu amor a algú més digne d’ell, es va veure obligada a ajudar-lo a aconseguir els seus propòsits. Per a això li va lliurar una pòcima, donant-li una sèrie d’instruccions sobre el seu ús. Fent cas de Circe, Glauc va abocar aquell líquid a la caleta on Escil·la solia banyar-se. Un dia que aquesta hi va anar alegrement a donar-se un capbussó, va observar de cop i volta com una gossada començava a atacar-la. Espantada, va tractar de defensar-se, però aviat va observar horroritzada que aquests gossos partien de la seva cintura i que estava començant a transfomar-se en un temible ésser. Era un monstre del mar amb cap i cos de dona. De les seves extremitats inferiors sortien caps de gossos, tenia  dotze peus per a sostenir-se. Posseïa tres caps, tots ells amb tres fileres de punxeguts ullals. Vivia a l’estret de Messina, al costat de Caribdis (d’aquí ve l’expresió estar entre Escil·la i Caribdis o estar entre l’espasa i la paret), i va ser transformada pels déus, amb el temps, en una roca, que suposava greus perills per als navegants.

Glauc i Escli·la, de Bartholomäus Spranger


Publicat dins de Asteroides, General, Mitologia | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

L’asteroide Eros

Eros és l’asteroide número 433. Va ser descobert el 13 d’agost de 1898 per Carl Gustav Witt, des de l’observatori de Berlín. És el segon asteroide proper a la Terra en grandària després de  Ganímedes. Va ser el primer asteroide conegut que franqueja l’òrbita de la Terra. Té una forma extremadament allargada, similar a  la d’un cacauet. Mesura 33 km d’un extrem a l’altre. La major proximitat que ha assolit respecte a la Terra ha estat de 23 milions de km.

Asteroide Eros

Mite d’Eros:

Eros és el déu de l’amor en la mitologia grega; on era el déu responsable de la luxúria, l’amor i el desig, i era també venerat com un déu de la fertilitat. El seu equivalent en la mitologia romana era Cupido, també conegut com Amor. Eros és el fill d’Ares i Afrodita. El mite més conegut és el de Psique i Eros. Una vegada, en una ciutat, hi havia un rei i una reina que tingueren tres filles. Psique era la menor i més bella de tres germanes, filles d’un rei d’Anatòlia. Afrodita estava gelosa de la bellesa de la mortal, doncs els homes estaven abandonant els seus altars per a adorar en lloc seu una simple dona, i així va ordenar al seu fill Eros que la fes enamorar-se de l’home més lleig del món, llançant-li una fletxa d’or oxidat. Però el mateix Eros es va enamorar de Psique, va llançar la fletxa al mar, la va raptar i la hi va portar volant fins al seu palau.

Per a evitar la ira de la seva mare, una vegada va tenir Psique en el seu palau, Eros es presentava sempre de nit, en la foscor, i va prohibir a Psique qualsevol indagació sobre la seva identitat. Cada nit, en la foscor, s’estimaven. Una nit, Psique va explicar al seu estimat que trobava a faltar les seves germanes i volia veure-les. Eris va acceptar, però també li va advertir que les seves germanes voldrien acabar amb la seva sort. Al matí següent, Psique va estar amb les seves germanes, que li van preguntar, envejoses, qui era el seu meravellós marit. Psique, incapaç d’explicar com era el seu marit, ja que no l’ havia vist mai, titubejà i els va explicar que era un jove que sempre estava de cacera, però va acabar confessant la veritat: que realment no sabia qui era.

Així, les germanes de Psique la van convèncer perquè a la meitat de la nit encengués un llum i observés el seu estimat, assegurant-li que només un monstre voldria ocultar la seva veritable aparença. Psique els va fer cas i va encendre un llum per a veure el seu marit. Una gota d’oli bullint va caure sobre la cara d’Eros dormit, que es va despertar i va abandonar, decebut, la seva amant.

Quan Psique es va adonar del que havia fet, va pregar a Afrodita que li retornés l’amor d’Eros; però la deessa, rencorosa, li va ordenar realitzar quatre tasques, gairebé impossibles per a un mortal, abans de recuperar el seu amant diví. Com quart treball, Afrodita va exigir a Psique que anés a buscar un cofre d’Hades. Quan va aconseguir arribar allí, Persèfone, deessa de la ultratomba, li va dir que el que hi havia en el cofre era només per a Afrodita. Psique, temptada pel poder que podria donar-li el que hi havia en aquell cofre, va oblidar que la curiositat ja havia arruïnat una vegada la seva vida, i el  va obrir, però en comptes de trobar poder, va trobar un somni etern. Psique va caure en l’herba, adormida per a tota l’eternitat. Eros, finalment s’ apiadà de la seva estimada i la va rescatar. Temps després, Afrodita i Psique van fer les paus, i van romandre juntament amb Eros a l’Olimp.

El rapte de Psique, de William-Adolphe Bouguereau.


Publicat dins de Asteroides, General, Mitologia | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Erato feta asteroide!

Erato és l’asteroide núm. 62.  És un asteroide gran i fosc del cinturó principal. Fou descobert a Berlín el 14 de setembre del 1860 per l’Oskar Lesser i en Wilhelm Forster. Aquest asteroide pertany a la “Família de Themis” del grup de famílies d’asteroides d’Hirayama.

Asteroide Erato

Mite d’Erato:

Erato és la musa de la poesia, especialment de l’amorosa. Des del Renaixement, se la representava coronada amb  roses,  portant una petita lira o una cítara entre les seves mans, instrument de corda que Hermes va inventar. En altres iconografies se la representa portant una fletxa d’or, símbol d‘Eros. Als seus peus, generalment hi ha dues tòrtoles picotejant i, de vegades, al seu costat l’acompanya el déu Eros proveït d’un arc, fletxes, i algunes vegades d’una torxa encesa.

[Kauffmann - Erato, the Muse of Lyric Poetry with a Putto]

Erato, musa de la poesia amorosa, d’Angelica kauffmann

 

 

Publicat dins de Asteroides, General, Mitologia | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

L’asteroide Egèria

Egèria és un asteroide gran del cinturó d’asteroides, és el num. 13. Fou descobert des de Nàpols el 2 de novembre de 1850 per l’astrònom italià Annibale de Gasparis.

Òrbita d’Egèria

Mite d’Egèria:

Egèria era, en l’antiga mitologia romana, la deessa de les fonts. Va ser  l’esposa del llegendari segon rei de Roma Numa Pompili i li va ensenyar a ser un legislador savi i just, per això l’anomenaven Numa el piadòs. Quan aquest va morir, eren tantes les llàgrimes que vessava, que els déus la van transformar en una font de la qual sempre brollava aigua. Una altra versió del mite diu que Egèria no era l’esposa de Numa, sinó tan sols la seva consellera. Estimant-lo en silenci Egèria no va poder consumar el seu amor ja que Numa va morir. La nimfa no trobava consol i el seu plor no parava. Diana es va apiadar d’ella i la va convertir en font.

La ninfa Egèria dictant a Numa Pompili les lleis de Roma, de Ulpiano Checa.

Publicat dins de Asteroides, General, Mitologia | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Eco feta asteroide!

Eco és l’asteroide núm. 60. És un asteroide força gran del cinturó principal, és de la classe S. Fou descobert per en J. Ferguson el 14 de setembre del 1860, a Washington.

Asteroide Eco

Mite d’Eco:

Eco és una de les nimfes del bosc, i és la que dóna origen al so que coneixem com a eco. La deessa Hera havia castigat Eco, i li impedia parlar. La nimfa només podia tornar a sentir la paraula que pronunciés el seu interlucotor. Això es va deure al fet que Eco cobria a Zeus les seves infidelitats cap a Hera, i l’entretenia amb eloqüents converses. Eco es va enamorar perdudament de Narcís de qui l’endeví Tirèsias va predir, en el seu naixement, que tindria un llarga vida si no es contemplava a si mateix. Aquest jove era molt bonic però menyspreava l’amor de tots.

La pobra nimfa no va ser l’excepció i Narcís menyspreà el seu cor quan la va veure al bosc i ella no va ser capaç de respondre-més que les seves pròpies paraules. Llavors, ella desolada, ofesa es va tancar en un lloc solitari i  va deixar de menjar i de cuidar-se. Així es va anar consumint a poc a poc, i el dolor la va anar absorbint fins que va desaparèixer i es va desintegrar en l’aire, quedant només la seva veu que repetia les últimes paraules de qualsevol. A causa d’això els déus es van molestar i totes les altres dones rebutjades van pregar als déus per venjança. Nèmesi (la venjança) les va escoltar i va fer que Narcís contemplés la seva pròpia imatge. Quan el jove ho va fer, es va enamorar de la seva pròpia bellesa i ja no li va importar res més que la seva imatge. Es va quedar contemplant a l’estany on va caure i es va ofegar. Al costat de l’estany va créixer una flor que anomenem el Narcís.

Eco i Narcís,de Nicolas Poussin, Museu del Louvre

Publicat dins de Asteroides, General, Mitologia | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

L’asteroide Deianira

Deianira és l’asteroide núm. 157. Fou descobert l’1 de desembre del 1875 des de Marsella per l’Alphonse Borrelly.

Mite de Deianira:

Deianira era una princesa de Calidònia, filla d’Eneu i d’Altea. Es casà amb Hèracles, que va haver de lluitar amb Aquelou per obtenir-la. D’aquest matrimoni van néixer Hil·losMacària. Mentre anaven cap a Traquis fou raptada pel centaure Nessos, però Hèracles l’abaté amb una de les seves fletxes enverinades. Abans de morir, Nessos recomanà a Deianira que recollís la seva sang assegurant-li que se’n podia fer un filtre d’amor. Ella el cregué i es va enportar la túnica xopa. Més endavant, en sospitar que el seu marit l’abandonaria per Íole, li envià la túnica fatal, i quan li van dir que havia mort a conseqüència del verí , desesperada, es va suïcidar.

El rapte de Deianira, de Guido Reni, Museu del Louvre

Publicat dins de Asteroides, General, Mitologia | Etiquetat com a | Deixa un comentari