TARRACO

Publicat el 15 gener 2013 per evagonzalez

TARRACO

Tarraco, l’actual Tarragona, va ser una ciutat fundada pels romans, capital de la Hispània Citerior i, posteriorment, de la província de la Tarraconense.

Inicialment va ser un assentament durant la Segona Guerra Púnica, l’any 218 aC pels germans Gneu i Publi Corneli Escipió. Molt aviat es va convertir en una base militar important i va ser la principal base d’hivernada dels exèrcits roman. Aquesta ciutat també va ser molt important pel fet de que va jugar un paper molt rellevant durant la romanització a Hispània.

Juli Cesar li va concedir l’estatut de colònia romana de dret romà(Colonia lulia Urbs Triumphalis Tarraco) l’any 45 aC. Posteriorment, l’any 28 aC, August li va concedir la capitalitat de la província de la Tarraconense.

 

 

 

 

 

Tarraco

Tarraco va arribar al seu prestigi màxim durant el segle II dC, després de realitzar alguns canvis i millores en l’àmbit urbanístic i monumental. A mitjans del segle III dC però, va començar la recessió tant demogràfica com urbanística de la ciutat a causa de les invasions dels bàrbars i les incursions dels francs.

Tarragona, després de ser anomenada capital de la província, va aplicar un programa per millorar el nivell urbanístic-monumental de la ciutat per anivellar-lo d’acord amb la seva importància.

Principalment per aquestes raons, Tarragona és la única ciutat romana de Catalunya que comprimeix tots els edificis més importants de culte i oci romans en el seu espai:

  • L’amfiteatre era un edifici públic que va ser construït el segle I dC on s’hi realitzaven espectacles de gladiadors, animals i, ocasionalment, vaixells. Posteriorment, durant el segle VI s’hi va edificar una basílica visigòtica dedicada a Sant Fructuós. S’hi distingien dos espais fonamentals: la càvea (on s’ubicava el públic) i l’arena (on es desenvolupava l’espectacle)

  • El circ, situat a la part alta de Tarragona, era un edifici on es feien curses de cavalls. Va ser construït durant el regnat de Domicià en el segle I dC. Sembla que a partir del segle V el circ va començar a perdre la seva funció original i va començar a ser aprofitat per altres construccions.

  • L’aqüeducte de les Ferreres, construït el segle I dC aprox., complia la funció de dur aigua des del riu Francolí fins la ciutat de Tarraco. És un dels aqüeductes més monumentals i ben conservats de l’època romana i el més important de Catalunya.

  • El teatre romà a Tarragona es conserva en unes condicions precàries. Construït aproximadament durant el s I dC, va ser utilitzat fins el segle II i, posteriorment, va ser reutilitzat en altres edificis. S’hi feien representacions teatrals.

  • El temple d’august està ubicat on ara hi ha la catedral de Tarragona. Recentment si han fet excavacions per poder descobrir més d’aquest temple romà.

  • Les muralles, la necròpolis, l’Arc de Berà, els dos fòrums… també són edificis importants que es troben a Tarragona o als seus voltants.

     

 

 

Publicat dins de Ciutats romanes, Tarraco | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Aqüeductes i arcs

Publicat el 29 maig 2012 per FERRAN AGUILERA PUENTES

Els aqüeductes

L’aigua era desviada dels rius o de les fonts de les muntanyes a una canalització. L’aqüeducte baixava en pendent suau i progressiu, tot superant els obstacles naturals (muntanyes o valls) amb perforacions a la roca o amb grans construccions en fileres d’arcs sobreposades.

L’estil del aqüeductes es molt semblant en tots, a sota unes columnes que sobresurten del terra i a partir d’aquí es van succeint nivells o pisos, dels quals estan formats per arcs semicircular successius. A la part de dalt s’hi troba el canal per on circulava l’aigua i de vegades a la part de baix hi havia un camí per on passava la gent, tot i que això no es tant habitual.

Aqüeductes que ens ha arribat: n’hi ha per exemple a Tarragona, Segòvia, Itàlia, França. Són construccions que destaquen per la seva grandiositat i funcionalitat.

Aqüeducte de Pont du Gard, a França:


 

 

Aqüeducte de Segòvia:

 

 

 

 

Els arcs

La paraula “Arc” procedeix del llatí arcus, aquest arcus és una peça decorativa de forma corbada entre dos pilars o murs. Està compost per peces anomenades dovelles, i el més característic es que té una gran diversitat de tipus de curvatura.

El funcionament de l’arc és basic: Suporta càrregues mitjançant el mètode de compressió, així doncs, actuant com a punt de suport.

Història

L’arc va aparèixer a Mesopotàmia, on en un principi, l’arc es construïa amb   fang i canyes. Va passar per moltes altres civilitzacions com per exemple Egipte, i finalment va arribar a l’antiga Roma.. Primerament,  l’arc es va utilitzar per a les estructures subterrànies fins que van ser els romans els primers a utilitzar-los en la superfície com per exemple  en moltes de les seves estructures tradicionals, com aqüeductes, palaus i amfiteatres.

A l’edat mitjana, l’ús de l’arc es va començar a utilitzar en la construcció de catedrals; i finalment  encara  avui en dia s’utilitza en algunes estructures com en els ponts, encara que amb altres tipus de materials ja més desenvolupats.

Estructura d’un arc

1-Clau:  és el punt central de l’arc, que és de forma semicircular,  i està construït a partir d’un nombre imparell de dovelles. Es necessiten un nombre imparell de peces perquè hi hagi una dovella clau.

2- Dovelles : conjunt de peces que formen l’arc. Com hem dit abans, la dovella del centre, que tanca l’arc, s’anomena clau (1), i les dues dovelles del costat contraclaus. Les dovelles dels extrems, que reben el pes de l’arc, s’anomenen coixins, i les properes als coixins s’anomenen ronyons.

3- Extradós : és la cara exterior de l’arc.

4- Imposta : filera de peces on comença  l’arc.

5- Intradós : La cara interior de l’arc.

6- alçada de l’arc, que es mesura des de la línia d’arrencada fins a la clau.

7- amplada de l’arc.

8- Carcanyol: Espai que dona sobre de l’arc .

Diferents tipus d’arcs

Hi ha molts tipus d’arcs, i dins d’aquests,  molts subtipus relacionats amb forma, superfície etc. així que n’esmentarem uns quants:

Els romans utilitzaven arcs d’un sol centre, o de mig punt, com a l’aqüeducte romà de les Ferreres, Tarragona.

L’arc de triomf

És un conegut monument típic de l’arquitectura romana en forma d’arc que originàriament commemorava el triomf en alguna batalla, d’aquí el seu nom; els més antics són del segle I i es troben a Itàlia. Normalment se situaven a la entrada de les ciutats, o sobre vies principals

 

 

 

 

Publicat dins de Arquitectura, Diurn | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

L’amfiteatre

Publicat el 29 maig 2012 per FERRAN AGUILERA PUENTES

L’AMFITEATRE ROMÀ

INTRODUCCIÓ

Les lluites entre gladiadors i espectacles de feres, tradicions ja d’origen etrusc, es practicaven des de l’antiguitat a Roma i es localitzaven en el fòrum i també a l’aire lliure.

La idea del primer amfiteatre va sorgir en temps de Cèsar, que va unir dos petits teatres desmuntables de manera que el fons quedés tancat. Tot i així, no va ser fins els temps d’August que es va construir el primer amfiteatre de pedra. Un exemple n’és el Coliseu, que va ser construït per Vespasià i Titus al segle I dC. És una monumental construcció ubicada a la ciutat de Roma i el seu veritable nom era amfiteatre Flavi, però, se’l coneix amb el nom de  Coliseu gràcies a la colossal estàtua de Neró que estava al seu costat. El Coliseu és  el millor exemple d’amfiteatre i és clarament la imatge de la ciutat de Roma, representant a més, la grandesa de l’imperi romà i el seu art.

HISTÒRIA

Pels volts de l’any 66 d.C. va esclatar una revolta a Judea contra la tirania romana. El llavors emperador Neró va enviar el general Vespasià a controlar-la (un temps abans Neró havia exiliat  Vespasià per haver-se quedat adormit en una de les insofribles representacions de l’emperador-artista). En el 68, bastant impopular pels abusius impostos amb què havia sotmès  Roma, Neró va ser declarat enemic de l’imperi i es va suïcidar. La crisi política que va succeir a la seva mort va veure 3 emperadors en un any, fins que el senat va buscar una figura respectable perquè s’encarregués de l’imperi: Vespasià. Aquest  va deixar llavors el seu fill Titus a càrrec de la guerra contra els jueus i va assumir el càrrec d’emperador, no per dret de sang, sinó per les seves dots de gran general. Va fundar la dinastia Flàvia, d’on li ve el nom a l‘Amfiteatre.

En prendre el poder Vespasià va trobar una població descontenta i desocupada, i va decidir construir un majestuós escenari que mantingués la gent entretinguda, allunyant-la de possibles revoltes. Davant d’un Estat gairebé en fallida i evitant augmentar els impostos (el que havia portat al desastre a Neró), va utilitzar els grans tresors del temple de Jerusalem (que finalment havia caigut davant Titus l’any 70) i els enormes rèdits que va produir  la venda de ciutadans jueus com a esclaus per així finançar l’amfiteatre.

UBICACIÓ I DESENVOLUPAMENT DEL COLISEU

En 29 aC, el cònsol romà Taure Estatili havia construir un amfiteatre en el Camp de Mart. Aquesta construcció va ser el primer amfiteatre de grans dimensions de la ciutat, amb diferents serveis. Aquest edifici va quedar destruït al Gran incendi de Roma de l’any 64, i llavors va sorgir la necessitat d’un nou amfiteatre per a la ciutadania romana. Neró també havia aprofitat l’incendi per apropiar-se d’una gran part del terreny situat en una zona entre els turons del Celi, l’Esquilí i el Palatí per construir la seva residencia “la Domus Aurea”(casa d’or), on també va construir una llacuna artificial i una estàtua gegant de bronze, anomenada el Colós de Neró.

En el 71 dC Vespasià, un cop fet emperador, va voler tornar aquest espai al poble i va ordenar la construcció de l’amfiteatre en aquest lloc. Per a això, va fer drenar el llac cap al Tíber i es va disposar l’execució de canals circumdants per desviar l’aigua freàtica i pluvial. L’estàtua de Neró, però, va ser conservada, i l’amfiteatre va tenir el nom de Coliseu, per la seva proximitat a aquesta colossal estàtua. No obstant això, Vespasià no va viure per veure la seva obra acabada. Després de la seva mort al 79, el seu fill Titus va pujar al poder, i llavors va construir el nivell superior del Coliseu l’any 80 dC. Es diu que només el dia de la inauguració es van sacrificar 5000 bèsties en els espectacles de sang. Fins i tot hi havia celebracions de batalles navals, naumachia (tot i que n’hi ha que han posat en dubte aquesta afirmació per la falta de restes de material impermeable).

Més endavant es va remodelar l’edifici sota el mandat del fill petit de Vespasià, el recentment nomenat emperador Dominicà, que va construir l’hipogeu, una sèrie de túnels subterranis que s’usaven per allotjar animals i esclaus. També va afegir una galeria a la part superior del Coliseu per augmentar el seu aforament. Una inscripció recull que diverses parts del Coliseu van ser restaurades per Teodosi II i Valentinià III (que van regnar del 425 al 450), possiblement per reparar els danys que va causar un terratrèmol en el 443.

ESTRUCTURA DE L’AMFITEATRE

  • El Coliseu romà va ser potser l’obra més grandiosa de l’arquitectura romana, i en ell es van utilitzar les més variades tècniques de construcció. Les pilastres i els arcs són de travertí col·locat sense argamassa. En les parts inferiors i en els soterranis es va emprar la tova de la mateixa manera.

PARTS DE L’AMFITEATRE

  • El terreny de joc era un oval de 75 x44 m., Una plataforma construïda en fusta i coberta de sorra. Tot el subsòl era un complex de túnels i masmorres (l’hipogeu) en el qual s’allotjava als gladiadors, als condemnats i als animals.

La càvea

  • L’àmplia graderia interior estava diferenciada en gradus, pisos reservats per a les diferents classes socials:
  • Al podium, el primer d’ells, s’asseien els romans més il·lustres: els senadors, magistrats, sacerdots i, potser, les vestals.
  • El maenianum primum era per als aristòcrates que no pertanyien al senat,
  • El maenianum secundum, dividit en l’imum per als ciutadans rics i el summum per als pobres.
  • En el més alt era el maenianum summum in ligneis, fet de fusta, probablement sense seients i reservat per a dones pobres.

La façana

  • La façana s’articula en quatre ordres, les altures no es corresponen amb els pisos interiors. Els tres ordres inferiors els formen 80 arcs sobre pilastres, i amb semi columnes adossades que suporten un entaulament purament decoratiu. El quart el forma una paret cega, amb pilastres adossades, i finestres en un de cada dues obertures.

El velari

  • Era un immens teló que en ocasions especials es desplegava amb gran mestratge per protegir els espectadors de la calor del sol. Estava construït amb franges de lli vermelles. Es desplegava gràcies a uns anells que podien estendre o replegar segons l’hora del dia o les exigències climàtiques. Les cordes s’enganxaven al tendal amb eixos inserides en orificis col·locats al voltant de la cornisa a les columnes de travertí, que circumdaven l’amfiteatre, amb una complexa operació, duia a terme per una esquadra de mariners de la flota imperial de Misè.

ESPECTACLES

En l’amfiteatre es feien tres tipus d’espectacles: combats de gladiadors, lluites de feres salvatges i combats navals.

Els combats de gladiadors (munera) eren el espectacles preferits dels romans. Un home es podia convertir en gladiador de tres maneres diferents: si ha sigut condemnat a mort, per ser un esclau o per ser un ciutadà lliure que renuncia als seus drets de ciutadà.

Els gladiador s’entrenaven en unes escoles especials.

Hi havia tres tipus de gladiadors, segons les armes que portaven.

Quan un dels lluitadors queia al terra vençut demanava clemència al públic, i aquest decidia si li perdonaven la vida o el vencedor el matava.

Els vencedores obtenien una palma com a premi simbòlic i rebien regals.

Els espectacles d’animals salvatges (venationes) consistien en la exhibició d’animals exòtics, lluites entre animals i lluites entre animals i homes.

Els combats navals eren simulacres en els que intervenien vaixells de mida real, però el cost de aquests espectacles era molt car i es van deixar de celebrar.

AMFITEATRES DEL MÓN

  • Les ruïnes de 75 amfiteatres han estat  trobades en diverses zones on havia estat l’imperi Romà.

A ESPANYA DESTAQUEN

ESPANYA

  • Carmona; Cartagena; Mérida;  Empúries ; Itàlica,  a Santiponce, provincia de Sevilla;  Segóbriga,   a prop d’Almodóvar del Campo, província de Ciudad Real; Còrdova; i altres.
  • Tarragona, l’antiga  Tàrraco. Hi conté les restes d’una basílica visigoda en l’arena.
Publicat dins de Arquitectura, Diurn, Espectacles, vida quotidiana | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Arquitectura romana

Publicat el 29 maig 2012 per NEUS CULELL COLLADO

Tècniques romanes:

Temples:

Segueixen els 3 ordes arquitectònics grecs: dòric (toscà), jònic i corinti.

Dòric: És el més simple, arcaic i  maldestre dels ordes clàssics. Dóna una sensació de robustesa. No utilitza base, el seu fust té unes 20 estries agudes, i el capitell és simple,
geomètric.

Jònic: La columna té una base, el seu fust consta d’unes 24 estries sense aresta viva i el capitell es distingeix per dues volutes.

Corinti: La columna és molt semblant a la d’estil Jònic. Consta d’una base, el fust també
està estriat sense aresta viva, tot i que n’hi ha més. El  que la distingeix dels altres estils és el capitell, format per fulles d’acant.

Els temples posaven de manifest l’esperit religiós dels romans. Sovint, n’hi havia dedicat
a la Tríada Capitolina (Júpiter, Juno i Minerva) i els altres estaven dedicats a divinitats importants, venerades especialment pels habitants de la ciutat (Apol·lo, Venus, Diana…).

De vegades, en ciutats molt importants, podia haver-hi un temple dedicat al culte imperial.

Els cultes religiosos se celebraven a fora, davant del temple, on hi havia una ara per als
sacrificis. Els temples solien ser de planta rectangular, com els temples grecs, tot i que els romans van construir un altre tipus de temple, de planta circular.

A diferència dels temples grecs, els romans tenen una part frontal i estan situats sobre un
podi, donant un aire de verticalitat.

Basíliques:

La basílica era el lloc on es reunien els tribunals de justícia o on es discutia sobre negocis. Era un edifici de grans dimensions, cobert i porticat, de tres naus, la més gran de les quals era la central. Els cristians van adoptar aquest tipus d’edifici per celebrar-hi el culte religiós.

Aqüeductes:

Els romans normalment construïen les ciutats a prop d’algun recurs aqüífer, quan això no
passava l’havien d’anar a buscar lluny. Per solucionar aquest problema van construir aqüeductes. L’aqüeducte no partia directament de la font, sinó que prenia l’aigua que una cisterna o un petit embassament recollien de la font i d’allà la portava fins a les ciutats.
La construcció d’un aqüeducte, per tant, havia de tenir una certa inclinació en tot el seu recorregut.

La canal oberta per on passava l’aigua (specus) era de pedra amb les parets impermeabilitzades, i feia dos metres d’alçada per un d’amplada. L’specus estava cobert per una volta de mig punt, o bé per unes lloses planes. Quan el
terreny ho permetia, l’specus anava a ran de terra. Quan hi havia alguna muntanya, es feien túnels per no interrompre l’aqüeducte, i quan s’havia de travessar una vall, es feia per damunt de ponts i murs. En arribar a la ciutat, l’aqüeducte entrava per un lloc enlairat: unes arcades sostenien la canal i permetien la seva entrada per sobre de les
muralles. Aquest seguit d’arcades fou una de les grans innovacions dels romans, i dóna als
aqüeductes el seu aspecte més típic.

L’aqüeducte arribava a una torre d’aigua, castellum aquae, situada a la part alta de la ciutat, i des d’allà es distribuïa mitjançant tres canonades: primerament se subministrava aigua a les fonts públiques, en segon lloc, a les termes públiques, i en darrer lloc, a les cases privades, per assegurar així que mai no en manqués als llocs públics.

Les canonades que sortien de la torre d’aigua eren generalment de plom, o bé de
terrissa. També eren de plom les canonades de les cases que disposaven d’aigua
corrent, i el seu consum era regulat per aixetes molt semblants a les nostres.

Els romans també es van preocupar per al puresa de l’aigua, que s’aconseguia mitjançant la instal·lació de filtres i fent passar l’aigua per diferents dipòsits, on quedaven les restes d’impureses.

Clavegueres:

Les clavegueres eren uns túnels subterranis coberts amb voltes de mig punt i de grans dimensions, ja que hi podia passar una persona dreta. Però també n’hi havia que eren petits reguerols al mig del carrer tapats amb unes lloses. Aquestes clavegueres recollien l’aigua de la pluja, els residus de les cases i de les termes, i anaven directament a un riu proper o al mar si eren ciutats costaneres. Quan al traçat de les clavegueres, solia coincidir amb el de les vies urbanes, tal com passa actualment.

Vies de comunicació:

Els romans van ser els primers a fer una planificació detallada de la xarxa de carreteres
que necessitaven. El seu objectiu primordial era que l’exèrcit es pogués desplaçar més ràpid d’un punt a un altre. Els principals tipus de carreteres eren els següents:

– Via: camí força ample en el qual podien encreuar-se dos vehicles. Durant el Baix
imperi, aquest mot fou substituït per strata.

– Actus: camí que permetia el pas d’un sol vehicle o animal de càrrega.

– Iter: camí per a vianants o cavalls.

De tots aquests camins, el més important era la via, i la seva construcció estava reservada a l’exèrcit, que coneixia detalladament el terreny.

Per a la construcció de les vies seguien la tècnica següent: primerament traçaven el
recorregut i excavaven dos petits solcs que recobrien amb dues fileres de pedres per delimitar l’amplada de la via; excavaven un canal més profund entre les dues fileres de pedres i el recobrien en primer lloc amb pedres de mira mitjana sense res que les unís (statumen); seguidament, hi posaven sorra o grava barrejada amb morter (rudus); finalment, ho recobrien amb pedres esmicolades i premsades (nucleus) o, en les vies més importants, amb lloses de pedra ben encaixades (stratum).

El paviment quedava un xic elevat en el centre per evitar que la via s’inundés. A les
principals vies també podem trobar unes columnes de pedra en forma cilíndrica d’uns dos metres d’alçada anomenades mil·liaris. Es col·locaven cada mil passos i s’hi  indicava la distància recorreguda, o bé la distància fins al punt d’arribada de la via. Cal dir, també, que al llarg de les vies més importants es trobaven les mansiones, que equivaldrien als hostals actuals.

La via més important era la que anava des dels Pirineus (porta d’entrada a Hispània) fins a Cadis. Feia tot el recorregut al costat del mar i va rebre el nom de la via Herculea, però amb la reconstrucció promoguda per August va canviar el nom per via Augusta.

Publicat dins de Arquitectura, Nocturn | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

El circ romà

Publicat el 28 maig 2012 per FERRAN AGUILERA PUENTES

Introducció:

El circ romà (circus, en llatí ) era un edifici d’oci romà que servia per a fer curses de cavalls i de carros (bigues, quadrigues. No s’hi feien lluites de gladiadors, que se celebraven a l’amfiteatre.

Parts:

Era un edifici rectangular amb un costat curt semicircular. Al centre es construïa una balustrada que dividia l’edifici pel centre (spina). Les grades estaven recolzades en una estructura feta amb arcades. A l’spina hi podia haver de tot, temples, obeliscs, estàtues de dofins (per comptar les voltes)→ símbol del déu Neptú, déu del mar i protector dels cavalls. Les voltes també es podien comptar amb ous, símbol dels diòscurs Càstor i Pol·lux. A cada extrem de l’spina hi havia les metae, pilars o fites que assenyalaven el punt on havien de girar els carros. Al davant d’unes de les metae es trovaben les carceres, que eren el lloc de sortida dels carros per a la cursa.

S’hi celebraven els anomenats Jocs circenses (Ludi circenses).

Història:

El primer circ fou creat per Tarquini Prisc, després de la conquesta d’Apiolae als llatins. El lloc on es van celebrar les festes fou envoltat de plataformes temporals pels patres i equites, i l’interior fou anomenat circ, be perquè era rodó o perquè les carreres es feien en cercle. Abans de la mort de Tarquini un edifici permanent fou construït per aquest tipus de celebracions i fou anomenat Circ Màxim per distingir-lo d’altres edificis similars més reduïts (segle VI aC). En un principi estava construït en fusta, però al  segle II aC es va fer de pedra.

Circs més importants:

Mérida: A causa de les seves grans dimensions es trobava fora del recinte emmurallat, al costat de la calçada que unia Emerita amb Corduba (Còrdova) i Tolletum (Toledo). En l’actualitat existeix un centre d’interpretació al costat del monument i aquest és totalment visitable. La data de la seva construcció data de principis del segle I dC, possiblement durant l’època de Tiberi.

Tarragona: Construït a la fi de el segle I dC, segurament en temps de l’emperador Domicià.
Es conserven restes dels seients en dues escales. S’ha identificat també una de les butaques de pedra reservades a les autoritats de la ciutat i la província Tarragonina. En l’actualitat és parcialment vistable, ja que una part ha quedat immersa en l’estructura urbana de Tarragona.

Toledo: Construït a el segle I. En l’actualitat, el circ es troba parcialment descobert, quedant la resta sota la superfície del parc on es troba situat, l’avinguda de Carlos III i els carrers propers, on poden observar-se algunes restes.

 

 

 

Publicat dins de Arquitectura, Diurn, Espectacles, vida quotidiana | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Naixement, mort i matrimoni

Publicat el 15 maig 2012 per NEUS CULELL COLLADO

Introducció

El nostre deute amb el món roma és immens, de fet degut a la seva presència, tenim unes
immenses arrels, tradicions i costums que encara ara es posen en pràctica. Però nosaltres
mirarem més enllà  i  entrarem en  l’àmbit de la convivència familiar i el dia a dia de les vides d’aquelles persones que varen viure entre el període de finals de la república
i primera època de l’imperi i ens situarem en ella.

Naixement

Des del moment en que naixem, ja estem sotmesos a una societat, a un temps i a una cultura, de fet els nadons nascuts en aquelles època en el  precís moment que obrien els ulls, ja estaven en el punt de mira dels seus pares. Els nadons aliens a tot el seu voltant eren disposats als peus del seu pare i aquest el reconeixia alçant-lo en braços ( tollere
filium), però si és tenia una mínima idea dubtosa del recent nascut, es rebutjava i era exposat en un clot per a escombraries, en aquet punt, la seva vida estava dividida en dos destins, un pitjor que l’altre, el petit podia caure en mans de la mort o en mans d’algú que posteriorment l’utilitzaria de esclau o prostituta en el cas que fos nena. Normalment
el tant per cent més elevat de l’abandonament era degut a les malformacions de la criatura i en les famílies humils a raons econòmiques, i més, si el nadó era nena  , ja que en aquell període les noies,  havien que donar un dot a l’home i això implicava problemes econòmics, que podien evitar  des d’un principi rebutjant el nadó.

En les famílies més adinerades l’abandonament era per evitar dispersar el patrimoni de
l’herència, però també un altre motiu era l’intent d’amagar un origen il·legítim del nadó, per l’adulteri de l’esposa. Però si la criatura rep el tollere filium, és a dir, és  benvinguda, el nounat és purificat en una cerimònia davant d’un altar (Iustratio) a on se li penja al coll una bulla o amulet d’or o de cuir, els nens rebien el tria nomina, es a dir el prenom (praenomen)  que anteriorment el tingué algun avantpassat seu, el nom (nomen) que indicava els gens a què pertanyia i el cognom (cognomen) que era d’ origen individual i
al·ludia a alguna particularitat física o moral d’una persona, en canvi les nenes ben avançada l’època només rebien un nom: el nom de la gens en femení i l’ordinal corresponent.

Adopció

En el cas de no tenir fills naturals o que aquests no complissin les expectatives dels pares, l’adopció era molt freqüent. Entre les classes benestants, que volien impedir l’extinció d’una família o escollir un hereu o un successor. Per ser adoptat no era impediment que el pare biològic visqués, ja que es tractava d’una qüestió d’interessos econòmics i polítics, un gran exemple fou l’emperador August, fill d’Octavi el qual fou adoptat per Juli Cèsar.

Mètodes

Tot i això, en l’antiguitat també hi havien diversos mitjans de regulació de la natalitat acceptats i legals, però d’ eficàcia dubtosa, com ara ungüents espermaticides, diafragma, rentat després de l’acte, màgia i  l’avortament que era força practicat, el qual  va ser il·legalitzat durant l’imperi.

EL MATRIMONI SEGONS EL DRET ROMÀ

Per els romans,la paraula MATRIMONI tenia un significat molt concret:la celebració i la institució com a forma de vida. Per celebrar el matrimonium s’han de complir algunes
condicions.

Tots dos contraents han de tenir plena ciutadania romana -i per tant n’eren exclosos els esclaus i els estrangers- i han de disposar del consentiment dels respectius patres familiarum, que sovint han concertat el matrimoni ja des de la infantesa dels promesos. De tota manera també calia la conformitat dels nuvis.

El divorci, molt freqüent, era possible tant per iniciativa de l’home com de la dona, tot i que els fills restaven sempre sota la potestat del pare. Això no vol dir, però, que el matrimoni no fos un lligam en tots els aspectes i que especialment l’adúltera no pogués rebre severes sancions. Hi havia varies formes de matrimoni:

Matrimoni cum manu: la dona passava a formar part de la família del marit.
El marit era propietari de tots els seus beneficis. Es podia realitzar aquesta
unió de tres formes:

Confarreatio: la forma més
antiga i solemne. Era practicada pels patricis.

Coemptio: cerimònia que es practicava quan hi ha haver la restauració simbòlica dels temps en què els homes pensaven que les dones es podia comprar. L’home havia de comprar la dona pagant el seu pes en or.

Usus: per practicar aquest tipus de ceremònia, la novia havia d’estar un any seguit convivint amb el futur marit.

L’Edat legal

L’edat mínima que havien de tenir les persones per casar-se estava relacionada amb la pubertat (pubertas). En el cas dels homes, l’edat fixada eren els catorze anys (ser púber) i en les dones, els dotze anys .

EL PATER FAMILIAS:
El cap de la família o pater familias té la patria potestas, el poder absolut sobre
totes les possessions i membres de la família: l’esposa, els fills i els esclaus. Era l’únic que podia disposar del patrimoni familiar i tenia el dret d’exposar els fills i el dret de vida o mort sobre ells.
Així doncs, malgrat que un fill mascle esdevé major d’edat i ciutadà quan deixa la toga viril, després de casat, viu, si pot, a la seva pròpia casa, però tot i així, segueix sota la tutela del seu pare, a no ser que sigui orfe o hagi estat emancipat. Fins a la mort del seu pare depèn d’aquest per a tot: tot el que guanya pertany al seu pare i no disposa lliurement de més diners que els del peculi, un capital assignat pel pare.

LA MATER FAMILIAS O MATRONA

La matrona tenia un lloc important a la família romana: era al costat del marit, que sovint n’acceptava consells, i com a domina era respectada i obeïda per esclaus i fills. El pater familias de vegades confiava la direcció de la casa a la seva muller, si considerava que n’era digna. Les virtuts i ocupacions pròpies de la dona romana es resumien en un famós epitafi: casta fuit, domum seruauit, lanam fecit :’va ser casta, va tenir cura de la casa i va filar llana’. La dona no era jurídicament independent, sinó que solia estar sota la tutela d’un home, primer del pare, i un cop casada (uxor) podia restar en la potestat del pare o passar a la del marit, i, si moria el pare o el marit, se li designava com a tutor un familiar -el germà, el cunyat o fins i tot el fill- o un home escollit per ella.

LES NOCES

La cerimònia de les noces (nuptiae) no era necessària per al matrimoni legal, però la tradició i el seu caràcter sagrat feien que les famílies la celebressin normalment amb una gran festa. Abans del dia del casament se celebraven els esponsals (sponsalia) per fer oficial el seu prometatge amb l’intercanvi d’un anell d’or, col·locat al dit anular de la mà
esquerra. La vigília la núvia consagrava a una divinitat les seves joguines i es posava el vestit nupcial: una túnica blanca amb un vel groc i una corona de flors. A casa seva es
prenen els auspicis, sacrificant un animal -una ovella o un porc- i observant-ne les entranyes.  En acabat tenia lloc el banquet (cena nuptialis) i al vespre començava, amb el simulacre de rapte de la núvia, la deductio, processó que acompanyava els nuvis a casa el marit amb crits, acudits, música i cançons molt sovint picants. La núvia entrava a la seva nova casa en braços d’uns amics del marit per evitar el mal averany que ensopegués amb el llindar. Els acompanyants no deixaven la parella fins que arribava al llit.

MATRIMONI I AMOR

L’objectiu del matrimoni és tenir fills legítims que heretin el patrimoni familiar i que mantinguin el nombre de ciutadans. A més solia respondre als interessos econòmics o polítics de les famílies i era un mitjà honorable d’enriquiment, ja que el marit rebia generalment un dot important. Així doncs, l’amor conjugal no era cap requisit per als esposos, sinó en tot cas, una sort.

La majoria de les dones de l’alta societat preferien la castedat, encara en plena joventut, als 20 o 25 anys, després d’haver donat dos o tres fills al seu marit per assegurar la transmissió del patrimoni familiar. Com que els sistemes anticonceptius no eren gaire fiables, evitaven així el perill de morir en el part o per culpa d’un avortament, fets molt habituals. De tota manera també podia passar que algunes dones casades que s’havien acostumat a freqüents relacions sexuals amb el seu marit acabaven sent-li infidels o, un cop vídues, tenien un amant.

RITUALS

El matrimoni havia de realitzar-se en dates considerables.El periode considerat com el més adequat era la segona meitat del mes de juny,perquè estava relacionat amb el solstici
d’estiu. Es determinava que alguns actes més o menys rituals (nuptiae) acompanyessin amb gran freqüència el començament de la vida matrimonial. Un d’ells és la deductio i domum maritti,o conducció de la dona a la casa del marit enmig d’un territori nupcial format per parents i amics. Quan la dona entrava a casa,el marit li ofereix l’aigua i el foc, que són considerats elements de la vida.

MORT ROMANA

ELS FUNERALS

Quan algú es moria, els rituals fúnebres començaven cridant el nom de la persona (conclamatio) i  un cop estava rentat, ungit d’oli i vestit amb les millor robes s’exposava el seu cos a l’atri de la casa.

El dia del funeral  si el mort era;

-Noble: en la processó hi participaven actors amb mascares d’imatges dels seus avantpassats, i es pronunciava un elogi fúnebre al fòrum, un cop se l’hi havia donat sepultura es feia un banquet fúnebre i al cap de nou dies es tancava el dol amb un sacrifici (nouemdiale)

-Plebeu: el funeral al mort se l’acompanyava a la sepultura amb uns musics, ploraneres professionals.

L’ENTERRAMENT

Hi havia una llei que prohibia aquests rituals dins de la ciutat, per aquesta raó es
feien a les afores del  recinte urbà a les vies,  on s’acumulaven sepultures fins a arribar a formar una necròpolis.

Com en el món actual hi existien dos tipus d’enterrament la cremació i la inhumació, tot i que hi havien diferencies socials, la que va predominar durant els segles II a.C II dC va ser la cremació, pero a partir del segle II dC es va generalitzar la inhumació.

En el primer cas el cos era cremat en una pira, que un parent encenia amb una torxa, i les cendres guardades en una urna sepultada en la tomba, mentre que en el segon era sepultat en un taüt dins una fossa o en un sarcòfag. Un altar o un pedestal recordava el mort amb una inscripció (epitafi) normalment dedicat als seus déus Manes -abreviat D. M. (S.) Diis Manibus (Sacrum). Sovint s’enterraven amb el mort alguns dels seus objectes personals: una espasa, joies o, si era un infant, joguines.

Tipus de sepultures:

Els enterrament individuals més pobres eren en tombes fetes amb una o diverses àmfores o amb teules (tegulae) que formaven una caixa de secció triangular. Una cupa era un sepulcre individual en forma de bagul de mitja bóta de vi, feta amb pedra o recoberta de morter. Els columbaris eren tombes col·lectives en forma de colomar que contenien
nombrosos nínxols per guardar-hi les urnes. Sovint havien estat construïdes per col·legis o associacions de gent humil que asseguraven un enterrament digne als seus membres. Sarcòfags: quan s’inhumava un membre d’una família rica el cos es ficava en un sarcòfag esculpit amb motius que representaven la mort o que recordaven la vida del difunt, amb escenes mitològiques… Els sarcòfags sovint es col·locaven dins monuments funeraris com l’anomenada Torre dels Escipions de Tarragona o mausoleus com el de Centcelles,
a Constantí.

Publicat dins de mort i matrimoni, Nocturn | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Teatre romà

Publicat el 15 maig 2012 per NEUS CULELL COLLADO

El teatre Llatí

1.- Càvea

2.- Orquestra

3.- Escena

4.- Pòrtic-jardí

5.- Edifici religiós

6.- Accessos

El teatre era l’únic gènere literari que en l’època de l’hel·lenització de la cultura llatina existia ja, d’alguna manera, a Roma amb una rica tradició popular. El caràcter itàlic es distingia per una tendència a la broma, al grotesc i al mordaç que des d’antic es plasmava en representacions improvisades de gran arrelam popular. No obstant això, l’origen del teatre i de les representacions dramàtiques reglades s’ha d’apropar l’iniciació general de la
cultura romana després de la primera guerra púnica. El teatre és el més clar exemple, encara que no l’únic, de l’habilitat de la civilització romana per apropiar-se de manifestacions artístiques d’altres pobles impregnant-les del seu propi esperit.

En la denominació que la literatura llatina s’utilitza per a les obres dramàtiques o teatrals no es parla de tragèdies i comèdies, el terme habitualment utilitzat per a qualsevol tipus de representació teatral és “fabula”. La distinció entre unes formes dramàtiques i altres es basa més aviat en l’origen de l’assumpte tractat i en la caracterització dels personatges en escena. No obstant això, la tragèdia sol presentar com a protagonistes a déus o herois pel que el seu to és solemne i el seu llenguatge elevat, en canvi, la comèdia s’ocupa de l’home del carrer de manera que el llenguatge que utilitzen els actors és desenfadat i groller . Es distingien així els següents tipus de drames:

TRAGÈDIA:
Fabula crepidata o coturnata: Tragèdia d’assumpte grec; es caracteritzava perquè els actors usaven el “coturn” o bota alta característica dels actors tràgics grecs. Fabula
praetexta: tragèdia. El tema es basa en la llegenda o en la història romana. Pren el nom de la toga orlada que portaven els homes il·lustres a Roma.

COMÈDIA:
Fabula palliata: comèdia llatina d’assumpte grec. Rebia aquest nom perquè els actors es cobrien amb el “pallium” o mantell grec. Fabula togata: comèdia sobre temes i
personatges romans. Els actors vestien la toga.

Tampoc va existir a Roma en els primers temps una especialització dels dramaturgs en ​​tràgics i còmics. Els iniciadors del gènere, Livi Andrònic i Nevi, van escriure indistintament obres d’argument tràgic i còmic, només a partir de Plaute s’observa una tendència a cenyir-se a un dels gèneres.

Antecedents del teatre a Roma:
-Cants Fescenins: es tracta de diàlegs improvisats entre camperols, pronunciats en vers de contingut satíric i llicenciós. Es creu que el seu origen es troba a la ciutat etrusca de Fescenium i d’aquí deriva el seu nom. Aquests cants estan lligats a les festes de la recollida de la collita.

– Farsa o fabula atelana: El nom d’aquest tipus de representació deriva probablement de la ciutat de Atella, situada entre Càpua i Nàpols; rep també el nom de farsa osca doncs és l’osc la llengua que es parlava en aquesta regió. Es tracta de representacions improvisades en la qual els actors porten màscares i els personatges eren sempre els mateixos: el golafre, el bocamoll, el geperut…
Igual que els cants fescenins les faules atelanes estan lligades a les festes agrícoles i en el seu contingut s’inclouen els acudits picants i maliciosos.

– Saturae: Representacions escèniques similars als cants fescenins d’Etrúria. Consisteixen en una successió d’escenes sense unitat d’acció, en què els actors canten al so d’una flauta, imitant de forma burleta el pas de la dansa etrusca. En aquestes saturae trobem diversitat de temes i també diferents tipus de versos.

Els diferents tipus dramàtics (tragèdia i comèdia) van tenir desigual sort en el seu desenvolupament, conservació i transmissió. La tragèdia es va conrear amb certa assiduïtat entre el 240 i el 90 a. C., data en què mor Acci, l’últim tràgic de l’època de la República. No obstant això, coneixem poc d’aquesta activitat dramàtica: els noms de diversos autors-Enni, Pacuvi i Acci, i alguns títols i fragments. A partir d’aquest moment la tragèdia va decaure i no es té notícia de cap tragèdia en l’últim segle de la República. En l’època de l’imperi el gust del poble pels espectacles circenses i pel mim va relegar la producció dramàtica, i més concretament la d’assumpte tràgic, als cercles intel·lectuals on era recitada, es carreguen així les tragèdies d’aquest to retòric característic de la major part de la literatura de l’època de Claudi i Neró.

La comèdia llatina d’assumpte grec o fabula palliata està en canvi magníficament documentada en les obres dels dos grans còmics dels primers segles de la República: Plaute i Terenci. La comèdia es va deixar pràcticament d’escriure i representar-se en el segle I a. de C., davant la competència del mim que havia anat evolucionant cap a un tipus de farsa llicenciosa, amb gran nombre de personatges i que va arribar a ser extraordinàriament popular.

Encara que la major part de les obres dramàtiques que ens han arribat són traduccions o adaptacions dels originals grecs, sobretot de Menandre, la llibertat en el treball d’adaptació dels autors llatins és total. Els autors llatins no només introdueixen situacions noves i referències al seu moment històric, sinó que també utilitzen en una mateixa obra arguments de diferents originals grecs i fins i tot escenes d’autors. Aquest procediment es coneix ambel nom de contaminatio i és particularment visible en les comèdies de Plaute i Terenci.

Segons la tradició les primeres representacions dramàtiques a Roma es deuen a Livi Andrònic (c.284/204 a. De C.), esclau de Tàrent, a qui se li va encarregar, en el 240 a. C., la posada en escena d’una tragèdia i una comèdia traduïdes del grec per celebrar els ludi Romani amb motiu del final de la primera guerra Púnica.
Sabem que altres autors com Nevi, Enni i Acci i Pacuvi, nebot de Enni, també van escriure drames llatins però només han arribat fins a nosaltres les comèdies de Plaute i Terenci i les tragèdies de Sèneca.

PLAUTE: (s. III-II aC.) Va néixer a Sàrsina, ciutat d’Umbria,
sobre la seva vida tenim dades poc fiables, la major part de les informacions que tenim procedeixen de Varró (erudit del segle I a. C., que va dedicar grans esforços a portar alguna claredat sobre les circumstàncies de la vida del poeta umbre). Se sap que en la seva joventut va treballar en l’entorn de companyies dramàtiques i que es va dedicar al comerç però que va fracassar, com a conseqüència de l’endeutament provocat per la seva activitat comercial es va veure forçat a treballar com a esclau en un molí. En aquesta situació escriu
tres comèdies que obtenen un ràpid èxit. Va ser el més popular dels autors de comèdies i va dominar absolutament l’escena romana des del 215 a. de C., data del seu primer èxit escènic, fins al 184 a. C., any de la seva mort o, almenys, de la seva última representació. De les 130 obres que coneixem amb el seu nom només 21 es consideren autèntiques. Aquestes les conservem encara que no totes completes.
Les comèdies de Plaute són totes palliata: Amphitruo, Asinaria, Aulularia, Captivi, Curculio, Casina, Cistellaria, Epidicus, Bacchides, Mostellaria, Menaechmi, Miles Gloriosus, Mercator, Pseudolus, Poenulus, Persa, Rudens, Stichus, Trinummus, Truculentus i Vidularia , aquesta última està en estat molt fragmentari. Els seus personatges solen ser: el jove enamorat, l’esclau astut, el vell verd, la llevadora estirada … El mateix nom dels personatges sol ser parlant, és a dir ens descriu les qualitats físiques o morals dels que el porten per exemple: Estáfila, Pséudolo … I l’argument sol ser sempre molt similar: un jove ric s’enamora d’una esclava però no té diners per comprar-la
així que el seu esclau decideix ajudar a l’amo a canvi de la seva llibertat. Amb tota mena d’enganys l’esclau aconsegueix els diners per al seu amo. El final sempre és feliç i es descobreix que la jove esclava no és tal, els seus pares acaben per reconèixer-la gràcies a alguna marca del cos o algun objecte personal.

La finalitat última del teatre plautí és divertir: pretén aconseguir un efecte còmic en cada escena, encara que hagi de sacrificar la lògica interna de l’acció. Per aconseguir l’efecte còmic desitjat tant li fa al autor caure en contradiccions, anacronismes i incongruències, la caracterització dels personatges és de vegades extravagant i les situacions s’allarguen sovint més enllà de la versemblança. Tot això contribueix a donar a les comèdies de Plaute
un caràcter fantasiós que és la seva principal virtut i que les converteix en intemporals.

Les obres dramàtiques solen anar precedides d’un pròleg en el qual algú (que pot ser un personatge, o algú disfressat de déu …) compte l’argument i intenta guanyar-se l’atenció i l’aplaudiment del públic. Sovint s’inclouen també dos arguments, un d’ells en acròstics i després l’obra dividida en cinc actes i aquests en escenes.

Terenci:

D’origen cartaginès, va arribar a Roma com a esclau i va ser comprat pel senador Terenci Lucà que després li va donar la manumissió i li va donar el seu nom segons el costum. Va
aconseguir entrar en el cercle d’influència dels Escipions, va morir jove. D’ell només es coneixen les sis comèdies que se’ns han conservat completes: Andria (la noia d’Andros), Hecyra (la sogra), Heautontimorumenos (el atormentador de si mateix), Eunuchus (l’eunuc), Phormio (Formión) i Adelphoe (els germans).
Les comèdies de Terenci tal com ens han arribat inclouen abans dels cinc actes una Didascàlia (conjunt de notes que aporten informació addicional sobre l’autor, el títol original grec, els personatges, el lloc i data de representació …) i una períoca ( resum de l’argument en dotze versos) però cap de les dues coses van ser afegides per Terenci sinó que són molt posteriors. El que sí va afegir Terenci són els pròlegs que a diferència dels
de Plaute no estaven destinats a agradar al públic sinó a defensar de l’atac dels seus enemics.

Les comèdies de Terenci també es diferencien de les de Plaute de la intenció, doncs Terenci no busca el riure fàcil del seu públic sinó que intenta educar, el seu to és més solemne i el seu vocabulari més curós, potser per això Terenci no va tenir tant èxit com Plaute . La seva comèdia Hecyra va haver de passar per tres intents d’estrena fins aconseguir que es representés. Encara que els personatges són els mateixos, Terenci no trenca la jerarquia social, els seus esclaus respecten als amos, els pares es preocupen pels seus fills … Una de les principals diferències entre la tragèdia grega i la romana és que la grega estava escrita per ser representada no llegida i, en canvi, amb la romana passava just el contrari. Com ja s’ha indicat la tragèdia comença a Roma després de la conquesta de Tarent en l’any 272 a. C., que va suposar al seu torn la”conquesta” de Roma per la cultura grega, segons recull el cèlebre vers d’Horaci: Graecia capta ferum victorem cepit. Des d’aquesta època hi va haver poetes que van traduir o abocar al llatí drames grecs. Es pensa generalment que la tragèdia no va aconseguir mai a Roma la popularitat que van aconseguir la comèdia i altres formes escèniques. Potser la raó d’aquesta opinió generalitzada resideixi en què només ens queden escassos fragments de les tragèdies de l’època republicana i el seu caràcter retòric els fa poc atractius. Però la veritat és que la
tragèdia va tenir una llarga vida a Roma; es va seguir representant per espai de més de dos-cents anys i els romans de l’època clàssica coneixien i apreciaven a Enni, Pacuvi i Acci com grans tràgics.
Durant els primers anys del principat d’August es confirma la tendència a la
desaparició de la tragèdia i d’altres formes de drama literari amb pretensions
escèniques.

SÈNECA:

La tradició diu que va néixer a Còrdova d’on era la seva família, era fill de Sèneca el rètor. El que sabem de la seva vida procedeix en gran part de les seves obres. La seva formació
va ser variada, rica i oberta. Va adaptar coma seva la filosofia estoica fins al final dels seus dies. La seva salut sempre va ser feble. L’emperador Claudi el va desterrar a Còrsega però Agripina el va fer cridar i el va nomenar preceptor del seu fill Neró. Va ser tutor i conseller de Neró fins que aquest el va obligar a suïcidar-acusant-lo de participar en el complot que Pisó havia organitzat en contra. No tenim dades fiables sobre la data en què Sèneca va escriure les seves tragèdies però es creu que les va escriure abans que els seus tractats filosòfics. Les seves fabulas coturnata són: Hèrcules enfurismat, les troianes, les fenícies, aquesta ens ha arribat incompleta, Medea, que és potser la més coneguda de totes, Fedra,
Èdip, Agamèmnon, Tiestes, Hèrcules a Oeta, de dubtosa atribució i la praetexta , titulada Octavia. A Sèneca li agradava recarregar les seves tragèdies de patetisme i efectisme,
desterra completament la influència dels déus per considerar, fidel a la seva moral estoica, que l’home és amo del seu propi destí.

Circ Romà

El circ romà és una de les instal·lacions lúdiques més importants de les ciutats romanes. Justament amb el teatre i l’amfiteatre forma la trilogia de grans instal·lacions destinades a divertir al poble, inspirat en els hipòdroms i estadis grecs, però de mesures molt més grans que aquests, el circ romà estava destinat a carreres, espectacles i representacions que conmemoraven els esdeveniments de l’Imperi.

El circ romà és un recinte allargat amb rematades circulars en els extrems, tenint globalment una forma ovalada, més o menys allargada. Al centre, envoltada de grades generalment de pedra, hi havia la sorra (en llatí hārēna), molt allargada i partida en dos
per l’espina (en llatí spina), un mur baix i aïllat coronat d’obeliscos, estàtues i altres ornaments semblants. 1 l’espina formava sobre la sorra dos carrers per on corrien les quàdrigues. En cada un dels extrems de l’espina hi havia un pilar cònic denominat meta (en llatí meta) .2 Els comptadors de voltes solien ser ous de pedra o estatuetes de dofins.

Era un edifici rectangular amb un costat curt semicircular. Al centre es construïa una balustrada que dividia l’edifici pel centre (spina). Les grades estaven recolzades en
una estructura feta amb arcades. A l’Spina hi podia haver de tot, temples, obeliscs, estàtues de dofins (per comptar les voltes)→ símbol del déu Neptú, déu del mar i protector dels cavalls. Les voltes també es podien comptar amb ous, símbol dels dioscurs Càstor i Pòl·lux.A cada extrem de l’Spina hi havia les metae, pilars o fites que assenyalaven el punt on havien de girar els carros.. Al davant d’unes de les metae es trovaben les carceres.

S’hi celebraven els anomenats Jocs circenses (Ludi circenses).
Plànol del Circus Maximus fet per Samual Platner al 1911.

El primer circ fou creat per Tarquini Prisc després de la conquesta d’Apiolae als llatins. El lloc on es van celebrar les festes fou envoltat de plataformes temporals pels patres
i equites, i l’interior fou anomenat circ, be perquè era rodó o perquè les carreres es feien en cercle. Abans de la mort de Tarquini un edifici permanent fou construït per aquest tipus de
celebracions i fou anomenat Circ Màxim per distingir-lo d’altres edificis similars més reduïts (segle VI aC). En un principi estava construït en fusta, però al segle II aC es va fer de pedra.

Trajà, l’any 107, va celebrar el triomf sobre Dàcia, l’actual Romania, amb unes festes que van durar 4 mesos, en què van intervenir 11.000 feres salvatges importades de diferents selves del món, que van lluitar contra 10.000 homes. Rius de sang van tacar les sorres del gegantí arena, antecessor de les avui tan populars places de bous. Se sap, que tots els animals van morir, però no hi ha registre de les baixes humanes, el que dóna una idea de
l’escassa importància que les persones tenien per a aquesta societat corrompuda.

Gran part dels criminals i dels presos de guerra eren destinats a aquestes lluites sanguinàries. Existien empreses especials que proporcionaven partides de gladiadors i escoles de lluita que els ensinistraven en aquestes arts, així com també corporacions que controlaven les apostes. Això últim, era una forta activitat comercial, molt del gust del poble romà, que produïa avantatjosos guanys.

Amb el temps, l’activitat de gladiador va deixar de ser exclusivament per a condemnats, presoners de guerra o esclaus que buscaven la seva llibertat i va passar a ser un dret de qualsevol ciutadà romà. La diferència estrebava que alguns eren obligats a fer-ho per servir de diversió a la plebs i altres tenien l’opció de fer-ho lliurement. Molts nobles i soldats van ser famosos a la sorra i fins i tot diversos Emperadors, obertament o d’incògnit van participar en aquestes lluites. Calígula, a voltes disfressat de soldat, agradava de rematar de la seva pròpia mà als ferits i moribunds, acte que li produïa gran plaer. Còmode, es va atribuir més de 700 victòries lluitant amb els més famosos gladiadors de l’època, apostant cada vegada, fortes sumes de diners a favor seu. Òbviament, sempre sortia victoriós.

Publicat dins de Nocturn, Teatre | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Arquitectura (temples-termes-cúria-basílica)

Publicat el 27 abril 2012 per FERRAN AGUILERA PUENTES

ELS TEMPLES

El temple romà era la construcció sagrada típica de la religió romana. En el seu interior hi havia els altars i els lararium (que eren petits altars dedicats a unes divinitats de la mitologia romana que formaven part dels cultes familiars). Temple deriva del terme templum que no només significa l’edifici en si, sinó el lloc consagrat, que estava orientat segons els punts cardinals.

L’ARQUITECTURA

L’arquitectura dels temples romans utilitzava els ordres clàssics dels grecs; el dòric, el jònic i el corinti, encara que en el moment en què van ser utilitzats pels romans van passar a ser uns elements decoratius ei no tant uns elements estructurals.

La distància entre les columnes en el temples romans va augmentar respecte a la dels grecs, gràcies a la invenció de la volta. Els romans descobreixen tècniques noves en la construcció; utilitzen per primera vegada un material que, barrejat amb aigua, és molt semblant al ciment actual, el qual serà molt útil per construir murs i voltes de canó i d’aresta.

En un temple romà, els quatre costats no eren gens semblants. La part frontal era accentuada per l’escalinata i el pòrtic elevat damunt d’un podi, els laterals eren de poca importància i la part posterior era insignificant. La planta de l’edifici és rectangular i hexàstil (amb sis columnes a la part del pòrtic). El material més utilitzat per a aquestes grans construccions era la pedra, encara que n’hi havien alguns temples construïts de maons i recoberts de marbre.

ELS TRES ORDRES CLÀSSICS

Els ordres clàssics són estils arquitectònics canònics amb què, a l’arquitectura grega i romana, s’intentava obtenir edificis de proporcions harmonioses en totes les seves parts. Hi havia tres tipus d’ordres:

  • Estil dòric:

L’estil és el més rude i s’emprava en exteriors, especialment dels temples dedicats als déus barons. Els estils jònic i corinti s’empraven en interiors o en exteriors de temples dedicats a divinitats femenines.

Dòric: La columna s’aixeca sobre un estilòbat sense base. El fust té setze o vint estries que es tallen en arestes agudes. Aquest acaba sobre un collarí sobre el qual hi ha un capitell format per l’equí i l’àbac. L’entaulament és format per un arquitrau llis i un fris on s’alternen els tríglifs i les mètopes. Exemple: El Partenó.

La columna consta de base, fust i capitell. Sobre les columnes s’assenta l’entaulament, que consta d’arquitrau, fris i cornisa. Sobre les façanes principals, formats per la teulada a dues aigües, estan els timpans o frontó. De vegades el temple s’assenta sobre una plataforma amb grades, krepidoma , per elevar-lo sobre el terreny.

  • Estil jònic:

És més esvelt que el dòric. La columna té base i la part de dalt es remata en un capitell format per dues espirals. L’ arquitrau no és llis, està dividit en tres platabandes i el fris no està dividit en mètopes i tríglifs sinó que és una zona en la qual es desenvolupa lliurement la decoració escultòrica.

  • Estil corintí:

Representa la decoració i la vistositat. és més estilitzat que el jònic. Tanmateix, la principal diferència entre els dos ordres és en el capitell que en aquest cas té una decoració vegetal amb fulles.

Les façanes transversals a l’eix de l’ edifici presenten, en tots els casos una part de davant que defineix un espai decorat per relleus i escultures. Com hem dit els temples grecs es caracteritzen per la seva estructura molt simple. Consistien en una única sala a la qual s’accedia per un pòrtic. La sala que acollia l’estàtua del déu es deia naos. El pòrtic es deia pronaos.

Com que als grecs no els agradava que les part anterior i posterior dels seus temples fossin diferents, afegiren un pòrtic a la part posterior (opistodòm) per donar així un aspecte més simètric.

Per donar aquest aspecte, els grecs rodejaren el nucli del temple amb una columnata anomenada peristil.

Segons el nombre de columnes que tenien a la façana, els temples podien ser tetràstils (4), hexàstils (6), octàstils (8). Sitenien pòrtic al davant i al darrere s’anomenaven amfipròstils, i si tot el perímetre estava envoltat de columnes es deia perípter i dípter si ho estava per una doble fila decolumnes.

LES TERMES ROMANES

Les termes en època romana es van convertir en un edifici fonamental de la societat romana. Com d’altres institucions, objectes o costums van ser heretats del món grec, en el qual hi havien banys públics i gimnasos, que disposaven d’una sala per rentar-se desprès de l’exercici.

En les termes romanes a diferencia de les de Grècia, en les quals s’utilitzaven els brasers, hi havia un l’hipocaust, un sistema de calefacció que constituïa la base de l’edifici en el qual hi havia les termes.

La majoria dels romans acostumaven a visitar les termes a mitja tarda per relaxar-se després de la feina o de les seves obligacions. El preu d’entrada a les termes era accessible fins i tot per als romans més pobres i, fins i tot, esclaus.

Algunes termes tenien una part per als homes, i una altra per les dones, mentre que altres permetien el bany mixt, tot i que això fes que les dones que visitaven les termes mixtes, es guanyessin una mala reputació.

Les termes seguien un recorregut format per varies sales, la primera era l’apodyterium o vestidor, on els romans deixaven la roba amb la vigilància d’un esclau. Dins les termes els romans acostumaven a anar despullats, nomes portant unes sandàlies amb sola de fusta per no cremar-se amb el terra, que era calent. Hi havia una segona sala alternativa, la palestra, que era una pista de sorra envoltada de porxos en la qual els joves feien esport, mentre alltres prenien el sol en una terrassa (solarium). A continuació els romans es dirigien a les sales de bany situades al costat de la palestra. Els banyistes, per acostumar el seu cos a la calor començaven el seu recorregut per la sala temperada o tepidarium, on es remullaven amb aigua tèbia. Més tard, passaven a un espai mes calent (calidarium) en la qual es remullaven amb aigua calenta en una banyera, i hi havia una pica d’aigua freda per quan la calor es tornava massa intensa. En aquesta sala, amb l’estrígil, com una espàtula, es treien la capa formada per la brutícia i la calor, i els ungüents que s’haguessin posat, i final arribaven als banys freds.

LA CÚRIA

Va ser construïda pel rei Tul·li Hostili, tercer rei de Roma. En 52 aC un incendi va destruir l’edifici, el que va portar a Juliol César a traslladar-la des del seu emplaçament primigeni (on César construiria el seu fòrum) a la seva actual ubicació. Va sofrir un nou incendi a 283, per la qual cosa va haver de ser reedificada per Dioclecià i va ser inaugurada l’any 303. És aquest l’edifici que, en essència, es pot contemplar en l’actualitat. No obstant això, la cúria va experimentar modificacions posteriors.

L’edifici (27 x 18 m de planta i 21 d’altura, segons proporcions basades en Vitrubi), està construït amb gran austeritat. De planta rectangular, la seva estructura es recolza en quatre contraforts situats a les arestes. L’entrada posseeix una porta i tres finestres que proporcionen llum a l’aula. La coberta va ser de bigues planes.

LA CÚPULA

Una cúpula és un element estructural de l’arquitectura que s’assembla a la meitat superior del buit d’una esfera; és una volta la geometria de la qual és una semi-esfera per l’interior.

LES BASÍLIQUES

 

 

 

El terme basílica prové del llatí, que deriva del grec i que significa ‘’casa reial’’. Una basílica és un edifici públic que en Grècia i Roma solia fer-se servir de tribunal i que, en les ciutats romanes, ocupava un lloc en el fòrum.

Més endavant, els cristians l’aprofitaren com a recinte religiós oficial per a la celebració de la litúrgia. Després que l’Imperi Romà es transformés en cristià, la paraula basílica es va utilitzar també per a les esglésies, generalment grans o importants.

La basílica romana va tenir diversos usos: mercat, lloc de transaccions financeres, d’administració de justícia, o també s’utilitzava com a lloc on els ciutadans es reunien per tractar temes comuns.

ARQUITECTURA

Procedeix de la Grècia hel·lenística. Consta d’una gran sala rectangular composta per una o més naus (sempre en número imparell). En aquest segon cas, la central era més alta i esta suportada per columnes. La diferència d’altures s’aprofitava per obrir racons d’il·luminació en la part més alta dels murs. En un dels extrems de la nau principal hi havia una exedra (generalment, és una construcció de planta circular, amb seients fixes en la part interior de la corba) on s’instal·lava la presidència, mentre que l’entrada es feia per l’extrem oposat a traves d’un pòrtic.

Quan en el segle IV Constantí va declarar el cristianisme com a religió oficial van utilitzar basíliques ja construïdes perquè necessitaven espais amplis que fessin possible la reunió dels fidels. D’aquesta manera, els primers temples cristians van tenir com a model les basíliques romanes. Després varen anar introduint en elles algunes reformes.

 

Publicat dins de Arquitectura, Diurn | Etiquetat com a , | 2 comentaris

L’imperi

Publicat el 20 abril 2012 per FERRAN AGUILERA PUENTES

Octavi i la dinastia júlio-clàudia (27-68)

Octavi va començar el seu govern just després de la República. Amb els nombrosos problemes que hi havia hagut en finalitzar la república, el poble no es va oposar a tenir un emperador.

Va respectar les institucions bàsiques de la república.

Va anar acumulant poders fins arribar a tenir el d’imperator, el de princeps i el de pontifex maximus.

Octavi va decidir governar amb absoluta prioritat els territoris amb conflictes o que en què era molt fàcils que es produissin.

Va protegir les arts i les lletres i va tenir molt suport en aquests àmbits.

La família julio-clàudia, va ser força incompetent, ja que, tot i que dos dels successors (Tiberi, Claudi) van governar més o menys assenyadament l’imperi, els altres dos (Cal·lígula i Neró) van ser molt sanguinaris.

La dinastia flàvia (69-96)

Després del suïcidi de Neró, hi va haver una crisi de poder. En un sol any, les legions nominaren tres emperadors. Aquesta situació va fer que ni la noblesa ni el parentiu amb August fossin indispensables per al poder i ni el senat ni el pobre romà podien assegurar una successió pacífica.

Finalment Vespasià, proclamat emperador per les tropes d’orient, inagurà la dinastia dels Flavis, que governà fins a finals del segle I. Mentre governava, van ser construïts grans monuments públics com el Colosseu a Roma. Vesapià, després de la seva mort, fou succeït pel seu fill Tit.

El darrer emperador d’aquesta dinastia, Domicià, a causa de la seva inclinació vers el despotisme, va ser assasinat per una conjunta de senadors.

La dinastia dels Antonins (96-192)

•Després del nomenament del ancià Nerva com a successor de Domicià, la pau es va restablir i l’imperi conegué els moments de més esplendor.
•Tant Nerva com els seus successors van ser triats per adopció
•Trajà, el primer emperador provincià, amplià al màxim les fronteres de l’imperi.
•Adrià, excel·lent administrador, va establir una sistema de fortificació i de carreteres per tot l’imperi.
•Marc Aureli va defensar les fronteres del Danubi contra les incursions dels bàrbars.

Des de la crisi dels Severs fins a Dioclecià

Després de la mort de Còmmode, es va produir una situación semblant a la de després de la mort de Neró. Septimi Sever va imposar l’ordre i va inaugurar la dinastia dels Severs. Va imposar un règim de despotisme militar i prescindí totalment del senat.

Desprès dels Severs va tornar a regnar l’anarquia militar. Aquesta situación provocà l’enfrontament entre diversos generals electes en diversos llocs de l’imperi.

El 284, Dioclecià, un militar que gaudia de prestigi, es va imposar a l’anarquia i va inaugurar una etapa d’absolutisme imperial en dissoldre el senat i en exercir l’autoritat. Per tal d’evitar lluites successòries va implantar la tetrarquia o sistema de govern entre quatre membres: dos Augusts i dos Cèsars. Aixó va significar la descentralització de l’administració.

Constantí i l’imperi cristià

•Quan va morir Dioclecià, van sorgir les lluites pel poder, fins que Constantí va fer valer la seva autoritat sobre els rivals.
•Va reunir el primer concili a Nicea per tal de condemnar les heretgies.
•Va establir la capital a l’antiga Bizanci, ara anomenada Constantinoble.

Teodosi el Gran i la fi de l’imperi

Teodosi va ser el darrer emperador de tot l’imperi. Va defensar molt bé a la frontera amb els visigots, però en el moment de la seva mort va haver de fer testament i va dividir l’Imperi en dues parts: Occident per al seu fill Honori i Orient per al seu fill Arcadi.

Tot i que Honori va aguantar nombrosos atacs bàrbars, un temps després els bàrbars van fer atacs fulminants a Occident causant la desaparició d’aquesta part d’imperi.

Més tard, Orient va sobreviure als atacs bàrbars però els huns, unes tribus procedents de l’estepa asiàtica, van atacar amb insistència Orient  i poc més tard, l’any 476, Ròmul Augústul, el darrer emperador va ser deposat per Odoacre, cabdill dels hèruls. És la fi definitiva de l’Imperi Romà d’Occident.

Poder de l’emperador

L’emperador reunia tres poders que li atorgaven la màxima autoritat: el d’imperator, amb el qual podia dominar tot el exèrcit, el de princeps, que li atorgava tot el poder polític, i el de pontifex maximus, que li atribuïa tots els poders religiosos.

Publicat dins de Diurn, Imperi | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

El naixement, la mort i el matrimoni

Publicat el 8 abril 2012 per FERRAN AGUILERA PUENTES

En aquest treball s’explicarem les característiques principals en relació al naixement, la mort i el matrimoni dels romans. Així, doncs, també es farà una síntesi de les idees bàsiques de cada aspecte.

El naixement a Roma

Com a qualsevol societat, un naixement és motiu d’alegría. Quan a Roma naixia un infant, es duia a terme una festa que consistia a posar el nom al nascut,  oferir un sacrifici als déus i preparar un àpat per als familiars. En relació a posar el nom al nou fill, que en el cas d’un nen es posava el vuité dia i en el cas d’una nena el novè, era el pare qui l’havia de legitimar en aquesta celebració domèstica. Si era baró, se li donaven tres noms: el praenomen, el nomen, el propi de la família o gens, i el cognomen, que era el nom d’algun avantpassat o d’algun defecte físic. Les dones només teníen nomen. Si n’hi havia més d’una es deia: la gran, la petita o la primera, la segona… En aquest día de la celebració del naixement també es penjava al coll de l’infant una mena de capseta amb forma de bola, que es deia bulla, plena d’amulets perquè el protegissin dels mals esperits durant la infantesa. Si el pare abandonava el fill era perquè un pare romà no tenia cap obligació jurídica ni moral sobre el seu fill.

L’adopció

El patriciat romà estava molt preocupat per la seva descendència masculina, sobretot pel fet d’assegurar la transmissió del nom i, secundàriament, del patrimoni. Tal era la preocupació que es permetia que els romans, sobretot si no tenien descendents vius, adoptéssin un fill. Es tractava d’un acte privat davant d’un magistrat (es necessitava perquè fos legal), en el quan se separava l’adoptant de la seva família per incorporar-lo com a membre d’una nova família. Moltes vegades es tractava d’un familiar llunyà o d’un conegut. L’escollit era sempre un baró el qual, tot i pertànyer a una altra família o ser d’una família llunyana, prenia el nom del pare adoptiu i conservava el record del seu nom antic.

La preocupació per assegurar la descendència feia, fins i tot, que alguns es divorciessin de les seves dones embarassades i les cedissin als amics. Un cop el fill havia nescut, aquest es considerava del segon marit i la dona es tornava a casar amb el primer marit. Els nois, quan arribaven aproximadament als setze o disset anys, abandonaven el domicili familiar. No obstant, era mal vist que el pare no es preocupés de proveir als seus fills els diners adequats a les necessitats de la seva condició social. El pare, de fet, atorgava uns diners (peculium) al fill que s’emancipava, és a dir, que abandonava casa seva. Tot i que el fill disposés d’aquests diners per utilitzar-los lliurement, el fill no tenia poder suficient i permís per administrar cap bé, no podia realitzar cap operació de compravenda, no podia fer testament, etc.

També a Roma, davant del temple de la Pietas, s’alçava la denominada Columna Lactària, on eren dipositats els bebès abandonats que, si al final eren recollits, era amb intenció d’explotar-los com a esclaus, captaires o prostitutes, en el cas que fossin nenes.

Els petits amb alguna deformació, no obstant això, eren eliminats.
Fins a l’infanticidi del fill d’una esclava es considerava alguna cosa normal i la decisió d’acceptar-ho o no corresponia a l’amo.
Les famílies romanes sembla que no van ser molt prolífiques quant a descendència.

La mort en l’època romana

Quan algun personatge important moria, el seu cadàver era exposat a la casa, perquè així els familiars i coneguts del difunt li dediquéssin l’últim homenatge. El fèretre era envoltat de canelobres i també s’hi feien ofrenes de flors. Paral·lelament, un pregoner anunciava la notícia de la mort públicament, com també el dia i l’hora de les exèquies, és a dir, les cerimònies que se li dedicaríen al difunt abans de l’enterrament o de la inhumació. Això es feia amb més o menys solemnitat depenent de la importancia i del poder de la persona que havia mort.

La cerimònia consistia en traslladar el fèretre al descobert fins al lloc de sepultura. El duien a les espatlles esclaus, els quals el mort havia alliberat, o els parents. A aquests els acompanyava una sèrie de músics, de ploracossos, mims, etc., i de familiars vestits de negre, cosa que avui en dia encara se segueix mantenint com a tradició. Quan arribaven al fòrum, el fill o el parent més proper feia un elògi públic i, seguidament, es continuava fins a la necròpoli. Allí, després d’obrir-li i trancar-li els ulls i de fer-li un petó, el difunt era enterrat o incinerat, i les restes que quedaven es dipositades en els mausoleus o en els nínxols, depenent de la seva importància.

Passats vuit dies hi havia una cerimònia de purificació familiar amb un gran àpat fúnebre. El dia de l’aniversari del traspàs del difunt els familiars duien flors a la tomba, i un cop cada tres anys se celebrava una festa en honor de tots els morts. És important destacar que el record dels morts era un fet molt habitual en les cases romanes, ja que totes tenien un racó amb una mena d’armari de fusta, on s’amuntegaven les imatges dels avantpassats fetes de cera, d’argila, o bé pintades sobre fusta.

En el món romà les necròpolis estaven situades sempre fora del recinte emmurallat i constituien una mena de ciutat dels morts, en contraposició amb la ciutat dels vius. Igualment, les necròpolis antigues vorejaven l’entrada i la sortida dels nuclis habitats, i d’aquesta manera feien ben present la mort als qui entraven o en sortien.

El matrimoni romà

Casar-se va ser sempre un dels drets privats de tot ciutadà romà (ius connubii). De fet, era considerat també com a un deure cívic, ja que la família era l’eix de la societat. A finals de l’època republicana, la forma més habitual de legalitzar un matrimoni era per usum, és a dir, per cohabitació. I, què vol dir cohabitació? Doncs que l’home i la dona que s’havien de casar visquéssin junts durant un any, amb el consentiment patern respectiu, sense interrupció de més de tres nits seguides.

August (Segle I dC) va abolir la legitimitat d’aquesta forma i va instruir les nuptiae, o també dites iustae nuptiae cerimònia més formal i molt semblant a l’actual. Un fet que crida l’atenció en relació a la gestió d’August vers els matrimonis és que va ser ell qui féu aprovar disposicions contra els solters i els matrimonis sense fills, davant  l’escassetat dels naixements legítims. També va ser molt estricte amb les relacions extramatrimonials femenines, que fins aleshores nomès eren castigades en àmbits privats. Així, doncs, el que va fer August fou promulgar na llei de tal duresa que permetia al pare, en cas d’ira, exercir sense ser mai vist el dret de matar la filla i el seu amant si els trobaven in flagranti. Al marit, tot i això, nomès li era permès matar l’amant.

La cerimònia del matrimoni romà

Així, doncs, a Roma, abans de la cerimònia del casment se celebrava una festa de compromís dels joves, les sponsalia. Aquesta celebració es feia en presència dels pares i dels amics respectius, en què el promès regalava a la noia un anell que es colocava en el dit anular (el quart dit).

El dia del casament la núvia anava vestida amb una túnica blanca sobre la qual duia una mena de mantell rectangular groguenc. Els cabells se’ls cobria amb un vel transparent de color carbassa que li tapava també el rostre, i damunt d’aquest duia una corona trenada de flors naturals. Seguint la cerimònia, el nuvi i els seus familiars i amics anaven a buscar la núvia a casa seva, i es dirigien en comitiva cap al lloc de la cerimònia, que s’iniciava amb el sacrifici d’un animal (caràcter propiciatori). Un cop comprovats els bons auguris, una dona que només hagués tingut un fill agafava la mà dreta dels nuvis i els prenia en testimoni de fidelitat. Abans però, en presència de deu testimonis, havien firmat un contracte matrimonial per tal que quedés constància de la seva voluntat de conviure. Un cop s’havia acabat la cerimònia religiosa, hi havia el convit de noces, i, després cap al vespre, els convidats simulaven un rapte. Com? Agafaven la noia i formaven un conjunt per acompanyar-la a casa del nuvi. Uns portadors de torxes li iluminaven el camí i també anava acompanyada de músics. Ella, mentrestant, llençava als nens i les nenes nous amb les quals havia jugat de petita. Un cop la núvia arribava a la nova casa, dos amics del nuvi l’alçaven en braços i creuaven el llindar de la porta. Es diu que això es feia amb la finalitat que la noia no ensopegués i volgués dir un senyal de mala sort. Les seves tres millors amigues, després, la introduïen a la casa i després que el nuvi li hagués ofert aigua i foc, una delles la deixava a la cambra nupcial.

El divorci

Un dels trets més moderns de la societat romana és la consideració del divorci com un comportament social absolutament normal, ja desde els primers textos legfislatius vers aquest tema.

Així, doncs, si la manera d’unir i legalitzar en matrimoni era a través de l’usum, l’acte contràri, és a dir, el divorci, es produïa automàticament separant els cònjugues. Vàries eren les causes de divorci: l’adulteri de la dona; l’esterilitat, atribuïda sempre a l’esposa; la privació de llibertat d’un dels esposos, ja fos per raons bèl·liques o be jurídiques; i la pèrdua dels drets dels ciutadania d’un dels dos.

Com a curiositat, cal dir que els primers textos legals llatins, a diferència de la llibertat en quant al divorci, ja penalitzaven l’avortament, i si una dona avortava sense el consentiment del seu marit, aquest podía donar-ho com a raó de divorci.

Publicat dins de Diurn, vida quotidiana | Etiquetat com a , | Deixa un comentari