Naixement, mort i matrimoni

Introducció

El nostre deute amb el món roma és immens, de fet degut a la seva presència, tenim unes
immenses arrels, tradicions i costums que encara ara es posen en pràctica. Però nosaltres
mirarem més enllà  i  entrarem en  l’àmbit de la convivència familiar i el dia a dia de les vides d’aquelles persones que varen viure entre el període de finals de la república
i primera època de l’imperi i ens situarem en ella.

Naixement

Des del moment en que naixem, ja estem sotmesos a una societat, a un temps i a una cultura, de fet els nadons nascuts en aquelles època en el  precís moment que obrien els ulls, ja estaven en el punt de mira dels seus pares. Els nadons aliens a tot el seu voltant eren disposats als peus del seu pare i aquest el reconeixia alçant-lo en braços ( tollere
filium
), però si és tenia una mínima idea dubtosa del recent nascut, es rebutjava i era exposat en un clot per a escombraries, en aquet punt, la seva vida estava dividida en dos destins, un pitjor que l’altre, el petit podia caure en mans de la mort o en mans d’algú que posteriorment l’utilitzaria de esclau o prostituta en el cas que fos nena. Normalment
el tant per cent més elevat de l’abandonament era degut a les malformacions de la criatura i en les famílies humils a raons econòmiques, i més, si el nadó era nena  , ja que en aquell període les noies,  havien que donar un dot a l’home i això implicava problemes econòmics, que podien evitar  des d’un principi rebutjant el nadó.

En les famílies més adinerades l’abandonament era per evitar dispersar el patrimoni de
l’herència, però també un altre motiu era l’intent d’amagar un origen il·legítim del nadó, per l’adulteri de l’esposa. Però si la criatura rep el tollere filium, és a dir, és  benvinguda, el nounat és purificat en una cerimònia davant d’un altar (Iustratio) a on se li penja al coll una bulla o amulet d’or o de cuir, els nens rebien el tria nomina, es a dir el prenom (praenomen)  que anteriorment el tingué algun avantpassat seu, el nom (nomen) que indicava els gens a què pertanyia i el cognom (cognomen) que era d’ origen individual i
al·ludia a alguna particularitat física o moral d’una persona, en canvi les nenes ben avançada l’època només rebien un nom: el nom de la gens en femení i l’ordinal corresponent.

Adopció

En el cas de no tenir fills naturals o que aquests no complissin les expectatives dels pares, l’adopció era molt freqüent. Entre les classes benestants, que volien impedir l’extinció d’una família o escollir un hereu o un successor. Per ser adoptat no era impediment que el pare biològic visqués, ja que es tractava d’una qüestió d’interessos econòmics i polítics, un gran exemple fou l’emperador August, fill d’Octavi el qual fou adoptat per Juli Cèsar.

Mètodes

Tot i això, en l’antiguitat també hi havien diversos mitjans de regulació de la natalitat acceptats i legals, però d’ eficàcia dubtosa, com ara ungüents espermaticides, diafragma, rentat després de l’acte, màgia i  l’avortament que era força practicat, el qual  va ser il·legalitzat durant l’imperi.

EL MATRIMONI SEGONS EL DRET ROMÀ

Per els romans,la paraula MATRIMONI tenia un significat molt concret:la celebració i la institució com a forma de vida. Per celebrar el matrimonium s’han de complir algunes
condicions.

Tots dos contraents han de tenir plena ciutadania romana -i per tant n’eren exclosos els esclaus i els estrangers- i han de disposar del consentiment dels respectius patres familiarum, que sovint han concertat el matrimoni ja des de la infantesa dels promesos. De tota manera també calia la conformitat dels nuvis.

El divorci, molt freqüent, era possible tant per iniciativa de l’home com de la dona, tot i que els fills restaven sempre sota la potestat del pare. Això no vol dir, però, que el matrimoni no fos un lligam en tots els aspectes i que especialment l’adúltera no pogués rebre severes sancions. Hi havia varies formes de matrimoni:

Matrimoni cum manu: la dona passava a formar part de la família del marit.
El marit era propietari de tots els seus beneficis. Es podia realitzar aquesta
unió de tres formes:

Confarreatio: la forma més
antiga i solemne. Era practicada pels patricis.

Coemptio: cerimònia que es practicava quan hi ha haver la restauració simbòlica dels temps en què els homes pensaven que les dones es podia comprar. L’home havia de comprar la dona pagant el seu pes en or.

Usus: per practicar aquest tipus de ceremònia, la novia havia d’estar un any seguit convivint amb el futur marit.

L’Edat legal

L’edat mínima que havien de tenir les persones per casar-se estava relacionada amb la pubertat (pubertas). En el cas dels homes, l’edat fixada eren els catorze anys (ser púber) i en les dones, els dotze anys .

EL PATER FAMILIAS:
El cap de la família o pater familias té la patria potestas, el poder absolut sobre
totes les possessions i membres de la família: l’esposa, els fills i els esclaus. Era l’únic que podia disposar del patrimoni familiar i tenia el dret d’exposar els fills i el dret de vida o mort sobre ells.
Així doncs, malgrat que un fill mascle esdevé major d’edat i ciutadà quan deixa la toga viril, després de casat, viu, si pot, a la seva pròpia casa, però tot i així, segueix sota la tutela del seu pare, a no ser que sigui orfe o hagi estat emancipat. Fins a la mort del seu pare depèn d’aquest per a tot: tot el que guanya pertany al seu pare i no disposa lliurement de més diners que els del peculi, un capital assignat pel pare.

LA MATER FAMILIAS O MATRONA

La matrona tenia un lloc important a la família romana: era al costat del marit, que sovint n’acceptava consells, i com a domina era respectada i obeïda per esclaus i fills. El pater familias de vegades confiava la direcció de la casa a la seva muller, si considerava que n’era digna. Les virtuts i ocupacions pròpies de la dona romana es resumien en un famós epitafi: casta fuit, domum seruauit, lanam fecit :’va ser casta, va tenir cura de la casa i va filar llana’. La dona no era jurídicament independent, sinó que solia estar sota la tutela d’un home, primer del pare, i un cop casada (uxor) podia restar en la potestat del pare o passar a la del marit, i, si moria el pare o el marit, se li designava com a tutor un familiar -el germà, el cunyat o fins i tot el fill- o un home escollit per ella.

LES NOCES

La cerimònia de les noces (nuptiae) no era necessària per al matrimoni legal, però la tradició i el seu caràcter sagrat feien que les famílies la celebressin normalment amb una gran festa. Abans del dia del casament se celebraven els esponsals (sponsalia) per fer oficial el seu prometatge amb l’intercanvi d’un anell d’or, col·locat al dit anular de la mà
esquerra. La vigília la núvia consagrava a una divinitat les seves joguines i es posava el vestit nupcial: una túnica blanca amb un vel groc i una corona de flors. A casa seva es
prenen els auspicis, sacrificant un animal -una ovella o un porc- i observant-ne les entranyes.  En acabat tenia lloc el banquet (cena nuptialis) i al vespre començava, amb el simulacre de rapte de la núvia, la deductio, processó que acompanyava els nuvis a casa el marit amb crits, acudits, música i cançons molt sovint picants. La núvia entrava a la seva nova casa en braços d’uns amics del marit per evitar el mal averany que ensopegués amb el llindar. Els acompanyants no deixaven la parella fins que arribava al llit.

MATRIMONI I AMOR

L’objectiu del matrimoni és tenir fills legítims que heretin el patrimoni familiar i que mantinguin el nombre de ciutadans. A més solia respondre als interessos econòmics o polítics de les famílies i era un mitjà honorable d’enriquiment, ja que el marit rebia generalment un dot important. Així doncs, l’amor conjugal no era cap requisit per als esposos, sinó en tot cas, una sort.

La majoria de les dones de l’alta societat preferien la castedat, encara en plena joventut, als 20 o 25 anys, després d’haver donat dos o tres fills al seu marit per assegurar la transmissió del patrimoni familiar. Com que els sistemes anticonceptius no eren gaire fiables, evitaven així el perill de morir en el part o per culpa d’un avortament, fets molt habituals. De tota manera també podia passar que algunes dones casades que s’havien acostumat a freqüents relacions sexuals amb el seu marit acabaven sent-li infidels o, un cop vídues, tenien un amant.

RITUALS

El matrimoni havia de realitzar-se en dates considerables.El periode considerat com el més adequat era la segona meitat del mes de juny,perquè estava relacionat amb el solstici
d’estiu. Es determinava que alguns actes més o menys rituals (nuptiae) acompanyessin amb gran freqüència el començament de la vida matrimonial. Un d’ells és la deductio i domum maritti,o conducció de la dona a la casa del marit enmig d’un territori nupcial format per parents i amics. Quan la dona entrava a casa,el marit li ofereix l’aigua i el foc, que són considerats elements de la vida.

MORT ROMANA

ELS FUNERALS

Quan algú es moria, els rituals fúnebres començaven cridant el nom de la persona (conclamatio) i  un cop estava rentat, ungit d’oli i vestit amb les millor robes s’exposava el seu cos a l’atri de la casa.

El dia del funeral  si el mort era;

-Noble: en la processó hi participaven actors amb mascares d’imatges dels seus avantpassats, i es pronunciava un elogi fúnebre al fòrum, un cop se l’hi havia donat sepultura es feia un banquet fúnebre i al cap de nou dies es tancava el dol amb un sacrifici (nouemdiale)

-Plebeu: el funeral al mort se l’acompanyava a la sepultura amb uns musics, ploraneres professionals.

L’ENTERRAMENT

Hi havia una llei que prohibia aquests rituals dins de la ciutat, per aquesta raó es
feien a les afores del  recinte urbà a les vies,  on s’acumulaven sepultures fins a arribar a formar una necròpolis.

Com en el món actual hi existien dos tipus d’enterrament la cremació i la inhumació, tot i que hi havien diferencies socials, la que va predominar durant els segles II a.C II dC va ser la cremació, pero a partir del segle II dC es va generalitzar la inhumació.

En el primer cas el cos era cremat en una pira, que un parent encenia amb una torxa, i les cendres guardades en una urna sepultada en la tomba, mentre que en el segon era sepultat en un taüt dins una fossa o en un sarcòfag. Un altar o un pedestal recordava el mort amb una inscripció (epitafi) normalment dedicat als seus déus Manes -abreviat D. M. (S.) Diis Manibus (Sacrum). Sovint s’enterraven amb el mort alguns dels seus objectes personals: una espasa, joies o, si era un infant, joguines.

Tipus de sepultures:

Els enterrament individuals més pobres eren en tombes fetes amb una o diverses àmfores o amb teules (tegulae) que formaven una caixa de secció triangular. Una cupa era un sepulcre individual en forma de bagul de mitja bóta de vi, feta amb pedra o recoberta de morter. Els columbaris eren tombes col·lectives en forma de colomar que contenien
nombrosos nínxols per guardar-hi les urnes. Sovint havien estat construïdes per col·legis o associacions de gent humil que asseguraven un enterrament digne als seus membres. Sarcòfags: quan s’inhumava un membre d’una família rica el cos es ficava en un sarcòfag esculpit amb motius que representaven la mort o que recordaven la vida del difunt, amb escenes mitològiques… Els sarcòfags sovint es col·locaven dins monuments funeraris com l’anomenada Torre dels Escipions de Tarragona o mausoleus com el de Centcelles,
a Constantí.

Aquest article s'ha publicat dins de mort i matrimoni, Nocturn i etiquetat amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *