L’educació a Roma
Si bé actualment entenem que l’objectiu de l’educació consisteix en l’adquisició d’un seguit de coneixements intel·lectuals o d’una sèrie d’habilitats professionals, fins al segle III aC els romans creien que l’objectiu era procurar que els nois i les noies coneguessin i valoressin la manera de viure de la comunitat, respectant la família, la religió, les institucions polítiques i la tradició, la base essencial d’un bon ciutadà romà.
L’educació familiar:
Fins als set anys, l’educació dels infants era cosa de la mare, la qual, personalment o bé amb l’ajut d’alguna dona de la família els ensenyava a fer els primers passos, a parlar i els acompanyava en els seus jocs.
A partir d’aquesta edat i en una societat on existia una clara diferenciació de sexes, la formació dels nens pertocava molt especialment al pare. Era el “pater familias” qui ensenyava a llegir i a escriure als seus fills, però el principal objectiu del seu ensenyament era la seva formació moral, civil i religiosa, sense deixar de banda la formació física i esportiva. El pare procurava inculcar al seu fill els valors que constituïen el fonament de la societat romana: el culte a la família i als avantpassats, el respecte envers les institucions religioses i polítiques i la tradició. Tot això s’aprenia a partir de l’exemple i l’experiència del pare, i era freqüent que el nen acompanyés el seu pare en l’exercici dels deures religiosos i civils.
En canvi, les filles depenien més de la mare, que les educava bàsicament en les tasques domestiques, a fi de convertir-les en unes bones mestresses de casa. Sobretot aprenien a filar i teixir, ocupacions tradicionals de tota matrona romana.
Les tres etapes de l’ensenyament a roma:
A partir del s.II aC. hi hagué un canvi en el sistema tradicional d’ensenyament que havia existit fins aquell moment.
Els romans van descobrir que la educació familiar resultava insuficient, ja que els pares no tenien ni temps ni prou coneixement per formar personalment els seus fills, i van començar a confiar l’educació d’aquests a uns preceptors, generalment esclaus o lliberts grecs amb una bona formació. Les famílies que econòmicament no podien pagar aquest tipus de formació per als seus fills, els enviaven a les escoles públiques. Així doncs, paral·lelament a la figura del preceptor, apareix la de mestre d’escola, l’educació dels infants de les famílies més humils. Amb l’obertura de la primera escola a Roma (s.III aC.), es va començar a perfilar el que seria el sistema educatiu romà, que comprenia les tres etapes següents:
Ensenyament primari (ludus litterarius). A l’ensenyament primari hi assistien infants des dels set anys fins als dotze anys. Les classes es feien en locals molt humils: en galeries (pergulae), sota els porxos del fòrum o en botigues llogades, separades del carrer per una cortina (velum) o fins i tot, podien fer-se a l’aire lliure.
A les aules no hi havia taules i els alumnes s’asseien en bancs sense respatller o bé en tamborets (subsellia). Solien agrupar-se entorn del mestre (magister), que seien en una cadira amb respatller (cathedra).
Aquest els ensenyava maquinalment a llegir (legere), a escriure (scribere) i a comptar (calculare) . Els mètodes emprats eren molt passius i l’aprenentatge consistia a repetir, copiar i memoritzar. Primerament, aprenien a llegir les lletres, després les síl·labes i, finalment, les paraules i frases. Aprenien a comptar amb els dits i després amb l’àbac (abacus) , una mena de tauler amb pedretes.
Ensenyament secundari (ludus grammatici). Aquesta etapa comprenia des dels dotze anys fins als setze o disset. El nombre d’alumnes que hi assistia era més petit i sovint només continuaven els fills de les classes benestants.
Els locals on s’impartien les classes eren millors. Sovint eren sales decorades amb bustos d’escriptors famosos i hi havia mapes pintats a les parets. El professor d’aquesta etapa era el grammaticus, força més ben considerat que el magister.
El principal objectiu d’aquesta etapa de l’ensenyament era que els alumnes aprenguessin literatura i gramàtica. Per això, el gramaticus llegia textos d’escriptors grecs i llatins, en feia un comentari de forma i contingut, una crítica i una valoració global, tant del text com de l’autor.
En funció del contingut del text, s’ensenyaven també nocions de geografia, d’història, d’astronomia, de mitologia i d’altres matèries.
Ensenyament superior (ludus rhetoris). Hi acudien aproximadament des dels disset als vint anys, i estava reservat a una minoria. Hi assistien alumnes de classe alta, interessats en la carrera política, administrativa o en l’advocacia, és a dir, en la vida pública.
Per això, el professor (rhetor) instruïa els seus alumnes en l’art de l’oratòria, mitjançant el qual aprenien a elaborar bons discursos, a còpia de anar llegint treballs d’oradors famosos.
També feien exercicis de declamació, és a dir, feien discursos davant dels companys. Els discursos més coneguts eren les suasoriae (discursos retòrics que volien persuadir d’alguna cosa) i les controversiae (debats amb continguts jurídics). Quan s’acabava aquesta etapa, l’educació dels alumnes quedava completada. Tanmateix, els romans benestants enviaven els seus fills a escoles de fora d’Itàlia, sobretot a Grècia, on podien aprofundir els seus coneixements com a deixebles d’algun filòsof famós.
Estris per anar a l’escola:
El alumnes utilitzaven tauletes encerades (tabellae), de forma rectangular, que mitjançant anelles o cintes s’unien en llibrets de dues o tres tauletes. Allà gravaven les lletres i el nombre amb una mena de punxó (stilus) que tenia un extrem punxegut per ratllar la cera i l’altre aplanat, en forma d’espàtula, per esborrar.
A més de les tauletes, també tenien llibres (libri), que podien ser de dos tipus:
El volumen, que era una tira d’uns vint fulls de papir, encolats l’un al costat de l’altre, que s’enrotllaven. Cada full contenia un cert nombre de línies escrites que podien llegir-se en desplegar el rotlle.
El codex, un quadern de fulls de pergamí cosits en plecs d’una manera molt semblant als nostres llibres.
Per escriure, s’utilitzava el càlam (calamus), una mena de canya amb punxa, i la ploma (penna), que se sucava en tinta negra (atramentum), continguda en un tinter (atramentarium). Per guardar i portar tots aquests materials, els alumnes tenien una mena de cartera (capsa).
El capsarius, era un esclau que portava la cartera (capsa), amb tots els estris d’estudi de l’alumne.
La jornada escolar:
Les classes començaven molt aviat, a punta de dia, se suspenien per anar a dinar i a la tarda es tornava a l’escola. El seu horari total era de sis hores diàries. El curs començava al març, després d’unes festes en honor a Minerva, la deessa de la saviesa. Després, cada set dies n’hi havia un de descans, que coincidia amb el mercat setmanal. Pel que ens ha arribat dels textos literaris els alumnes feien vacances d’estiu més o menys de juny a octubre, els mesos de més calor. També celebraven altres festes, les més importants de les quals eren les Saturnalia, al desembre, en honor de Saturn.
La família romana
L’organització familiar:
Per als romans, la família, entesa com el conjunt de persones que vivia a la mateixa casa, era un element d’una gran importància. Per damunt de la família, però, hi havia una altra agrupació social que encara tenia més pes: l’estrip (gens), o grup familiar, amb diverses branques, descendent d’un avantpassat comú. Tots els membres de la gens compartien el culte religiós, una sepultura i un nom comuns.
L’autoritat del pater familias:
El grup familiar era presidit pel pater familias, que gaudia d’una autoritat quasi absoluta (heretada a la mort del pare) sobre tots els membres de la família. Aquesta autoritat, que arribava fins i tot al dret de vida o mort, rebia el nom de patria potestas, segons la qual el pare era l’únic que podia acceptar o rebutjar una filla o un fill acabat de néixer. Era l’amo absolut del patrimoni familiar, i per tant, l’únic membre de la família que tenia capacitat per comprar o vendre, i només ell tenia capacitat jurídica.
La família romana, a més de ser una societat civil, també era una petita societat religiosa i, evidentment, el pater familias n’era el summe sacerdot: només ell podia celebrar els ritus familiars, i havia de conservar-los i transmetre’ls als seus descendents.
Cada família tenia els seus propis déus domèstics, a més dels déus oficials: el protector de la casa era el lar familiar (Lar), que es venerava en una petita fornícula (lararium), situada a l’atri o a la sala principal: els protectors de les provisions de la família eren els penats (Penates); els manes (Manes) eren les ànimes dels difunts, i el geni (Genius) era la divinitat particular de cada home, la qual naixia i moria amb ell, i protegia el pater familas com a continuador de la gens familiar.
El paper de la dona:
A diferència de les dones gregues que, un cop casades, romanien pràcticament tancades a casa, les dones romanes disposaven de més llibertat d’acció i podien sortir i participar en la vida pública i social. Fins i tot podien deixar el marit i emportar-se les seves pertinences, fet impensable en moltes societats de l’Antiguitat.
No hem d’oblidar, però, que sempre estava sota el control d’un home: abans de casar-se depenia del pare; un cop casada, del marit, i, en cas de no tenir pare ni espòs, depenia d’un tutor.
En l’àmbit social, i la dona tampoc no gaudia de la major part dels drets polítics, religiosos i jurídics, que eren tot un privilegi dels homes.
En la família, la dona romana gaudia de força consideració i ocupava un lloc molt respectable: duia la casa, teixia, filava, però no feia les feines més pesades, que es reservaven als esclaus. Sovint aconsellava el seu marit en qüestions familiars, sortia a comprar, feia visites, anava a reunions i banques; això sí, havia d’estar asseguda, mentre que els homes podien estar reclinats; tampoc era ben vist que begués vi.
Els fills.Els tria nomina:
Quan naixia un infant, es posava als peus del pater familias. Ell era qui l’examinava i decidia si era acceptat o no a la família. Si el pare el prenia en braços, volia dir que el reconeixia i que el posava sota la seva patria potestas; si no l’agafava i es girava d’esquena, volia dir que no l’acceptava i el nadó podia ser abandonat, venut com a esclau o fins i tot degollat.
Quan acceptava el fill o la filla, el pare feia una cerimònia religiosa perquè els déus domèstics rebessin el nounat a la família. Al cap de vuit dies, si era un nen, o nou dies, si era una nena, se celebrava una cerimònia de purificació (lustratatio), i el nounat rebia la butlla (bulla), una mena de capseta plena d’amulets perquè el protegissin dels mals esperits durant la infància.
Després se li posaven els noms. El sistema era diferent segons si es tractava d’un nen o una nena. En el primer cas, els romans utilitzaven el sistema dels tria nomina, en funció del qual d’un romà estava format per tres distintius:
1. Praenomen, que vindria a ser el nostre nom de pila. Era el nom personal i generalment s’escrivia abreujat. N’hi havia molt pocs: Aulus (A.), Appius (Ap.), Caius (C.), Cnaeus (Cn.), Decimus (D.), Lucius (L.), Mamercus (M.) i altres.
2.Nomen, que era comú a tots els membres d’una mateixa gens, és a dir, el duien tots els membres que descendien dels mateixos avantpassats. Solia acabar en -ius. Per exemple, Caius Iulius Caesar pertanyia a la gens Iulia.
3.Cognomen, que corresponia a un sobrenom referit al lloc d’origen, com per exemple Collatinus (nascut a Col·làcia, ciutat a prop de Roma), a una característica física o moral del qui el duia, o fins i tot d’algun avantpassat, com ara Balbus (el quec).
A més d’aquests tres noms, un ciutadà romà en podia portar un altre, l’agnomen,, que generalment indicava alguna gesta bèl·lica: Africanus (el que havia lluitat a l’Àfrica). Així, hi havia qui podia dir-se Publius Cornelius Scipio Africanus. Si un infant era adoptat,rebia trens noms del que l’adoptava i un quart referit al seu origen i acabat en -anus. Així, Juli Cèsar va adoptar Octavi, de la gens Octàvia, el qual va dir Caius Iulius Caesar Octavianus.
Pel que fa a les nenes, només tenien un nom, normalment el del pare en femení, i si n’hi havia més d’una amb el mateix nom, se li afegia un distintiu (maior, minor, prima…). Així, en una família romana, podem trobar la Tullia mater, la Tullia maior, la Tullia minor, etc.
Els fills de sexe masculí eren considerats menors d’edat fins als setze o disset anys, moment en què oferien a les divinitats familiars les joguines d’infantesa, la butlla i la toga praetexta (el vestit tradicional dels nens romans) i rebien de mans del pare la toga virilis. Les noies, en canvi, sempre depenien d’un tutor, ja fos el pare o el marit, i, per tant, no aconseguien mai la condició de majors d’edat.
La vida quotidiana
L’esclavitud era considerada normal. Un esclau era un integrant més de la família i cada un tenia un rol preestablert, per això se l’estimava o se’l castigava. Els esclaus eren considerats com a nens, sense massa ús de raó, i a qui se’ls havia de fer obeir els mandats. Malgrat tot, els romans sempre van témer una insurrecció per part d’aquests, i són freqüents els relats en què es descriuen aquestes insurreccions on inclús l’amo arribava a ser assassinat.
Eren considerats com a homes i no com a objectes ni animals perquè se’ls inculcaven deures morals “servir amb entrega i fidelitat”. D’altra banda els esclaus eren considerats un bé més del patrimoni, com eren també els animals, les terres i les construccions. Es creia que ser o no ser esclau o ser o no ser amo era cosa del destí.
Quan una esclava tenia un fill o una filla aquest passava a formar part de l’amo.
També eren esclavitzats els fills abandonats i la venta d’homes lliures que no podien demostrar la seva condició de llibertat. Així mateix, degut a la pobresa, els propis esclaus venien els seus fills a la gent que ja els comprava de ben nascuts, o alguns pobres lliures es venien inclús a ells mateixos per subsistir formant part d’una família més rica i d’unes condicions de vida molt millors a les que ell tenia. Altres, més ambiciosos, es venien a ells mateixos com a esclaus, per assegurar-se alguna bona posició com a administrador d’algun noble.
Dins de la classe esclava també hi existien subclasses. Els més baixos de l’escala eren els esclaus rurals que es trobaven principalment en certes regions com a Sicília o al sud d’Itàlia. En algunes zones de l’imperi, com a Egipte, l’esclavitud rural no va existir ja que mantenir un esclau els resultava car.
Dins les subclasses també hi havien els que estaven a dalt de tot de la piràmide. Eren tots els funcionaris de l’imperi i eren esclaus de l’emperador. També els administradors solien ser esclaus de l’amo, i era la seva dona qui cuinava per a tots; es diu que la gran majoria de l’artesanat resident en les ciutats eren esclaus. També hi havia mals esclaus que complien algun tipus de condemna.
Els esclaus urbans gaudien de certs privilegis inexistents per a un esclau rural. Eren “criats”, i complien les més variades funcions, des de desvestir i vestir al seu amo en els banys termals, fins a espiar als seus amics i servents de condició lliure de l’amo o la senyora de la casa. Els romans molt rics podien arribar a tenir desenes d’esclaus, mentre que els no tan rics (però de situació econòmica que els permetés no treballar) tenien d’un o tres esclaus en les seves llars. Però eren tals els privilegis dels esclaus domèstics que inclús molts homes lliures i instruïts, gramàtics, arquitectes, poetes o comediants, preferien esclavitzar-se a ser assalariats.
No obstant de la varietat de les classes esclaves, el que tenien en comú era el poder sense límits de l’amo sobre ells i el tracte paternal o superior sobre els esclaus.
L’esclau era considerat inferior no només amb el tracte diari sinó jurídicament. L’esclau, però, podia gaudir de beneficis que alguns homes lliures però pobres no podien gaudir. Per exemple, encarregar-se d’alguns negocis de l’amo i reunir patrimoni, el que en l’època es denominava Peculi. L’esclau estava lligat a la voluntat del seu amo, que podia vendre’l i inclús matar-lo.
Socialment, l’esclau no tenia dret a la família només el tenien els homes lliures. Però si que tenien dret a la religió.
Els mals esclaus eren delinqüents o simplement criats que no eren bons, i havien de dur cadenes durant tota la seva vida. Era un delicte ajudar a un fugitiu o haver-lo estimulat a desobeir o a escapar.
El donar la llibertat a un esclau significava la bondat que l’amo tenia. Però l’esclau no tenia cap dret a demanar-la i molt menys a exigir-li la seva llibertat. Donar-la era un acte de mèrit però mai una obligació. Els únics que podien intercedir a favor dels esclaus eren altres homes lliures que podien aconsellar a l’amo la llibertat d’aquest. De fet, l’esclau que es refugiava a casa d’un amic lliure del seu amo no era considerat un fugitiu.
La crueltat amb els esclaus era bastant comú a Roma. Qui realment eren cruels amb les esclaves eren les dones dels amos, que manaven a picar a aquestes en els seus atacs de gelosia.
Amb l’arribada del cristianisme i de l’estoïcisme els esclaus van tenir el dret de poder sepultar als seus éssers estimats.
En conclusió, la vida d’un esclau estava en mans de l’amo. L’esclavitud era considerada una fatalitat del destí, que s’havia de respectar. Sèneca va afirmar que inclús els nobles podien caure en l’esclavitud si perdien alguna guerra, com de fet posteriorment va passar.
